Papa
Aquest fred que ens ha arribat sobtadament, em recorda els mateixos díes de fa molts anys, a casa, al mateix barri. La família, avis, pares, germà, tietes, oncle, cosins i cosines, sentats a taula, amb el braser encès, i la cuina econòmica al costat del menjador, donant escalfor i al forn un coc de moniato blanc i sucre, castanyes i mostatxons. L’àvia Antònia era una gran cuinera de pastissos i dolços. Un brou de verduretes i carn. Ví negre del celler de la Pepeta, i sobretot la sobretaula parlant de les persones estimades que ja no hi eren.
Avui tot ha canviat, naturalment; més persones estimades ja no hi són; el coc de moniato blanc i sucre ja no és sobre la taula, encara que, amb dificultats, puc trobar aquests moniatos blancs. El que no ha canviat és recordar els éssers estimats, sentada a taula, no pas amb tristesa, més aviat amb enyor i alegría, recordant tantes i tantes coses apreses al seu costat. La fotografia és del meu pare; a punt de creuar Colom per començar un nou dia de feina de bastaix al moll de Barcelona.
La cançó ‘Papa, can you hear me’ de Barbra Streisand sempre m’ha agradat. 
Papa, can you hear me 
Open in small window
massa aquesta cançó… m’agafarà la ploranera. Barbra Streisand, també m’ha agradat sempre molt.
el record que és nissaga, que és arrel, que éns dóna nom… que és encara vida dins nosaltres.