Totxanes, totxos i maons

Aquest matí, mentre gaudia dels vint minuts que el conveni em dóna per esmorzar -això que les secretàries d’ara solen camuflar sota un eufemisme tan figaflor com “ha sortit un momentet (“un segonet” en el pitjor dels casos) a fer un cafè”– he coincidit amb la B., una companya de la feina gairebé tan veterana com jo. Mentre enllestia el seu croissant m’ha comentat que acabava de llegir les meves reflexions d’ahir a propòsit de la renovació del meu carnet d’identitat i volia fer-me saber que s’hi havia sentit molt identificada ja que havia experimentat uns sentiments similars fa pocs mesos quan es va haver de renovar el permís de conduir.  (n’hi ha més)

Aquest comentari -que he agraït amb l’habitual poca substància amb què solc atendre les persones que em diuen en directe que em segueixen (perdona’m B., sóc així)- ha fet que m’adonés d’una cosa en la que ni hi havia pensat. Perquè resulta que totes les virtuts d’acompanyant fidel i discret que ahir li atribuïa al carnet d’identitat les podria adjudicar també al permís de conduir, aquest document de color de rosa que també dorm un somni decennal dintre de la meva cartera. Per què, doncs, un document m’aboca al record i la tendresa i l’altre, en canvi, no m’inspira més que indiferència?

Sense estar segur del tot m’atreviria a aventurar que la causa radica en la condició de convidat de pedra del permís de conduir al costat del protagonisme actiu que el carnet d’identitat té en el meu dia a dia. De fet, si no em falla la memòria, en els darrers deu anys m’hauré vist obligat a exhibir el permís de conduir tres o quatre vegades a tot estirar (sóc un bon conductor, jo). La darrera, per cert, va ser fa quasi un any i els seguidors d’aquestes totxanes en varen tenir informació puntual.

És rara, en canvi, la setmana que no he hagut de tirar mà del carnet d’identitat quatre o cinc vegades. Generalment al costat de la targeta de crèdit o la de client de l’FNAC. Tot plegat ajuda a donar-li aquella pàtina d’element habitual en la vida quotidiana que me’l fa veure amb uns ulls diferents a com em miro els altres documents.

No sé què passarà a partir del mes vinent amb la implantació del permís de conduir per punts. Ja he dit més amunt que no em considero mal conductor i, per tant, tot em fa pensar que, amb justícia o no, els diguem-ne destins sentimentals del meu de ena i i del meu permís de conduir (que no em caduca fins al 2010, per cert) continuaran circulant per vies divergents.

És això, la vida, a fi de comptes. Hi ha qui neix amb estrella i qui neix estrellat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!