La segona referència daliniana de l’estiu correspon a la relectura que he fet d’"Els colors de l’aigua", la magnífica novel·la d’Isidre Grau que va guanyar el premi Sant Jordi de 1985 i que era -i és- la punta de llança d’un projecte literari summament ambiciós. (n’hi ha més)
Amb un dels capítols inicials més rodons que recordo haver llegit mai en una novel·la catalana, l’acció d’"Els colors de l’aigua" arrenca el 1930 a París, més concretament la nit de l’estrena de "L’age d’or", on trobem Pau Benavent decidit a consagrar la seva vida a la pintura i a la bohèmia. Ben aviat, però, les coses se li torçaran i haurà de tornar a la casa familiar de Vinyes de Savall, una recreació literària de Cerdanyola del Vallès, ciutat on resideix l’autor. "Els colors de l’aigua" descriu la vida de la família Benavent i l’evolució de Vinyes de Savall entre la Guerra Civil i els primers anys vuitanta a través de la figura central de Pau Benavent al costat de Lola Frías, la seva muller, i els cinc fills (quatre noies i un noi) que entre 1939 i 1960 aniran portant al món.
El projecte ambiciós de què parlava més amunt es refereix a la intenció d’Isidre Grau -expressada ja l’any 1985- d’escriure una novel·la per a cada un dels fills del matrimoni. Fins ara ja han vist la llum dues: "La nit vermella" (1989) i "El balancí negre" (2001), i aquesta tardor està prevista l’aparició de la tercera: "El viatge groc". Segons els càlculs, doncs, faltarien encara dues més per cloure el cicle per bé que em consta que la intenció de l’autor és despatxar-les en un text únic com a màxim en un any o any i mig.
Un projecte ambiciós, aquesta saga dels Benavent. Tanmateix no estic segur de fins a quin punt no ha acabat hipotecant en excés l’obra d’un autor molt interessant (no us perdeu l’excel·lent "La vida escrita"). Sobretot si tenim en compte que, al meu parer, la gran novel·la que falta en aquest magne conjunt és, precisament, la que no està prevista: la dedicada a Lola Frías, la mare coratge de la nissaga i veritable pal de paller dels Benavent.
En fi… tot aquest rollo l’he començat a propòsit de Dalí, un personatge molt present al llarg de la novel·la ja que Pau Benavent -que mai ha deixat de considerar-se un pintor fracasat en la recerca dels mil colors que pot assolir l’aigua- hi manté una relació imaginària fins a l’extrem que, en alguns moments, Salvador Dalí esdevé un personatge més de la novel·la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!