Foto: Ara.cat
Parelles espantades pel que pensi la seva parella, que dibuixen un món dividit entre l’interior personal i l’exterior, on ha d’encaixar, i que fan tot el possible per encaixar i no poden.
“-Teniu -fa la senyora Salmeron. I allarga una ampolla de vi d’uns nou euros a la senyora Biosca. -Poseu-lo en fresc.
La senyora Biosca inspecciona l’etiqueta i el preu, mig arrencat:
-Ai! No sé per què, em pensava que portaríeu algun vi dels del curset.
Els Salmeron i els Biosca s’han conegut en un curset de tastar vins. Des del primer dia, la senyora Salmeron procurava seure al costat de la senyora Biosca, i la senyora Biosca, al final, els va convidar a sopar. Han vingut molt mudats, els Salmeron. Els BIosca, en canvi, els reben en roba d’estar per casa: ella porta una mena de xandall de color blanc, i ell, texans descosits i una samarreta amb el dibuix d’una ovella negra enmig de tot d’ovelles blanques.
-Maria! -crida el senyor Biosca. S’obre una porteta més petita que les altres, i apareix una minyona. Els Salmeron li donen la bossa i les jaquetes.
-Passeu -els convida la senyora Biosca.
La segueixen escorreguts. S’imaginaven que els Biosca eren rics, això sí, però que tinguessin minyona, ni un pis tan luxós. L’home, justament, sempre va sense afaitar i gasta un mòbil gros i passat de moda. Pertot arreu hi ha baguls antics amb gerros al damunt, llums de peu al costat dels baguls, i sofàs i butaques de color blanc d’esquena als baguls i els llums.
Un nen petit, en pijama de cos sencer, juga a la catifa del menjador.
-Àlvar, ¿què hi fas tu aquí? -pregunta la mare quan el veu. L’alça per les aixelles. -¿Que portes cacona?
-Mira que en saben… -diu la senyora Salmeron, aprensiva, per dir alguna cosa.
La senyora Biosca es col·loca el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma.
-Sí que portes caca. Oh i tant que en portes… -I fa petar la llengua de disgust.
-¿Porta una tova? -s’estranya el marit-. Però si l’acabo de canviar!
Ella li traspassa la criatura i l’home també l’agafa per les aixelles, el sacseja, es posa el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma. (El senyor Salmeron pensa en el curset de tast.) Es confirma: el nen va brut.
La senyora Salmeron s’estranya que no sigui la minyona l’encarregada del nen, però no ho diu. Segueix la senyora Biosca a la cuina. Sap que hi entén, de restauració moderna, sempre en parla, i s’imagina que soparan tot de requisits. Ha alliçonat el seu home perquè s’empassi qualsevol cosa que els donin sense fer cara de fàstic i perquè, sobretot, si es queda amb gana, calli. Però ja veu que el menjar no pot ser més senzill. Hi ha sopa freda, li sembla, i costelletes de cabrit.”
(arrencada del conte Aprengui a tastar vins)
La mala llet implícita en la xerrada dels cooperants, l’haiku del poeta que fa ballar el cap a la dona de fer feines, les atribulacions de dues parelles que fan un viatge organitzat a Tunísia… sembla tot un gran sarcasme, una paròdia… Potser per això els personatges són més personatges que persones, precisament perquè els ha reduït a això.
M’ha fet passar una molt bona estona.