Totxanes, totxos i maons

Mentre redactava tot cofoi i alegre el text anterior en el que parlava de com m’havia anat de bé el cap de setmana amb repicó m’ha trucat la Dolors Jimeno des de València per dir-me que aquest matí s’havia mort l’escriptor Manel Garcia Grau.

Coneixia des de fa molts anys el Manel i, tot i saber d’uns mesos ençà la gravetat de la seva malaltia, no puc deixar de sentir-me profundament apenat per la notícia. En Manel Garcia Grau era un bon home, un bon escriptor i un bon amic. Me l’estimava molt i em consta que ell també em corresponia.  (n’hi ha més)

Haver treballat al seu costat durant els tres anys que vàrem coincidir a la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha estat un honor i un plaer. Poques persones he conegut amb la seva energia i bon humor. Tenir-lo al costat en un dinar o un sopar era garantia de passar la vetllada sotmés a un raig inaturable d’acudits. Uns acudits, per cert, que ell explicava amb una gràcia molt particular que feia impossible que li traguessis els ulls del damunt.

Mentre escric aquesta nota apressada tinc damunt la taula el seu darrer llibre. El vaig rebre per correu la setmana passada, es diu "Els corrents invisibles" i és una antologia bilingüe de la seva poesia entre 1988 i 2003.

Coneixedor de la meva afició als llibres dedicats en Manel m’hi va posar unes paraules que reprodueixo pel que representen de darrer testimoni de la seva simpatia i generositat vers la meva persona: "Per al J. J. Isern: perquè esmerça coneixences, lucidesa i passió en cada mot. I perquè tant de bo aquests humils versos siguen un signe de l’amistat i l’estima que et tinc, de veres. Ben sincerament."

A continuació la signatura i la data: "Castelló, 22-maig-06". És a dir, avui fa exactament quinze dies.

El recordaré durant molt de temps…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!