Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Al llarg dels anys he anat detectant altres exemples de missatges al futur que m’han cridat l’atenció. A principis dels vuitanta (situo la data fent confiança a la meva memòria) els americans varen llançar una sonda espacial destinada a explorar més enllà del sistema solar. En la part exterior del giny varen clavar una placa pintada d’or en la que hi havia una sèrie de símbols que els científics varen considerar -una mica idealment, tot s’ha de dir-  que podien ser identificadors del planeta d’origen de la nau.

Recordo que hi havia les siluetes d’un home i d’una dona amb la mà alçada en senyal de salutació amistosa, també hi havia representada l’estructura molecular del nitrogen (o una cosa per l’estil), un mapa amb els cinc continents i un esquema del sistema solar amb una indicació de sortida des de la tercera circumferència, la que correspon al planeta Terra.

No estic segur de si es van arribar a incloure finalment però recordo haver llegit en alguna banda que també tenien previst d’estampar-hi uns quants solcs (com els dels discos de vinil) amb un fragment de l’Himne a l’Alegria, de Beethoven, i de l'”All you need is love”, dels Beatles. Ves a saber si ara mateix en alguna galàxia llunyana una versió de Miguel Ríos en alienígena (més encara, vull dir, que l’original) no estarà preparant una variant del “Escucha hermano…”

També formen part d’aquesta categoria les denominades “càpsules del temps” que se solen posar amb tota la prosopopeia del cas durant els actes oficials d’instal·lació de la primera pedra d’alguna gran infraestructura. Vindrien a ser com el tub de ferro ple de documents que quan jo era jove va aparèixer mentre enderrocàvem la cuina de la torre d’Horta però més sofisticat i amb autoritats al voltant. Generalment en el tub s’hi posen els diaris del dia i un document que explica les raons de l’obra que s’inicia i les administracions, espònsors i patrocinadors que hi intervenen (m’ho puc imaginar com si ho estigués veient: deu ser una horrorosa i il·legible sopa de logos similar al que surt en la majoria d’anuncis institucionals).

La meva petita experiència sobre aquest assumpte, però, em diu que una bona part d’aquestes primeres pedres -amb càpsula de temps inclosa- solen acabar destruïdes per les màquines excavadores deu minuts després que el seguici de les autoritats ha abandonat el recinte de l’obra.

Una altra variant de missatges al futur la formen les entrevistes pòstumes que no fa gaire alguna cadena de televisió exhibia. Es tracta de fer una entrevista a algun personatge famós amb el compromís que no s’emetrà fins després de la seva mort. Desconec si encara es continua fent i, de fet, confesso que no tinc gaires ganes d’esbrinar-ho ja que aquí entrem en uns territoris amb un grau de morbositat poc recomanable.

Un morbo similar, per cert, tenia la iniciativa endegada mesos enrere per la revista Forbes consistent a recollir missatges de correu electrònic per ser enviats a un, tres, cinc, deu o vint anys vista. En el seu moment vaig deixar escrita aquí la meva opinió.

Una de les variants de missatges al futur més emotives que he conegut darrerament són les cintes de casset que la protagonista de “My life without me”, d’Isabel Coixet, sabedora que li queden pocs mesos de vida, enregistra per a les seves dues filles perquè les escoltin cada dia del seu aniversari fins que compleixin divuit anys.

Sobre aquesta modalitat de missatges d’aniversari (tot i que, per fortuna, sense les tràgiques connotacions de la pel·licula de la senyora Coixet) ja avanço que he conegut un altre cas al qual dedicaré l’apunt que tancarà aquesta sèrie. De fet, aquest cas ha estat l’autèntic “culpable” que se’m disparés el xip de les meves batalletes a propòsit dels missatges als que vindran darrere nostre.

(Ara que hi penso, d’alguna manera tot el que escrivim -i, en el meu cas particular, aquestes totxanes- no deixa de ser un intent de transcendir i d’explicar/explicar-nos com som, com hem estat i, sobretot, com voldríem que se’ns recordés. O no?)

De tota manera el cas més espectacular de missatge al futur que jo conec el tenim a tocar de l’autopista que uneix Barcelona amb Tarragona. És l’Agulla del Mèdol i m’estalviaré d’allargar-me més. Fa un parell d’anys vaig explicar aquí tots els detalls de l’assumpte. Avui continuo pensant el mateix.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!