Que no s'apague la llum

Avui he perdut el tren. I he perdut també la calma. Semblava impossible després de dos dies d’assossec sense mesura. Hores més tard, en un passatge que no és el que havia de ser el meu, recórrec la costa daurada – ben daurada avui gràcies al sol-, que avança en la multiplicació del temps previst per aquest trajecte. Instintivament busque qualsevol peça de paper on fer quatre ratlles, i com altres vegades, trobe la resposta a allò d’escriure per necessitat. Perquè necessite palesar que el temps no sembla importar-li a aquest mar, que veu tants i tants combois passar amunt i avall a diari. I l’envege i alhora em fa asserenar-me i em porta a llocs i a moments. I pense en els límits marins que maldava per pintar un personatge de Baricco sense reeixir perquè no aconseguia veure’ls amb claredat. Repare que aquesta imatge no em va semblar mai tan fascinadora com quan m’ho vas mostrar aquella nit d’aniversari i de platja salada, en què la preocupació inicial va ser portadora de sorpreses finals. Tampoc nosaltres vam saber trobar-los, els límits. Qui ho sap, si existeixen realment…

També necessite ratllar perquè el temps d’espera m’ha permès fer una visita a la Tres i Quatre i he cedit a la temptativa de comprar-me dos remeis lenitius per la ràbia. I justament, mentre els encetava, he patit un atac d’egocentrisme quan certes idees m’han intimidat en reflectir sensacions resultants de la nova estada al poble. Deia Enric Sòria al pròleg d’En el curs del temps que la distància sovint ajuda a copsar millor els contorns de les coses estimades, que l’excés de familiaritat ha anat difuminant gradualment. I és exactament així com les entenc, encara que sovint les desatenc. Tot i no caure en l’oblit, és cert que el pes de l’enyor no arriba fins que tornes a tenir davant aquella mirada que continua sent capaç de treure’t un ample somriure i d’engrescar-te l’ànim, o aquella família que et rep com una regina passatgera i és tan així que et fa molt contenta alhora que t’entristeix per no sentir-te a l’alçada. O quan sents que les paraules no calen per dir alguna cosa i que el temps passa i això encara passa. I dit així percep l’autèntic valor de la immutabilitat, doncs tampoc muta la capacitat que té de sorprendre’ns allò que en diem ‘de tota la vida’. I el que fins ara era imprevisible es torna previsible tot d’una i ocorre. I el crec que m’agradaria esdevé un m’ha agradat. I qui sap què més.  Sense buscar-ho, em trobe perduda enmig del ball de les preguntes sense resposta. Però no totes les perdicions són desagradables, i m’abandone al ball.

I així, al foc de la tradició i de la novetat, ja n’ha passat un altre, de Nadal. Potser va encertat el mar, que no depèn del temps,  i deixa que les ones se somoguen, i les estrelles ixquen…