Sempre he pensat que la diada de l'1 de Maig, pel fet de representar precisament el Dia del Treball, hauria de ser laborable, i commemorar així amb coherència alló que alguns tenim la sort de preservar. Crec que enaltiríem molt més l'esperit de la diada, i de passada contribuiríem a no empobrir més el PIB, ja prou disminuït.
Aixó no hauria d'impedir la cel·lebració de manifestacions reivindicatives, malauradament cada cop més necessàries i carregades d'arguments. Les 24 hores d'un dia donen per a molt. Bé per Sant Jordi treballem, i després tenim temps per comprar la rosa i visitar les paradetes de llibres ...
Aquest any, les reivindicacions agafen un caire especialment atractiu amb la campanya del no pagament dels peatges a Catalunya, i també a Mallorca. La coincidència amb la jornada dels treballadors dona encara més rellevància a aquesta protesta, pel que suposa d'acte de rebel·lia enfront dels centres de poder econòmic i polític, que fa una pila d'anys tenen amortitzades la majoria de víes.
S'ha parlat de primavera cívica, per les iniciatives d'insubmissió ciutadana enfront les situacions d'injustícia econòmica i greuge comparatiu que patim al nostre país: peatges, impostos, infraestructures aturades... I per si no n'hi hagués prou, amb amenaces d'intervenció de l'autogovern econòmic. Aquest primer de Maig, pot representar efectivament un nou despertar de la consciència col·lectiva per aconseguir fites cada cop més importants.
Estic plenament d'acord amb la iniciativa, tot i que reconèc que encara no m'he atrevit a fer aquest gest valent. Així que m'encoratjo a mí mateix i als qui no ho tenen del tot clar, a posar-hi el nostre granet de sorra, i contribuïr a aconseguir els canvis que tant necessitem!
Per una sinuosa carretera, sota la falda del Montseny, i a 820 m d'altitud, s'arriba al bonic i tranquil poble de Viladrau, remarcable sobretot per la seva aigua.
El seu terme és tupit de senders, fonts i boscúries amb vegetació de tota mena, però amb un gran protagonista: El castanyer; aprofitat per l'elaboració d'una gran varietat de productes d'altíssima qualitat.
Abstracció, concentració i coratge, seràn les eines principals que l'equil·librista utilitzarà cada cop que s'enfili als pilons de vigilància.
Decidit, desafiarà les lleis que l'haurien de tombar cap a terra, cap el fracàs. Sap que l'observen, que la seva victòria o la seva derrota seràn vivències compartides. I reconeix que li agrada sentir-se observat.
Mostrarà a tot-hom, i ell mateix, del que és capaç. No en va té com aliats l'aire net i suau de marinada, i l'horitzó de la Mediterrània, on amb la vista fixada hi tindrà una immillorable línia de referència.
[L'EQUIL·LIBRISTA, és obra de l'escultora badalonina Eulàlia Monés, i presideix des d'el 2006 el nou Passeig Marítim]
Normalment escric els apunts a partir d'una fotografia que m'inspira algun relat, lloc o pensament en especial. Aquest cop però començo un esborrany sense cap imatge predefinida, però sí amb la memòria posada en un passeig per l'estany, o més ben dit per l'embassament d'Utxesa, que formà part dels tres dies de descans durant aquesta passada Setmana Santa, seguint la nostra particular tradició dels últims anys, de fer estada a casa d'uns bons amics de Lleida.
Així doncs, tot just arrivar el Divendres Sant a la partida de LLívia sota una cel continuament canviant, a estones assolellat, i a estones amenaçador de tempesta, dinàvem plegats un deliciós bacallà fresc mentre fèiem previsions per l'excursió de l'endemà.
Ja dissabte al matí, arribats al pantà, descobríem un indret tranquil i lluminós, encara humit i una mica fangonós per les pluges recents. L'objectiu immediat: "donar el tomb", encerclar l'estany, que ens dificulta en certa manera la tasca per la seva sinuositat amb continues ramificacions i alguns terrenys urbanitzats gairebé a peu d'aigua.
Però tot això no és cap obstacle per gaudir d'abundants paratges naturals i agradables punts de vista sobre el territori, entre canyissars, dics de contenció, construccions derruïdes, llocs d'esbarjo, horts d'arbres fruiters, fins arribar finalment al Mirador del Molí, petita roca des d'on contemplem una panoràmica de l'indret, i que ens permet divisar el nostre cotxe esperant a l'altra banda de l'estany. Dues hores de passeig entre aigua, sol i nuvolades, calor i aire fred d'un temps cent per cent primaveral.
Després, tarda de descans, sopar de creps de castanya, i jocs de cartes, amb l'acompanyament d'unes copes de cava per celebrar les victòries i consolar les derrotes.
