llegir-escriure

Aquesta primera part, la de la infantesa i l’adolescència a l’illa de Dominica, et permet establir enllaços amb la seva novel·la més coneguda L’ampla mar dels Sargassos. La finca, algun personatge, la manifestació de treballadors que passa pel davant de casa a la nit… I arribo a la conclusió que, per mi, els sentiments i les emocions estan més ben representats en la novel·la. Sembla com si a l’autobiografia l’autora se sentís més obligada a centrar-se en els fets, independentment que, cal remarcar-ho i no ho havia fet, l’obra està inacabada.

“La fotografía escogida se exhibía en un marco de plata sobre una mesita, ajo la persiana de listones del cuarto de estar de nuestra casa en Roseau. Me gustaba que estuviese sola, en lugar de perdida entre les demás fotografías del salón, porque había muchas. Después me olvidé de ella.

Unos tres años después, una mañana temprano bajé al salón antes de que nadie se hubiese levantado, vestida para ir al colegio; por alguna razón observé atentamente la foto i comprendí con pesar que no me parecía en nada a aquella niña. Recordaba el vestido que llevaba entonces, mucho más bonito que cualquiera de los que tuve después, però los rizos y los hoyuelos debían de ser de otra persona. Los ojos eran los de una extraña. Levantaba el índice de la mano derecha, com en señal de advertencia. Se había movido a pesar de todo. Ignoraba por qué, pues esa niña ya no era yo. Por primera vez cobré conciencia del tiempo, del cambio i del anhelo del pasado. Tenía nueve años.” 

La segona part, Empezó a hacer frío, que arrenca quan amb 17 anys arriba a Anglaterra i al cap del temps en fuig cap a París, és més seca, de frases curtes que obren portes que de seguida es tanquen. Això també passa a la primera, però no tant. L’estil de la narració de la Rhys jove és més de fets, significatius, representatius…, feines, amants (sense nom ni cara), habitacions….

L’obra és curta, 187 pàgines, incloent-hi una tercera part (De un diario: en el Ropemarker’s Arms) de retalls amb què treballava per a l’autobiografia quan va morir.

Del llibre, m’han cridat l’atenció els títols dels capítols, amb el fil que estenen per seguir una vida a batzegades, i la revelació de com va començar a escriure, de la manera que es van ajuntar mitjans i oportunitat, i del valor que ella mateixa els hi va donar, abans d’anar a ensopegar amb Ford Madox Ford. I la veu, és clar. La veu ho és tot.