Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Retorn al Mèdol (o la gratuïtat de l’obra d’art).
Aprofitant aquests dies d’agost previs a la nostra setmana toscana l’A. i jo hem visitat la pedrera del Mèdol per copsar l’abast de les obres de recuperació i endreça del monument i del seu entorn que darrerament s’hi han fet.
Pel que hem vist, en relació a l’aspecte que tenia abans s’ha eliminat bona part de la vegetació que hi havia dintre del clot (amb, suposo, els corresponents esgarips de l’ecologista de guàrdia) i s’ha habilitat un recorregut per la part alta del perímetre amb la instal·lació de cinc miradors que permeten observar des de diferents angles les característiques de l’espai que ocupava la històrica pedrera.
La visita es complementa amb un interessant audiovisual que es pot veure a l’Àrea de Servei del Mèdol, lloc d’on arrenca el camí cap a l’inici de la visita.
(NOTA IMPORTANT: També s’hi pot accedir per carretera, sense passar per l’autopista de peatge.)
(Vistes actuals: el clot excavat, amb l’Agulla, i les marques dels talls dels carreus)
L’A. i jo hem estat en diverses ocasions a la pedrera del Mèdol. Una de les nostres primeres visites va ser a la tardor de 2004, aviat farà deu anys. Aleshores vaig escriure una crònica que vaig publicar el 3 de novembre de 2004, en els inicis d’aquestes Totxanes.
Reprodueixo íntegrament l’apunt perquè em sembla que el seu contingut –potser no gaire científic des del punt de vista arqueològic– encara és d’actualitat.
“Venint des de Barcelona per l’autopista, deu o dotze quilòmetres abans d’arribar a Tarragona, s’arriba a l’Àrea de Servei del Mèdol. Un indret en aparença tan insubstancial com qualsevol altre espai pensat per alleugerir momentàniament l’existència dels qui fan vida al volant. Un indret a oblidar si no fos perquè encara no a cent metres de l’últim surtidor de benzina es troba un dels monuments més insòlits i desconeguts del nostre país: l’Agulla del Mèdol.
El Mèdol era la pedrera de la qual s’extreien els blocs amb què es va construir la Tàrraco romana. Encara avui, emmascarats pels arbres i la vegetació, es poden veure els talls verticals i les plataformes de treball escalonades en la roca per facilitar l’extracció. És, en estat salvatge, la mateixa pedra que trobem totalment domesticada per la mà dels artesans a l’Arc de Berà, a la muralla, al Fòrum o a l’Amfiteatre de Tarragona.
Al Mèdol no s’hi acostaven ni els emperadors, ni els governadors, ni els procònsuls. No hi tenien res a fer. A tot estirar s’hi deurien acostar els mestres d’obres per decidir de quin racó triaven la pedra per confegir els carreus que necessitaven. Era, doncs, un indret per feinejar. Per treure i picar pedra. Com més quantitat i més de pressa, millor.
I tanmateix un bon dia algú va decidir deixar escrit un missatge per als homes del futur. Un missatge en forma d’obelisc de pedra d’uns dos metres de costat i setze d’alçada situat en el centre mateix de l’esplanada principal de la pedrera. Un obelisc que no va ser erigit posteriorment -buidant primer tot el solar i enfilant després una pedra damunt l’altra- sinó que es va generar de resultes d’anar excavant tot el recinte menys la zona central.
¿Qui va tenir aquesta pensada? ¿Per a què servia complicar-se la vida d’aquella manera? ¿A qui li feia profit aquella excentricitat?. Ja he dit que a la pedrera no s’hi acostaven els poderosos. Aquests es limitaven a passar sota els arcs de triomf o a presidir els edificis fets amb la pedra que sortia del Mèdol. Tampoc crec que la figura de l’Agulla fos gaire grata als que havien d’esllomar-se cada dia arrencant blocs dels murs de la pedrera.
Vull pensar que, en el fons, la idea la va tenir algun capatàs eixerit i amb ganes de transcendir per l’art. Perquè si d’una cosa estic convençut és que l’Agulla del Mèdol és una obra d’art. L’obra d’algú amb ganes de deixar a la gent del futur el senyal tangible d’un objecte totalment innecessari però bell. Bell precisament per la seva excelsa inutilitat en aquell lloc i en aquell moment. Com un missatge llançat a la gent del futur amb la certesa que, segles enllà, algú l’entomaria i entendria que les coses no sempre han de ser pràctiques ni han de generar un rendiment immediat.
L’Agulla del Mèdol és tot això. O, si més no, així m’ho sembla a mi, és clar. Per això sempre que passo per aquell lloc i tinc temps aturo el cotxe i em disposo a escoltar la veu d’aquell capatàs que un bon dia de fa vint segles va voler deixar-me escrit un bell poema de pedra enmig d’un bosc ombrívol molt a prop de la majestuosa, imperial i elegant Tàrraco.”
(Dues vistes de l’Agulla del Mèdol l’any 2004)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Parleu, amb un cert menyspreu, dels “esgarips de l’ecologista de guàrdia”. Doncs, aquest clot del Mèdol, per les seves característiques de gran fossa, havia esdevingut amb el temps, un indret molt especial, amb un microclima i una vegetació pròpia, que, harmònicament, envoltava i feia un tot amb l’Agulla; i, sí, amb un gran valor ecològic, que uns tècnics saberuts es van carregar, sense encomanar-se, ni a Déu ni al diable. Una vegetació esplèndida i singular que havia necessitat segles per formar-se, abatuda en un instant! (I no sóc cap ecologista en exercici, i encara menys “de guàrdia”, però em dolen les atzagaiades!)
2