Diumenge de Pasqua: Esmorzem d'hora per poder assistir a la Missa de Pasqua a la petita parròquia de Sant Anastàsi, en un ambient del tot familiar en que com cada any els nostres amics ens fan partícips de les seves activitats i del seu ambient de comunitat. Senzills cants litúrgics, música d'orgue, poesía, salutacions i abraçades per desitjar-nos que la vida continuï.
Tornem cap a casa amb l'esperit recarregat i una bona melmelada de peres casolana de regal, que ens servirà per fer més plàcids els propers esmorzars diaris a la humida Badalona, mentre recordem cada matí la generositat, calidesa i l'esplèndida acollida dels nostres estimats lleidatans.
Tot i que l'antiga tèrmica del Besós no és Sant de la meva devoció, (hagués votat sí al seu desmantellament, al referèndum que es va convocar fa un anys a la ciutat, veïna de la meva), haig de reconèixer que forma part de l'imaginari col·lectiu d'adrianencs i badalonins, un punt de referència a l'espai, com alguna gent diu.
Així doncs, la construcció està destinada a perpetuarse, amb un futur ús crec que encara no prou definit. I com sempre, seguirà vigilant amb les seves tres xemenèies de guaita el nostre pas en el constant anar i venir dels dies de feina per les sofertes i també eternes "Rodalíes".
La quotidaneïtat del meu trajecte ha aconseguit que fins i tot l'hi hagi agafat un mesurat afecte. A part també, que algunes sortides de sol entre les seves torres, aquells dies de cel rogenc, són dignes d'admirar i de fotografiar. A veure si un dia en puc agafar una bona imatge.
Avançava el caminant lentament però amb pas decidit i ferm pels carres empedrats. El repicar de les seves botes contra el terra l'ajudava a concentrar-se en els propis pensaments.
No volía que res ni ningú el destorbés, per aixó havia escollit Peratallada, just a aquella hora tranquil·la en que cap més visitant hi arribaria, cap nen jugant no hi trobaria, cap altre ànima l'acompanyaria en el seu viatge interior.
Carrers estrets, cases amuntegades, ... història en cada racó i cada pedra, ...i emergeix entremig l'imponent catedral, que des de l'altre costat d'l'Onyar ens saluda.
La memòria, i més concretament, la memòria col·lectiva, pot resultar un concepte tant fràgil com potent. La seva absència és capaç de mantenir-nos en una perpètua ignorància, i de sobte un dia ens pot posar al davant el relat d'uns fets que inexplicàblement s'ens havien no amagat, però que restàven en un profund oblit.
Aquest és el sentiment que he experimentat avui a la trobada davant la platja del cicle "Quedem?" d'Òmnium Cultural, quan la Montserrat Rectoret començava el seu relat d'el gran naufragi ... .../...
La meva percepció de Tossa de Mar, aquest bell poble de la Costa Brava, ha estat idealitzada des de que vaig descobrir-lo als 19 anys.
Era una de les primeres sortides amb la noia que estimava, que havia conegut feia just mig any, i actualment la meva dona.
D'aixó fa ja alguns anyets, i l'era digital actual encara no m'havia donat la oportunitat de fotografiar l'indret. Així doncs, gairebé des de la seva creació, el bloc mantenia una "finestra tancada", amb el reclam d'aconseguir-ne alguna imatge.
La situació s'ha capgirat de cop, gràcies a en Toni Fortuny, de Girona, nou col·laborador del nostre bloc, que molt amablement ens ha enviat, no una, sinó una sèrie de 29 fotografies, juntament amb un entranyable relat del seu retorn a la vila.
Resultat: Un reportage narrat dels llocs més característics d'aquest poble mariner, i que entre altres coses ens explica:
" ... Al fons, com una illa sortida del no res, el Castell i la muralla, un indret a on fins i tot els ocells se senten i se saben a casa ...".
Així, la finestra a Tossa ha quedat finalment oberta!
(El relat sencer, al fitxer adjunt,... i més imatges en propers apunts).
Fa un mesos que tenia aquesta imatge guardada a la carpeta "en previsió", per tal d'incloure-la al bloc, però no hi trobava el pretext.
La notícia de l'homenatge a la soprano Montserrat Figueras, que va morir el passat Novembre, ens explicava fa uns dies cóm aquesta basílica va ser-ne marc idoni, i que les seves pedres van acollir i amplificar per últim cop el seu magnífic cant enregistrat.
Aíxí també, la magnificència del campanar de Santa Maria del Mar, emergint dels carrerons de la Ribera, recorda el seu cant meravellós de ritmes medievals, aires i laments, cançons i madrigals, destancant per damunt de la nostra contemporaneïtat, dels nostres neguits i correcuites. Oferint-nos minuts de bellesa i serenor.
