Marta Garcia-Puig

Bon dia a tothom!! Avui he cregut convenient escriure un article sobre alguns detalls importants que, a la majoria dels catalans, ens passen desapercebuts i que, en realitat, són punts clau per a la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura. Tot seguit us explicaré millor a què em refereixo.

Qui de vosaltres sabia que, en realitat, Palma de Mallorca és una castellanització del nom original català? Tal com explica Rosa Calafat en el seu llibre Per a un ús ètic del llenguatge, el nom original és Palma. Palma de Mallorca és una invenció moderna començada a difondre a partir de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat: el decret de Javier de Burgos de 1883, que dividia Espanya en quaranta-nou províncies, instituïa la de Palma de Mallorca. En aquell moment, els nostres veïns espanyols es van trobar amb la necessitat de diferenciar entre Palma, Las Palmas i La Palma, tres noms amb els quals sempre s’han fet un embolic, i això va provocar l’esguerro Palma de Mallorca.

El professor de Psicologia de la Universitat de València Ferran Suay, en un article seu que parla de la intervenció psicològica sobre els hàbits lingüístics, fa unes reflexions realment importants: Suay parteix del fet que tot i tenir un context legal que despenalitza i oficialitza l’ús del català, els catalanoparlants no han arribat a fer les passes que calen perquè aquesta llengua sigui la d’ús normal al territori «I tanmateix, una majoria de la població no ho fa (parla directament en castellà), o hi renuncia amb una facilitat espaordidora (abandona el català davant el mínim senyal d’incomprensió o, fins i tot, de dubte).» Segons Suay, la causa d’aquesta actitud del parlant català prové del conjunt de creences, judicis i prejudicis que té acumulat en trobar-se amb un interlocutor que no li respon. El pas del català al castellà es dóna sovint no per raons de no entesa lingüística, sinó pel procés històric acumulat. Tot catalanoparlant, vell o jove, porta a l’esquena un cúmul de situacions comunicatives estressants: «No te entiendo, en castellano/español, por favor» és una frase que podem sentir en molts bars en demanar-hi un cafè, tot i que la distància lingüística del mot entre català i castellà és mínima.

Finalment Suay proposa les mesures següents: «Caldrà, d’entrada, que la persona identifiqui quines són les creences que actuen com a limitadors del seu comportament, per tal de substituir-los per altres de més satisfactoris. Es tracta d’aprendre a reduir la incomoditat que ens pot generar el manteniment del català. Per això cal aplicar la tècnica de l’assertivitat. La conducta assertiva consisteix a exercir els nostres drets lingüístics més que no a explicar-los o discutir-los.»

Dit això, us convido a reflexionar si us sentiu identificats amb allò que Suay descriu. Jo reconec que anys enrere ho feia, canviava al castellà, però fa uns quants anys em vaig adonar del que comporta aquest canvi, de les causes i de les conseqüències que implica. Si volem mantenir el català, haurem de fer un esforç per a no canviar de llengua amb tanta facilitat. Si nosaltres no parlem català, qui ho farà?

Informació extreta del llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat.

Sabíeu que el venecià té paraules en comú amb el català? Vegem-ne alguns exemples:

– En italià, per dir ‘massa’ diuen troppo (que no s’hi assembla gens); en castellà, diuen demasiado (que tampoc s’hi assembla); en venecià, en canvi, diuen massa! Exactament com en català!

– Un altre exemple és la paraula catalana got, que en venecià és gotto. Curiosament, només s’assembla a la paraula catalana, perquè en castellà és vaso i en italià és bicchiere.

– La 3a persona singular del verb voler, vol, en venecià és exactament igual: vol. En italià, en canvi, diuen vuole (o vuol).

– En venecià, per dir fora també diuen fora. En italià, en canvi, es diu fuori i en castellà, com ja sabeu, fuera.

– L’adjectiu femení bona en venecià també és bona. En italià, en canvi, diuen buona i en castellà, buena.

