llegir-escriure

Remenant llibres, quan veig en una faixa l’expressió De l’autor de… no em vénen ganes de llegir el llibre que tinc a les mans sinó l’altre, el que fan servir d’esquer. I això és el que em va passar quan va sortir al carrer ¡Muuu!, acompanyat de la faixa en qüestió.

La lectura és ràpida, directa. M’ha agradat el punt d’arrencada del llibre: una dona mor i es reencarna en un animal amb poc karma, i per poder estar al costat de la seva filla ha d’acumular més karma per pujar en el rànquing d’animals. No m’ha agradat la història principal, ja la va escriure Charles Dickens a Conte de Nadal si fa no fa. M’ha agradat l’estil, la mala llet que dispara la protagonista, una mena de Bridget Jones amb èxit. No m’han agradat les subtrames, en què tot acaba encaixant d’una manera que es contradiu amb la mala llet que deia ara.

“Em somreia dolçament. Com el Pare Noel. Després que hagués menjat galetes d’haixix”. (cap. 7)

“L’Àlex m’hi havia arrossegat. Tenia una debilitat per les pel·lícules de cine alternatiu, durant les quals després de vint minuts un s’aixeca avorrit per anar al lavabo i s’estima més quedar-se allí llegint tots els missatges escrits a les portes.” (cap. 8)

“Vaig empassar-me la saliva: no veuria la Lilly posar la seva primera dent sota el coixí. Ni el seu primer dia d’escola. Ni el seu primer dia al cine. Ni la seva primera classe de piano. Ni la seva adolescència… D’acord, a això últim potser hi podia renunciar.” (cap. 10)

“Les vaig mirar a la cara. La seva mirada era freda, forta, inflexible. Així haurien estat els ulls dels inquisidors espanyols si n’haguessin tingut cinc.” (cap. 15)

Em sembla que amb aquests exemples es podeu fer una idea de l’estil de Safier.

La traducció és de Michael Steinmetz i Carlota Vallès, que no surten a la portada.

Foto de Guillermo Moliner (El Periódico), novembre del 2010.