Com destacava Jordi Savall, "Només morim quan s'ens oblida, per tant la Montserrat no morirà mai". --------------------------------------------
De cop, tot revisant imatges, i com per art de màgia, sorgeix del no res una petita idea:
Aquesta podria ser la primera fotografia d'una nova sèrie ... ... En direm "LA IMATGE SUGGERENT ..."
Si us vé de gust participar-hi, es tracta que digueu què us suggereix l'escena, en què us fa pensar o quin significat o història oculta podria estar amagant-nos. És un joc doncs per fer volar la imaginació ...
Fotografies d'un viatge recent de la família Martín-Monés per BurkinaFaso i Mali, que ens conviden a descobrir la manera de viure, les activitats quotidianes i l'entorn natural d'aquests dos països de l'Àfrica occidental, dels més pobres del món.
A mesura que ens endinsem per les imatges de l'exposició, de seguida descobrim però la tendresa d'esperit de la seva gent, a través de mirades encuriosides i penetrants, vigoroses o sofertes, d'amables somriures, de rostres amb una gran càrrega d'expressivitat i profunditat que l'Eulàlia i l'Àngel han sabut captar tant bé, i que ens mostren la grandesa d'uns pobles tan humils com autèntics.
Com a punt i final a unes mini-vacances d'hivern, ara fa just un any, el metro ens deixava a primera hora del matí a l'entrada superior del parc de Buttes-Chaumont, per damunt de Belleville.
Fred rigurós, però un dia claríssim, força nítid, després dels últims emboirats i mig plujosos.
La calma i frondositat del parc feia oblidar que ens trobàvem enmig d'un gran nucli urbà, mentre travessàvem els seus camins envoltats de silenci, tot baixant cap a la sortida.
Arribats altre cop als carrers adoquinats, encara humits per la rosada, enfilàvem en direcció a la Gare de l'Est, des d'on ens trobaríem amb el Canal de Saint Martin, una de les joies de París, en un recorregut tant agradable com interessant.
Gairebé ja a migdia, arribàvem a la Place de la République per admirar els seus relleus escultòrics sobre les etapes de la Revolució.
L'escenari és el Parc del Centenari, durant la "Festa de las Migas". Ens trobem en plenes Festes de Maig de l'any 2006, a Badalona.
Feia ja forces anys que se celebrava aquesta festa, però aquell era el meu primer contacte am l'esdeveniment.
Tot just entrar al parc, de seguida vaig topar-me amb les immenses paelles de gran diàmetre, i aquells homes i dones que s'esmerçaven d'una manera ritual en tots els preparatius del tradicional àpat de las "migas". Cada detall i la més mínima acció éren dirigits i observats pels organitzadors més experimentats. No es deixava res a l'atzar.
Al seu voltant, jocs infantils, música folklòrica, casetes de fira i atraccions, completàven tots el ingredients d'una activitat popular festiva a l'aire lliure. El dia radiant de primavera complia també amb el seu deure, mentre de mica en mica s'anàven formant dues llarguíssimes cúes amb els qui a l'hora convinguda del migdia serien els comensals d'aquell típic plat.
Al cap de dues hores d'ininterromput reportatge fotogràfic, la bateria de la meva càmera va dir "ja en tinc prou". M'assèc en un banc per col·locar el recanvi, i tot just després de la operació sento que em mig pregunten:
- "Este reportaje es para la revista del barrio ¿verdad?.
Aquells dos nois asseguts al respatller del mateix banc on jo m'asseia, amb la seva mirada alhora atrevida i innocent, no volien deixar passar la oportunitat de ser protagonistes de la hipotètica publicació.
- "I tant que sí, voleu sortir al reportatge?".
I així disparava la foto en contrapicat. Jo no era el reporter de cap revista, però aquella fotografia va passar a ser una de les 24 de l'exposició "Perfils Quotidians", amb la que tanco aquesta sèrie, i de la qual espero que n'hagiu gaudit tant seguint-la, com jo preparant-la.
Curiosament, durant l'innauguració, una amiga meva va reconèixer els dos nois com a antics alumnes seus d'institut, així que, un cop acabada la mostra, la fotografia va passar a decorar un dels despatxos de l'escola en qüestió. (Ja sabem que de vegades el món és molt petit).
Des de la Vall d'Albaida, ens dona tota mena d'informació cultural, social i política, especialment del País Valencià.
És també col·laborador i amic de "Finestra Fotogràfica"
Aquest és un enllaç entranyable, al bloc especialment creat per aquestes Jornades celebrades al poble de Búger, organitzades per unes fantàstiqes blocaires, de Mallorca, de Roma, de Barcelona …
(Vivències d'un cap de setmana de Maig de 2012)