Una amiga que diu que m’aprecia molt em pregunta a veure quin dia parlaré dels Imparables i de Salvador Sostres. Com que jo sí que me l’aprecio li he dit que entomo el repte. I perquè vegi que no l’he enredat deixo escrit ara i aquí el meu compromís de fer-ho ben aviat. (Glups)
M’ha sorprès força que la major part de comentaris que he vist publicats sobre “Pa negre”, la memorable novel·la d’Emili Teixidor, se centrin en la meritòria tasca de recuperació del llenguatge rural de fa 50 anys que hi ha en les seves pàgines i que, en canvi, no facin cap esment al que per a
Dies enrere el cronista Desclot es feia ressò en la seva columna de l’Avui d’un incendiari article contra els catalans a propòsit de l’adhesiu de l’ase que algú havia vist publicat a La Gaceta de Salamanca i al diari El Mundo. L’endemà mateix, però, el mateix cronista va haver de plegar veles en aquest article ja que s’havia demostrat que
M’ha semblat veure anunciat que un dia d’aquesta setmana hi ha programada nova gresca (gresca-Fòrum, faltaria més) amb en Carlinhos Brown, aquell noi d’estrafolària pinta que ja ha clissat (hortera sí, però no ruc) que per aquestes contrades cosmopolites i multiculturals ens agrada d’allò més que ens facin beure a galet. (¿Va pela a que
Quan jo em dedicava a fer de jurat de premis literaris -una perversió que fa dos anys que ja he abandonat- tenia una norma que procurava seguir escrupolosament i que deia que la feina d’un jurat es desenvolupa en tres fases: llegir, fallar… i callar. (n’hi ha més) Potser són manies meves, ho admeto, però sempre
Extret del butlletí "Barcelona Informació", núm. 77: "El cartell de la Mercè 2004 és obra de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957). L’artista es planteja el futur de Barcelona en un cartell ple d’interrogants situat, diu, "entre l’humor i la metafísica". "El turisme ha esdevingut un fenomen central en la nostra ciutat i el nostre
Amb tot l’embolic muntat aquests dies a propòsit de la denominada “píndola de l’endemà” m’ha vingut a la memòria un comentari que fa uns quants anys li vaig sentir al doctor R. “La demostració de la inexistència d’una justícia divina és la cruel i immensa desproporció que hi ha entre una nit boja i una criatura”.
Declaracions de Jordi Sebastià (Burjassot, 1966), autor del llibre “El parany cosmopolita” (Ed. Afers, Catarroja, 2004) en l’entrevista que li fa Núria Cadenas a la revista El Temps de la setmana del 13 al 19 de juliol. (n’hi ha més) “… el cosmopolitisme demana una cosa tan abstracta com el fet que et comprometes amb tota
Un company de la feina que sol fixar-se en aquestes coses em diu que la setmana passada, en el transcurs d’un acte literari celebrat en una localitat del Vallès Oriental, l’escriptora Empar Moliner va obsequiar la concurrència amb un parell de tics facials. Un pas més de la susdita senyora en el seu imparable (amb perdó)
Trobo hipòcrita i pervers que algú continuï encara amb la cantarella del “contra Franco vivíem millor”. Si alguna cosa es pot enyorar de l’època del general és que aleshores érem trenta anys més joves. Res més.
La darrera referència daliniana de l’estiu correspon a la lectura de “Dalí y otros amigos”, de l’arquitecte i dissenyador Oscar Tusquets Blanca i publicat -pèssimament, i ara diré per què- per la nova editorial RqueR. (n’hi ha més) M’havien fascinat -i així ho he manifestat públicament en diverses ocasions- els tres anteriors llibres de
La segona referència daliniana de l’estiu correspon a la relectura que he fet d’"Els colors de l’aigua", la magnífica novel·la d’Isidre Grau que va guanyar el premi Sant Jordi de 1985 i que era -i és- la punta de llança d’un projecte literari summament ambiciós. (n’hi ha més) Amb un dels capítols inicials més rodons
Fa una estona, mentre repassava les coses que hem fet aquest agost, m’he adonat que n’hi ha algunes -tres en concret- que sense haver-nos-ho proposat prèviament tenen un fil comú que les relaciona amb la figura de Salvador Dalí. Avui va la primera i les altres dues pels propers dies. (n’hi ha més) Principis d’agost.
Tornem després de 3.000 quilòmetres de carretera i 15 dies per Donostia i Nafarroa. Dies tranquils i amb dificultats -que hem procurat no superar- per trobar premsa de Barcelona. Dues setmanes, doncs, sense sentir parlar del Fòrum!!. Aquesta tarda, però, per l’autovia prop dels Brucs hem agafat Catalunya Ràdio i no ha passat ni un minut sense