Totxanes, totxos i maons

Cada vegada estic més convençut que les pinzellades “freakies” que esquitxen el meu caràcter són atribuïbles en bona part al fet que al llarg de la meva vida he estat exposat amb una certa freqüència a aquests entranyables elements de comunicació -uns clàssics, gairebé- entre el poble ras i els seus cappares i prohoms coneguts amb el nom d'”espais gratuïts de propaganda electoral”.

L’afició em ve de finals dels 70. De les primeres conteses electorals, vaja. Aleshores la cosa era molt més sucosa que ara perquè TOTS els partits que es presentaven tenien dret a un mínim de dos espais gratuïts a la televisió. A més a més de les corresponents dosis de falques de ràdio i espais a la premsa. No cal dir que en això hem anat sensiblement cap enrere ja que des de fa uns quants anys només gaudeixen d’aquests espais els partits grans. Una autèntica llàstima.  (n’hi ha més)

Quin bé de Déu, quina delícia i quin morbo que tenia contemplar les proclames i les promeses electorals de coses com la Falange Auténtica, el Partido Humanista o la coalició Los Nuevos Verdes Ecologistas. Quin prodigi de disseny els seus cartells, les pancartes, els lemes electorals, les banderes i els discursos davant d’una càmera fixa i estacada damunt d’un trípode d’aquells d’abans de la guerra.

Ara em ve a la memòria un partit o cosa similar -Pro Familia Española, em sembla que es deia- que es va fer popular -vull dir que algun diari en va parlar- perquè omplien les llistes a base de parents, veïns i amics del líder. I a cada convocatòria d’eleccions -als ajuntaments, a les Cortes, al Parlament de Catalunya o on fos- es presentaven sempre els mateixos per tal de gaudir del dret de sortir per televisió encara que fos a altes hores de la nit.

Ara sembla que la cosa s’ha sofisticat una mica més però és només en aparença perquè crec que la dimensió “freakie” continua tan o més forta que abans. Vull dir que en l’actual campanya pel referèndum de l’Estatut crec que, francament, no se’n salva cap partit.

Dels que porto vistos fins avui tots, menys ERC, fan servir la tècnica de la càmera-belluguet que fa més modern i desinhibit. Es tracta, senzillament, de remenar contínuament la càmera perquè en cap moment pari quieta. A això cal afegir un percentatge constant de desenfocament de la imatge entre el 10 i el 15 per cent i, sobretot, mai dels mais fer un enquadrament dret. La càmera sempre ha d’estar guerxa.

Els senyors del PP excel·leixen en aquesta tècnica i se’ls ha de reconèixer que hi han incorporat una interessant innovació: als personatges -que, com era d’esperar, no paren de dir penjaments sobre l’Estatut- no se’ls veu la cara. Qui ho deia, que els actors són gent que no coneix la vergonya?

Els de CiU s’abonen a l’escola expressiva “dialoga amb el teu líder”. Espontàniament, és clar. I ja em veus els senyors Mas i Duran explicant les meravelles que tindrem a partir del 19 a un jove del qual amb prou feina se li veu la punta del nas i un tros de galta en un dels nombrosos sacsejos de la càmera. La cosa sembla que l’han rodat a la Costa Brava. I com que bufa un pèl de tramuntana es demostra davant del poble de Catalunya que el senyor Mas també es despentina. El senyor Duran, en canvi, no.

El PSC comença amb un rètol que avisa que tots els testimonis que sentirem són reals i espontanis. Tota una declaració de principis digna de ser meditada amb calma a partir del 19 també. Jo, francament, m’ho crec, això del “cinema-verité” perquè no hi ha ni un sol dels ciutadans enquestats -ni un, eh?- que parli i/o pronunciï el català amb un mínim de solvència. Ben real, vaja. Un esgarrifós “hi ha que votar que sí” és la cosa més suau que els transeünts captats per l’objectiu de can Nicaragua ens col·loquen entre pit i esquena. No cal dir que la càmera va de nerviosa i que els colors de l’espot tenen el mateix to esvaït i merda d’oca de tots els anuncis de l’Ajuntament de Barcelona.

Els d’Iniciativa són marejadors de mena durant els primers quaranta segons. És l’estona que el senyor Saura apareix en un bareto de Ciutat Vella assegut i enraonant sense cap interlocutor a la vista. La mateixa escena l’han planificada amb imatges preses des de la terrassa a través del vidre del bar i des de diversos angles interiors. La part final, en canvi, rodada en un bosc amb uns atrevits contrapicats que projecten la faç del senyor Saura i els seus col·legues contra un fons de copes d’arbres, clou l’espot amb una crida al retorn a la veritat de la Natura. Ara mateix no recordo si hi treu el nas també la senyora Mayol, però no m’estranyaria gens…

Deixo pel final l’anunci d’ERC. No per res sinó perquè va de clàssic. Primer surt l’amigo ZP, després lo sinyor Mas i per acabar els entremesos ens posen, a tall d’espàrrec, el senyor Guerra i la seva apologia del ribot. Després d’aquest primer plat ve el peix bullit: un venerable avi assegut en un parc al qual veiem dialogant amb la seva néta. Els topants de la conversa els he oblidat perquè la frase final té prou potència com per eclipsar tota la resta: “Aquesta vegada ho faré per tu”, diu el vellet.

Francament, no tinc paraules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!