Sembla que tenim un problema (i 3)

Acabo la sèrie sobre contratemps personals al transport públic. Avui ens situem a València, als anys noranta. Per entendre bé el que va passar necessitarem un plànol de la xarxa.

Vaig decidir pujar per primera vegada al flamant tramvia, batejat com línia 4, el primer reinstaurant a l’estat espanyol. El vaig prendre, segurament al Pont de Fusta i vaig anar fins el Grau, on té el final la línia. La darrera parada (la tête de ligne que diuen els francesos) és Doctor Lluch, però en aquella zona el recorregut fa una mena de bucle (un loop en podríem dir per fer-nos l’interessant), on el tramvia circula només en un sentit. M’imagino que aquesta solució tècnic prové del fet que la línia és una adaptació del traçat de l’antic trenet del Grau.

Quan vaig decidir tornar al centre de la ciutat vaig prendre el tramvia a una estació del bucle però anterior a Doctor Lluch, de manera que quan hi vam parar figurava que tothom havia de baixar, ja que, com queda dit, és el final de trajecte. Jo no ho vaig fer perquè acabava de pujar a la parada anterior, de manera que se’m va acostar el revisor més malcarat que m’he trobat en ma vida que em va comminar a sortir del vehicle:

bájese del tranvía!
– però si he pujat a la parada anterior, he de continuar
le he dicho que se baje del tranvía! No me ha oído?

Vaig haver de baixar, tornar a pujar… al mateix! i tornar a picar el bitllet. Va ser una escena ridícula, molt desagradable, que em torna a la memòria cada vegada que penso en aquell mitjà de transport. En fi, tal dia va fer un any.

[Imatge: el tramvia, a l’estació de Garbí; es.wikipedia.org]

De la biblioteca (9): Underground

Bob Bayman / Piers Connor: Underground. Official Handbook. Capital Transport Publishing. London, 1994.

No arriba a les cent planes, però totes elles estan ben aprofitades: informació sobre la història del metro de Londres, estacions, línies, trens, aspectes tècnics… profusament il·lustrades amb fotos a tot color. Contemplar-les és una pura delícia: hi podem veure l’estació Baker Street, restaurada tal i com era el 1863, any de la seva inauguració; podem comparar un plànol de principis del segle XX amb el famós disseny dels anys trenta, que encara dura; podem admirar l’estació South Kensington, d’estil Art Nouveau, o la d’Embankment, amb la característica corva tancada de l’andana (“Mind the gap!“). Tanca el llibre una cronologia del suburbà londinenc línia a línia i diverses dades estadístiques.