L’últim jorn de miserable
Deixa un comentariAvui, oh benaurada fortuna!, és el darrer jorn de miserable feina. Miserable no pas pel què hhi faig ni pel lloc on treballo, car sóc un privilegiat manobre dins l’extint estat del benestar. Miserable doncs per impuls social, car tothom qui té feina sap que la feina embruteix. Si més no fins que llur pèrdua remou economies familiars i toca el moll de l’os de la casolana convivència.
En qualsevol cas, avui, oh benaurada fortuna, és el darrer jorn de beneïda feina. Avui, aquesta tarda, ja seré de vacances i, privilegis els nostres, no tornaré a laborar fins al setembre.
Comença un mes d’aïllament de les realitats quotidians, de construcció de noves realitats que, coses de la paternitat, es repeteixen any rere any amb les il·lusionants modificacions d’una mainada que va creixent i, ara sembla lluny, es va fent gran.
Comença un mes d’anar al sud per no perdre el nord, de viure l’oceà dels atlants per capir-ne llur força i braó en família surenya. Arriba el temps de tafanejar per la Sagraçalema de reminiscències morisques i immensos espadats on nien els aufranys i les cuabarrades. Arriba el vagarós descans que permeti renovar energies per servir uns veïnatges, els barcelonins, que demanen de molta empenta i finezza per assolir la ciutat de totes.
Me’n vaig al sud, me’n vaig en aquest interregne vital entre els serveis de formació i el desenvolupament local de proximitat. Marxo per tornar renovellat i més valent que mai. Em cal. La feina ho demana i, el privilegi dels drets laborals encara no extingits, em permeten aquest romiatge estival tan necessari per mi com pel món que m’envolta.
Au! Que els apunts al Cau segur que segueixen, malgrat tot.