Sabíeu que l’adjectiu culte acaba amb e perquè si s’hagués decidit escriure cult sonaria com cul? Per tant, en Pompeu Fabra va decidir que l’ortografia fos culte.

Sabíeu que fil per randa en anglès és by heart, en italià és a memoria, en castellà és de pe a pa/al dedillo i que en francès és par coeur?

Sabíeu que sobtadament en anglès es diu cold turkey? Sí, cold turkey no vol dir ‘gall dindi fred’! S’usa sobretot per a parlar de deixar alguna cosa de cop, com ara deixar de fumar. Exemple: she quit cold turkey. En italià, en aquest cas diríem di punto in bianco.

Sabíeu que fregir i fry en anglès no és el mateix? Fa poc vaig descobrir que si volem dir ‘fregir’, hem de dir deep fry. En canvi, si volem dir ‘fer a la planxa’, llavors sí que hem d’utilitzar el verb fry. Jo pensava que per dir ‘a la planxa’ havíem de dir grilled, però es veu que grilled seria a la brasa o gratinat.

Sabíeu que per dir ‘de cop i volta’, en català també podem dir d’improvís, que en castellà  podem dir de improviso, però que en italià hem de dir ALL’improvviso? En anglès, en canvi, es diu suddenly o all of a sudden. Si filem prim, en anglès, per dir que una cosa ha succeït de sobte i que, a més, nosaltres no ens ho esperàvem, podem dir que va passar out of the blue i en italià, que va passar di punto in bianco.

Finalment, m’agradaria acabar amb la traducció d’una fruita que porta uns quants maldecaps quan la vols traduir, la pruna. Primer hem de saber si és seca o no. Si no és seca, en català, diem pruna; en castellà, diuen ciruela; en anglès, diuen plum; en italià, diuen prugna; i en francès, diuen prune. En canvi, si és seca, en català diem pruna seca; en castellà, diuen ciruela pasa; en anglès, diuen prune; en italià, diuen prugna secca; i en francès, diuen pruneau. No és un embolic tot plegat?

Avui m’agradaria parlar del català que utilitzen els mitjans de comunicació, tant escrits com orals. És un català correcte? Heu observat mai algun error? Tot seguit us presentaré alguns exemples d’errors que he trobat.

1. La primera acció que desenvoluparà Condis amb el suport de la UOC per divulgar la Candidatura entre els seus clients és posar al seu abast un centenar de receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb les que, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats.

La construcció preposició + article + que és incorrecta, en casos com aquest hem d’usar preposició + què o bé preposició + el qual/la qual. Així, doncs, en aquesta frase hauríem de dir receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb les quals, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats. o bé receptes de temporada de cuina tradicional catalana amb què, combinades, es poden elaborar menús saludables i equilibrats. Per a més informació, podeu consultar aquest enllaç.

2. A més de difondre les receptes de la cuina tradicional catalana que ha estudiat la UOC, Condis també té previst col·locar a gran part dels seus establiments de Catalunya amb expositors i flyers que inclouran les receptes de temporada que proposa aquest receptari, informació sobre la Candidatura i sobre la forma d’adherir-se a la mateixa.

Mateix/a no és un pronom, sempre ha d’acompanyar un nom. Només hi ha un cas en què s’utilitza com a pronom, quan el mateix vol dir ‘la mateixa cosa’: Sempre fas el mateix! A part d’aquest cas, mateix no s’ha d’utilitzar com a pronom per a referir-se a una cosa anteriorment esmentada. Així, doncs, s’han d’evitar frases com la de l’exemple 2. En el següent enllaç trobareu més exemples.

3. El conveni que avui han signat la UOC, Condis i la FICCG, contempla tots aquests compromisos 

En català, els convenis no contemplen res perquè, que jo sàpiga, els convenis no tenen ulls. Contemplar vol dir ‘esguardar atentament (un objecte) absorbint-se en la seva vista’, per exemple contemplar els estels, contemplar el paisatge, contemplar una imatge. Quan parlem de lleis, podem utilitzar verbs com ara preveure: El conveni que avui han signat la UOC, Condis i la FICCG preveu tots aquests compromisos.

