Totxanes, totxos i maons

Ja fa uns quants anys que l’A em va dient que em cuidi, que no mengi tant, que faci exercici, que m’aprimi, que què faria ella sense mi (doncs mira que jo, si no hi fossis tu) i altres exhortacions per l’estil. Jo li responc sempre que sí, que m’hi posaré l’endemà però he de reconèixer que de seguida la inconstància em pot.

Ara fa dos anys vaig comprar una bicicleta estàtica amb la intenció de dedicar-li deu minutets o un quart d’hora cada matí abans d’anar a la feina. Els primers dos mesos tot va anar com una seda fins que un bon dia, sense cap motiu aparent, ho vaig deixar córrer i d’aleshores ençà el meu índex d’utilització de la bicicleta estàtica de casa es manté en la franja estadística de l’irrisori.  (n’hi ha més)

Ahir, però, aprofitant que aquest cap de setmana té un dia més (si més no pels barcelonins) vaig reprendre el costum però amb una sofisticació insospitada que de moment he de dir que ha estat oli en un llum. Vaig activar la funció de reproducció aleatòria de l’iPod i, per tant, em vaig disposar, mentre li endinyava als pedals, a deixar-me sorprendre per la tria que la maquineta volgués fer entre les 8.540 cançons que ara mateix tinc allotjades dintre de la seva panxa. Els resultats han estat miraculosos: entre ahir i avui porto fets seixanta-cinc minuts de pedaleig amb els quals figura que he recorregut uns quinze quilòmetres. Seixanta-cinc minuts que m’han passat volant.

Evidentment la clau de tot plegat està en la tria de les músiques que el senyor iPod anava facturant aleatòriament cap a les meves suades orelles. Una tria que semblava programada per algú que coneix a la perfecció no només els meus gustos -a fi de comptes si he entrat tota aquesta música és perquè m’agrada- sinó que està al cas de la meva sensibilitat en funció del moment. Per això he arribat a la conclusió que entre l’A. i el senyor iPod de can Apple hi ha hagut alguna mena de pacte demoníac per enllaminir-me amb la música més adient durant la meva estona d’exercici matinal i mirar si d’aquesta manera reprenc els bons hàbits.

Demà, dilluns, hi tornaré amb mitja hora més, que encara serem de festa. I a partir de l’endemà em proposo dedicar-hi de deu minuts a un quart d’hora cada dia. Potser sí que no fitxaré a les 7 del matí com faig ara però tampoc passa res. Diguem que és un pas més en el meu particular Pla Renove mental. El primer compromís el vaig prendre a primers d’any: no comprar El País. El segon és de fa quinze dies: no obrir el correu electrònic de la feina durant el cap de setmana. I val a dir que fins ara els estic complint com un home. El de la bicicleta, si el pacte A.-iPod es manté, serà el tercer. I va bola.

Contenta?

PD: Si hi ha algú encuriosit pel repertori que el senyor iPod m’ha triat per a aquests dos dies que apunti: Quimi Portet, “No cardem l’ànec” (Cançoner electromagnètic); Eels, “I like birds” (Daysies of the galaxy); Beach Boys, “You still believe in me” (Pet sounds); Beck, “Mixed bizness” (Midnite vultures); Deneuve, “Anne y Nick” (El adiós salvaje); Steely Dan, “My old school” (The best of SD); Eric Clapton, “Lonely stranger” (Unplugged); Refree, “El sótano” (La matrona); Rolling Stones, “My girl” (sí, sí, el tema de Smokey Robinson que surt a totes les pelis americanes i que no recordava que els Stones varen incloure fa 40 anys en l’àlbum “Flowers”); Adrià Puntí!!!, “Coral·lí (L’hora del pati); Rolling Stones, “I got the blues” (amb un increïble solo de Billy Preston amb l’orgue Hammond que tampoc recordava i que és, sens dubte, un dels moments sublims del no menys sublim “Sticky fingers”); Umpah-Pah!!!, “Sonrisita preñada” (La columna de Simeón); Milladoiro, “O santo de pólvora” (No confín dos verdes castros); Clash, “Clampdown” (London calling); Joy Division, “Heart and soul” (Closer); Antònia Font, “Loco” (Taxi!) i finalment U2, amb “Hawkmoon 269”, de l’àlbum “Rattle and hum”. Uauuuu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!