Totxanes, totxos i maons

Fa una pila d’anys que vaig a la mateixa barberia. És relativament a prop de casa, fan bé la feina i la porten dos germans que s’ho combinen per tenir obert al migdia durant tot l’any. Què més vull? A mi em va de meravella perquè, mentre la gent dina, enllesteixo amb vint minuts les quatre o cinc visites de ritual que els faig cada any per mantenir l’aspecte polit, endreçat i senyor que em caracteritza i que tant realça els meus encants naturals.

Ara fa cinc anys, per l’època que vaig començar a escriure a la revista Qué leer, em va cridar l’atenció veure que a la tauleta de la zona d’espera, just al costat dels Interviu, Pronto i Semana, els clients de la meva barberia podien trobar també el Clío, el Fotogramas i el Qué leer. Quan vaig manifestar-los la meva sorpresa per trobar allí aquelles revistes -i més concretament la que acollia les meves cròniques- em varen dir que un dels seus parroquians treballa en el departament comercial del grup Hachette, l’empresa que les edita, i que, professional exemplar, cada mes els portava les tres revistes perquè la clientela les conegués i, si hi havia sort, s’engresqués a comprar-les.  (n’hi ha més)

Quan vaig ensenyar-los, tot cofoi, les dues pàgines de la meva secció sobre literatura catalana varen fer grans alegrois i em varen prometre que a partir d’aquell número m’anirien llegint fidelment. Vaig suposar que es tractava d’una resposta cortesa i amable però sense possibilitats ni intenció de complir-la. De fet, si alguna afició semblaven tenir els dos germans era la música. No ho he dit però una de les delícies de la meva barberia és que sempre hi ha sintonitzada una emissora musical.

Aquest migdia he anat a fer-me l’habitual xollada preparatòria de l’estiu. No hi havia ningú més que el barber -en aquesta ocasió el germà més jove (uns 45 anys)- i jo. Mentre m’ensabonava el cap per la ràdio ha començat a sonar “Video killed the radio star”, dels Buggles. “¡Qué gran canción!”, m’ha dit tot just sentir les primeres notes. I quan jo anava a donar-li la raó més entusiasta ha continuat: “Por cierto, me parece que en la revista tu hablabas no hace mucho de esta canción”.

M’he quedat de pedra. No “hace mucho”, no. AQUEST mes de juny, precisament en el número que commemora el desè aniversari de l’aparició del primer Qué leer, és quan faig en la meva secció una referència a aquesta cançó per motius que ara no vénen al cas. Li he dit, doncs, que era en el número que encara tenia a la tauleta mentre amb la tovallola m’embolicava la closca i m’eixugava. Això m’ha privat de veure-li la cara tot i que, pel to amb què he sentit que em responia, he notat que estava content de demostrar-me que, efectivament, em va llegint. Déu meu…

No cal dir que la resta de la sessió, entre tisorada i tisorada, i mentre l’A. esperava pacientment a casa amb els macarrons a punt de solfa, la conversa ha girat monogràficament sobre la música. Hem començat parlant de la mort de Billy Preston (del qual, vés quines coses, fa tot just tres dies jo parlava en aquest mateix Bloc) i hem continuat amb els Beatles i els Stones, dos grups amb els quals va col·laborar el difunt Preston.

“Se ve que cuando empezaban la prensa los quería enfrentar pero ellos eran muy amigos”. I tant, li he dit. I m’ha faltat temps per explicar-li les meves batalletes de seguidor des de la més tendra joventut dels dos grups (tot i que amb una creixent decantació stoniana) i per esmentar-li, a tall d’exemple de l’amistat entre els dos grups, el cas de la cançó “I wanna be your man”, de Lennon i McCartney, que els de Liverpool varen enregistrar a finals de 1963 en el disc “With the Beatles” i que pocs mesos després els Stones varen incloure com a cara B d’un single que no tinc però que m’arriscaria a assegurar que tenia el “Come on” com a cara A.

La complicitat entre les dues bandes va quedar palesa davant de tot el món el dia 25 de juny de 1967 amb motiu d’una ocasió summament especial que recordo com si fos ara mateix. Aquell dia es va fer una experiència televisiva de gran magnitud: la primera emissió en Mundovisión, que no era més que un programa fet en cadena amb les aportacions de les televisions de diversos països.

Els espanyols varen oferir unes escenes dels treballs dels pescadors a la zona d’Algesires amb la silueta del Peñón de Gibraltar retallant-se contra l’horitzó. L’aportació del Regne Unit, en canvi, va ser la gravació en directe de l'”All you need is love”, dels Beatles. Entre els convidats que feien de públic i que omplien l’estudi es distingien clarament a les primeres files Mick Jagger, Brian Jones i Keith Richards asseguts de cul a terra i gaudint de la festa.

Val a dir, però, que els Stones no feien altra cosa que tornar el favor als seus col·legues Lennon i McCartney que molt pocs dies abans havien posat les veus d’acompanyament a “We love you”, una cançó que el 1968 es va editar a casa nostra en format de single amb “Dandelion” a la cara B. Al meu parer “We love you” és un dels grans temes menys coneguts de Llurs Satàniques Majestats malgrat els esforços de Jordi Tardà que durant molt temps va fer servir l’embogit solo inicial de piano com a sintonia d’entrada del seu mític “Tarda Tardà”.

Mentre pagava li he comentat que jo vaig assistir, l’any 1965, a l’únic concert dels Beatles a Barcelona i no cal dir que ens hem conjurat a continuar la xerrada durant la propera pelada, cap a setembre o octubre. Ara que m’hi fixo, no he pensat a demanar-li si té adreça electrònica per enviar-li la fotografia del concert feta per mi i que vaig penjar aquí l’any passat.

(Uf! Ara que estic en plena capbussada en els records m’adono que les barberies de la meva infantesa i joventut han estat una font d’aprenentatge brutal. La primera que recordo era al carrer Ponent, molt a prop de la lleteria de les tietes del Terenci, i allí les meves lectures eren El Once i Vida Deportiva.

Quan vaig ser una mica més gran anava amb el meu germà a una que fins no fa gaire encara resistia a la cantonada de la Gran Via amb Casanova. Allí combinava la lectura de Destino -la columna de Raimon, els Encuentros d’en Porcel, les Noticias con acento de Jiménez de Parga…- amb la d’una revista especialitzada en toros que es deia Dígame i que, a part d’inocular-me una certa afició als toros que mai no he amagat i que no prodigo més per no fer enfadar l’A., em va fornir d’una cultureta tauròmaca bàsica que completava amb les cròniques televisives de l’impagable Manuel Lozano Sevilla, del qual em declarava seguidor impenitent. Uns anys després el va substituir el seu fill -Manuel Lozano a seques- però ja no era el mateix…

Aquestes, però, són batalletes que explicaré un altre dia. Avui plego que ja és tard.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!