4. No obstant, el tuit original ja corria com la pólvora i acumulava crítiques a dojo.

En castellà, diuen no obstante, però en català no. En català, hem de dir això no obstant o bé no obstant això. Hem de pensar que no obstant = malgrat. Oi que no diríem Malgrat, el tuit original ja corria… Doncs no obstant és com malgrat, no poden anar sols, sempre han d’anar acompanyats d’algun sintagma nominal: Malgrat les pluges, els excursionistes van continuar. / No obstant les pluges, els excursionistes van continuar. Per a més informació, podeu consultar el següent enllaç: Optimot.

5. La xifra de parats registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació (antic Inem) es va situar al finalitzar el desembre del 2014 en 4,4 milions de persones.

En català, no hi ha parats perquè no tenim paro, tenim atur. Així, doncs, a Catalunya tenim aturats, no pas parats.

Finalment, avui m’agradaria destacar les paraules de Mònica Terribas quan encara era directora de TV3. En una entrevista a Crònica.cat del 6 de gener de 2010, quan se li va preguntar si el nivell de la llengua que reben els televidents de TV3 era suficientment correcte,  va respondre un rotund no i va afegir: Els nostres periodistes, els nostres professionals, els nostres artistes estan treballant molt més fora, estan parlant molt més en altres llengües, i no només en castellà, sinó també en francès, en anglès, i quan treballen en català, alguns d’ells fa temps que ja no hi treballaven. I d’altres diguem que el seu àmbit natural d’expressió i d’audició és el castellà. I això empobreix molt la qualitat de la nostra llengua. 

Què pretén dir amb això? Que parlar llengües estrangeres és una excusa vàlida per a no parlar català correctament? No hi ha periodistes capaços d’utilitzar un català correcte a Catalunya? Perquè, si n’hi ha, crec que són aquests els qui haurien de treballar a TV3, la televisió de Catalunya, no pas els qui no en són capaços. Amb aquestes paraules, Mònica Terribas està dient que les altres llengües que els periodistes parlen són més importants que el català; és a dir, per a ella és més important que els seus periodistes parlin bé l’anglès i el francès que no pas el català. I jo em pregunto: Als directors dels mitjans de comunicació francesos, també els és igual que els seus periodistes cometin errors en francès? I als directors de mitjans de comunicació anglesos, els és igual que els seus periodistes cometin errors en anglès?

Finalment, voldria afegir que, en aquesta entrevista, Mònica Terribas afirma que TV3 no pot ser la televisió dels Països Catalans, perquè no té ni l’estructura ni està creada per ser-ho. Què us sembla? Llavors, quina televisió ha de ser la nostra?

(Informació extreta del llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat.)

Aquesta és una pregunta que els alumnes em fan cada vegada que els dic que el dia 26 és Boxing Day. Vosaltres sabíeu que es diu així i per quin motiu té aquest nom? Vegem el perquè d’aquest nom i també d’altres paraules!

BOXING DAY

Sabeu quin dia és aquest? No, no és el dia dels combats de boxa. Al Regne Unit, el dia de Sant Esteve s’anomena Boxing Day. Curiosament, a Irlanda no es diu Boxing Day, es diu Saint Stephen’s Day, com en català.  Però què passa en altres llengües? A Espanya, en canvi, el dia de San Esteban no és festiu, no es celebra. En italià, aquest dia és Santo Estefano i sí que és festiu.

I al Regne Unit, per què li diuen Boxing Day? Doncs ve de la paraula box (‘caixa/capsa’). A l’època medieval a Anglaterra, es regalava una capsa als comerciants el dia després de Nadal, ja que era un dia laboral.

BREAKFAST

Si examinem aquesta paraula, ens adonarem que consisteix en break + fast. Què és fast? Fast no només vol dir ‘ràpid’, sinó que també és un verb i un nom. Com a verb, vol dir ‘dejunar’; és a dir, ‘no menjar’. Per tant, la paraula breakfast vol dir ‘interrompre el dejuni’, cosa que té molt de sentit perquè l’esmorzar és precisament això: la interrupció del dejuni nocturn.

Vegem què passa en altres llengües. En català, també tenim una paraula d’aquest tipus: desdejuni. Tot i que en català central s’utilitza més esmorzar, desdejuni és una paraula ben catalana. Si dejunar vol dir ‘no prendre aliments’, el desdejuni és ‘allò que interromp el dejuni’; és a dir, l’esmorzar. Esmorzar, en canvi, ve del llatí vulgar admŏrdium.

En castellà, tenen desayunar. Si ens hi fixem, té el mateix origen: des+ayunar; és a dir, interrompre l’acció de ayunar (‘no menjar’).

En francès, tenim déjeuner (‘dinar’) i petit-déjeuner (‘esmorzar’). Si us hi fixeu, s’assembla al desayunar castellà, però primer vegem si té el mateix origen o no. Jeûner vol dir ‘dejunar’; per tant, sí, el déjeuner és ‘allò que interromp el dejuni’.

En italià, però, és diferent. Dejunar existeix i es diu digiunare, però el desdejuni es diu colazione. Com podeu veure, no s’assembla al nostre desdejuni ni al desayuno ni al francès déjeuner. Tanmateix, sí que existeix el verb desdejunar: sdigiunarsi.

TONGUE-TWISTER

Sabeu què és? Exacte, és un embarbussament! En castellà, li diuen trabalenguas, en italià scioglilingua i en francès allitération. Em sembla curiós perquè cada llengua ho concep d’una manera diferent.

El català, que diu embarbussament, ho entén com una cosa que fa que t’embarbussis; és a dir, que parlis confusament.

El castellà, que diu trabalenguas, pensa que és una cosa que fa que la llengua s’entortolligui.

L’anglès té una idea força semblant a la del castellà, que és una cosa que fa que la llengua es recargoli: tongue + twister.

En francès, però, ho concep d’una altra manera: per a ells és una repetició d’un mateix so. De fet, té molt de sentit que en diguin allitération, perquè un embarbussament és precisament una al·literació; és a dir, la repetició d’un mateix so en diverses paraules consecutives.

Finalment, l’italià, que diu scioglilingua, creu que és una cosa que fa que la llengua es desfaci: scogli (del verb sciogliere, que vol dir ‘desfer’) + lingua (‘llengua’).

Espero que us hagi semblat interessant. BON SANT ESTEVE I BONES FESTES A TOTHOM!!! FINS L’ANY QUE VE!!

Avui estic inspirada i m’agradaria fer una entrada una mica diferent. Avui m’agradaria dir-vos unes quantes frases de cançons o citacions que m’han fet pensar i que m’han ajudat en algun moment de la vida. Quina relació tenen amb els idiomes? doncs que estan en diferents idiomes: català, castellà, anglès, italià i francès. Espero que us agradi, commoguin o que com a mínim us facin reflexionar. O potser també serviran d’inspiració a algú altre…

CITACIONS

“La belleza está en los ojos del que mira.”

“La vida es el interminable ensayo de una obra que nunca se estrenará.” (Amélie)

“Meglio aver rimorsi che rimpianti.”

“Le persone non fanno i viaggi, sono i viaggi che fanno le persone.”

“Dels errors, se n’aprèn.”

“Si em preocupo no m’ocupo.”

“Fa més qui vol que qui pot.”

“Sabem el que som, però no el que podem ser.” (Hamlet, de W. Shakespeare)

“El destino es el que baraja las cartas, pero somos nosotros los que jugamos.”

”I’ve always believed that if you put in the work, the results will come. I don’t do things half-heartedly. Because I know if I do, then I can expect half-hearted results.” (Michael Jordan).”

“I libri e la mente funzionano solo se sono aperti” (James Dewar)

“Ever tried, ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better.” (Samuel Beckett)

“Love makes us act like we are fools” (Moulin Rouge)

FRAGMENTS DE CANÇONS

“Non esistono leggi in amore, basta essere quello che sei. Lascia aperta la porta del cuore, vedrai che una donna è già in cerca di te.” (Marco Ferradini – Teorema)

“Tu non rinunciare mai, credi in te, ascolta il tuo cuore, fai quel che dice anche se fa soffrire (…) Mai, tu non mollare mai, rimani come sei, insegui il tuo destino, perché tutto il dolore che hai dentro non potrà mai cancellare il tuo cammino.” (Laura Pausini – Ascolta il tuo cuore)

“Marca el teu ritme, no cal pensar tant, de què et protegeixes? Sempre esperes temps millors, potser ja han arribat. (…) Tothom et parla del bé i del mal, massa paraules, mitges veritats. Busca el teu centre i el món tot sol començarà a girar, busca respostes.” (Sopa de Cabra – Deixa’m dir una cosa)

“Je n’ai aucune envie de dire ce que je ne pense pas (…) Dans ce grand cirque la comédie ne me changera pas, je n’ai jamais eu peur de devoir tourner le dos. Et dans ce bal, les masques, les clowns ne m’impressionnent pas, je peux jouer s’il le faut.” (Shy’m – Je suis moi)

“Non esistono leggi in amore, basta essere quello che sei. Lascia aperta la porta del cuore, vedrai che una donna è già in cerca di te.” (Marco Ferradini – Teorema)

Tal com us podeu imaginar gràcies al títol, avui m’agradaria parlar de la llengua francesa, de com canvia el nom de les coses d’una llengua a l’altra. Un exemple clar d’això és la foto de l’article. Us sona aquest personatge, oi? Sí, és el nostre amic d’infància, en Wally. Em sembla molt curiós veure que a Catalunya no s’ha modificat el nom anglès d’aquest personatge i que en francès, en canvi, sí que l’han canviat i li diuen Charlie. Tot seguit veurem altres casos en què no podem fer una traducció literal del nom d’una cosa (la majoria de casos són d’aliments)

CHI-CHI

Segurament no sabeu a què em refereixo, oi? Resulta que a França també mengen xurros amb sucre per sobre, exactament els mateixos que nosaltres; però els parisencs no diuen xurros, en alguns llocs diuen chi chi. Aquí teniu una foto que ho demostra:

BARBE À PAPA

Si us dic barbe à papa, us podeu imaginar de què estic parlant? Doncs vol dir ‘cotó fluix de sucre’ o ‘sucre filat’, aquell sucre rosa que comprem als nens quan anem a la fira. De fet, un cop ja saps què vol dir barbe à papa, t’adones que aquest nom té lògica, ja que veus que el nom il·lustra la forma que té: amb una mica d’imaginació podríem dir que sembla una barba. Com es diu cotó fluix de sucre en anglès? En anglès britànic en diuen candy floss (literalment ‘fil de sucre’) i en anglès americà és cotton candy (literalment ‘sucre de cotó’).

CROQUE MONSIEUR

Un croque monsieur és allò que nosaltres anomenem biquini (biquini de menjar, no de roba). Només hi ha una petita diferència: A França li posen formatge ratllat per sobre. És un entrepà de pa de motlle amb pernil dolç i formatge amb formatge gratinat a sobre.

MARRON CHAUD

Els francesos, quan arriba l’hivern, mengen marrons chauds; és a dir, compren castanyes al castanyer/a. Em sembla curiós que les anomenin marrons, perquè en francès existeix la paraula châtaigne per a dir ‘castanya’. Em sembla curiós perquè en italià passa exactament igual: tot i que la paraula castagna existeix, quan es refereixen a les castanyes torrades diuen marroni. En català, a diferència del francès i de l’italià, tant el fruit com la castanya torrada tenen el mateix nom: castanya.

PAIN AU CHOCOLAT

Aquella pasta que nosaltres anomenem napolitana, els francesos l’anomenen pain au chocolat (literalment ‘pa amb xocolata’) o bé une chocolatine (a Occitània). La veritat és que no sé per què aquí li diem napolitana, perquè després de fer una mica de recerca he descobert que té origen francès, no pas napolità.

MIKO

No us recorda la marca de gelats que es venia fa uns quants anys? Doncs a França aquesta marca no és la que nosaltres coneixem com a Miko, sinó que quan diuen Miko es refereixen a Frigo:

Si voleu saber quin nom té la marca Frigo en altres països cliqueu aquí

CAFÉ CRÈME

Un café crème és el mateix que un café au lait; és a dir, un ‘cafè amb llet’. Pel que vaig veure a París, és més comú dir café crème que café au lait en els menús.

SUR PLACE OU À EMPORTER?

Finalment m’agradaria explicar que per a dir per a emportar (per exemple, una pizza per a emportar) en francès es diu à emporter, i que per a dir per a menjar aquí es diu à manger sur place.

Espero que us hagi semblat interessant. Ara que sabeu tot això, la propera vegada que aneu a França i vulgueu demanar un biquini, per exemple, ja sabeu què heu de demanar! (un croque monsieur)

Benvinguts de nou!!

Avui m’agradaria comparar els àpats de diferents països; més concretament, de Catalunya, del Regne Unit i d’Irlanda, i d’Itàlia. D’una banda, diré com es diuen i, de l’altra, explicaré a quina hora es menja a cada lloc.

REGNE UNIT I IRLANDA

Aquí és una mica complex, ja que hi ha dues maneres d’organitzar els àpats: la manera tradicional i la moderna. En general, se segueix la tradicional, però actualment a les ciutats s’està estenent la manera moderna.

Pel que fa a la manera tradicional, tenen breakfast (‘esmorzar’), dinner (‘dinar‘), tea (‘sopar‘) i supper (aquest últim és opcional, hi ha gent que el fa i gent que no). L’esmorzar no té una hora fixa, depèn de l’hora que cadascú s’hagi de llevar; el dinner es fa a la una en punt i és l’àpat més gran del dia; tea és a les sis de la tarda i consisteix en una tassa de te amb llet i alguna cosa de menjar, però no tant com al migdia (per exemple un entrepà, una amanida, etc). Després, just abans d’anar a dormir, hi ha gent que fa el supper; és a dir, menja una cosa petita com ara un entrepà petit.

Pel que fa a la manera moderna, és el que molts ja coneixeu: breakfast (‘esmorzar’), lunch (‘dinar’), dinner  (‘sopar’) i supper (opcional, com hem dit abans). L’hora del breakfast depèn de l’hora a què cadascú vagi a treballar; el lunch es fa normalment a la una i dinner és a les set de la tarda, perquè molta gent acaba de treballar a les sis. Les diferències en els aliments que s’ingereixen entre aquesta manera i la tradicional és que a la tradicional es menja les patates, la verdura i la carn/peix a la una (dinner) i que a la moderna es mengen a les set (dinner).

Finalment, m’agradaria dir una curiositat etimològica: breakfast (‘esmorzar’) seria com dir ‘desdejuni‘ (esmorzar), perquè fast no només vol dir ‘ràpid’, també vol dir ‘dejunar‘.

ITÀLIA

A Itàlia, mengen colazione, pranzo i cena. Pel que fa a l’horari de l’esmorzar, com sempre, depèn de cadascú; però el de la resta d’àpats depèn de la zona i seria la següent:

– Al nord d’Itàlia (Veneto, Piemonte, etc.) normalment es menja el pranzo a les 12:00-12:30h i la cena és a les 19:00-19:30h. De fet, les botigues també tanquen com a molt tard a les 19:30h, cosa a la qual jo mai vaig aconseguir adaptar-me. Sempre em venia de gust comprar-me el berenar a les 19h i llavors m’adonava que m’estaven a punt de tancar i havia de córrer.

– Al sud d’Itàlia (de Roma cap avall) normalment dinen a les 13h i sopen a les 20:00-20:30h. Si ja anem més avall i arribem a Sicília, allà ja sopen a l’horari català: a les 21h.

CATALUNYA

Per als qui sigueu estrangers i us interessi saber com ho fem aquí, a Catalunya dinem entre les 13h i les 14,30h normalment (els diumenges més tard), depèn de cadascú, i sopem entre les 21h i les 22h. Crec que devem ser un dels països on mengem més tard… he, he, he!

Bon dia a tots/es!!

Avui m’agradaria centrar-me en mots que no són gaire comuns, sia perquè han caigut en desús amb el pas dels anys sia perquè s’utilitzen només en els llibres (cultismes) o només en una zona (dialectalismes). La qüestió és que són paraules que s’estan perdent, i per intentar que no es perdin del tot m’agradaria exposar-les aquí; perquè com més gent les conegui, més gent les utilitzarà. Vinga, som-hi!

QUI-SAP-LO

No sé vosaltres, però jo no l’he sentida mai. L’he estudiada, però no l’he sentida. Aquesta expressió canvia de gènere i nombre segons la frase en la qual es trobi, qui-sap-lo/a/os/es, i vol dir ‘gran quantitat’, per exemple: Ha tingut qui-sap-la sort! o bé Ha sigut una festa qui-sap-lo divertida!

LLETRA

Sí, ja sé que tots coneixeu aquesta paraula, però no em refereixo a les lletres de l’alfabet, sinó a una carta. Sí, lletra també vol dir ‘carta’, per exemple: Ahir vaig rebre una lletra de la Maria. Ho vaig llegir en una novel·la de principis del segle XX, no sé si vosaltres ho heu sentit mai amb aquest significat. Curiosament, aquesta paraula també vol dir ‘carta’ en anglès, en francès i en italià. A diferència del català, però, aquestes llengües no tenen cap altra paraula per a dir ‘carta’ i per tant sempre utilitzen letter (en anglès), lettre (en francès) o lettera (en italià). En canvi, el català i el castellà utilitzen carta. Curiós, no?

PLANETA

Sí, aquesta també la coneixeu, ho sé. Doncs no és el que creieu! Sabíeu que planeta també vol dir ‘destí’? Però compte! no és EL planeta, sinó LA! Jo fa uns anys ho vaig estudiar, però fins ara no ho havia ni sentit ni llegit mai i fa poc ho vaig llegir en una novel·la del 1906. Exemple: La planeta d’un poble.

MAGÍ

El magí és el ‘cap’. Però per què se li diu així? Doncs aquesta paraula ve del verb emmaginar (‘imaginar’); com que el cap és allò amb què imaginem, és el nostre magí. Per exemple: Treu-t’ho del magí, no ho aconseguiràs!

OMBREL·LA

Què és una ombrel·la? Compte! Els qui sabeu anglès no ho confongueu amb umbrella! És semblant a una umbrella, però no és exactament el mateix. La paraula anglesa vol dir ‘paraigua’, però ombrel·la vol dir ‘para-sol petit’. Exemple: Va agafar l’ombrel·la i va marxar.

HAVEM / HAVEU

Segurament les heu vistes, però no crec que les sentiu molt sovint. Havem és l’alternativa de hem, i haveu és l’altra manera de dir heu. Exemples: Ho haveu vist? o bé Havem anat a Barcelona d’excursió.

DAR

El verb dar és sinònim de donar, però almenys a la meva zona no s’utilitza (llibres a banda). Jo només ho he sentit a la cançó Què li darem, al noi de la mare? què li darem que li sàpiga bo? panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató.

BABO

Aquesta no és una paraula catalana, però voldria posar-la perquè m’ha semblat força interessant. Resulta que en aquesta novel·la que us comento he vist aquest mot uns quants cops, per exemple: És un amic íntim del babo, volent dir ‘papa’. En aquesta novel·la, s’hi inclouen molts castellanismes quan els personatges parlen per reflectir la societat real, però els castellanismes sempre estan en cursiva, perquè no són paraules correctes en català. El que em sorprèn és que aquesta paraula en concret no és un castellanisme, sinó que ve de l’italià! Per sort conec l’italià i ho sé; però si no el conegués, no sabria d’on ha sortit! El que passa és que en italià s’escriu amb dues b: babbo. