De la biblioteca (10): Eléctrico

Marina Tavares Dias: História do Eléctrico da Carris.- Quimera.- s.l., 2005.

Com ja anuncia el títol, es tracta d’una complerta història, tant pel text bilingüe portuguès-anglès com per les il·lustracions, dels tramvies de Lisboa (els entrenyables eléctricos). Abarca des de la prehistòria del mitjà de transport més característic de la capital portuguesa fins al final del segle XX i la fundació del Museu da Carris: els tramvies de tracció animal, els riperts, els primers elèctrics pròpiament dits, els brills… Tots els capítols il·lustrats amb abundants fotos dels distints models de vehicle, els interiors, les cotxeres, els bitllets, la maquinària… fins i tot acudits.

Lisboa, al contrari que altres ciutats (i no en miro cap…) sí ha estat sensible a la conservació del tramvia antic, fins a convertir-lo en un motiu d’atracció per al turisme. Avui encara podem (i que duri) prendre el 28, el característic tramvia de color groc i seients de fusta, que ens durà fins al barri d’Alfama a través d’estrets i costeruts carrers. Un mitjà de transport demodé i a ritme més pausat, per a una ciutat que també ho és. Llarga vida a l’eléctrico.

[Foto de l’autor]

‘Subte’ centenari (i 2)

Teníem pendent parlar dels Brugeoises, els primers trens del metro de Buenos Aires, en ocasió del seu centenari, i amb algun retard arriba aquest apunt.

Els Brugeoises es deien així pel fet d’estar fets a la fàbrica de l’empresa Brugeoise et Nicaise et Delcuve, que com el seu nom indica estava situada a la ciutat flamenca de Bruges. També se’ls coneixia per los belgas o las brujas. Els cotxes foren fabricats entre 1911 i 1919 i van estar en servei a la línia A fins l’11 de gener de 2013, ara fa un any. Van estar en servei, doncs, noranta-nou anys.

He trobat a la Wikipèdia (com no) algunes curiositats sobre aquests cotxes. En el sistema de frens, la fricció produïda per les sabates impregnades de creosota (una mena d’antisèptic) i les rodes produïa una olor molt característica, diferent de la de la resta de trens. Parlant de frens, el lloc de conducció incorporava el sistema conegut com a “home mort”, un botó que calia prémer permanentment per tal que el tren corregués; en cas d’indisposició del conductor, frenava indefectiblement. Quan he llegit això no he pogut evitar pensar en l’accident del moderníssim (aparentment) ferrocarril de Santiago, l’estiu passat.

Més coses. Els Brugeoises van estar pintats de tres colors segons les èpoques: celeste grisenc fins el 1939, moment en què alguns van passar a ser de color marfil amb una banda marró; poc després els vagons van adoptar la combinació cromàtica amb què es van jubilar: gris clar a dalt i blau fosc a baix, separat per una ratlla groga. El 1986, el govern Alfonsín va decidir reinstaurar el tramvia pels carrers de Buenos Aires i sis cotxes Brugeoises van ser repintats de color verd per prestar-hi servei: per aquest motiu eren coneguts com lagartos. No van durar gaire i tots van ser desvallestats menys un que conserva l’Associació d’Amics del Tramvia.

La foto que il·lustra l’apunt és de l’interior d’un dels trens. No té gaire anys, però conserva aquell aire demodé dels trens d’abans: bancs de fusta (havien estat entapissats), anelles per subjectar-se, els llums… Realment encisador. Comprenc perfectament que haguessin de treure’ls de circulació, però és una verdadera pena no poder fruir-ne.

[Imatge: Wikipèdia]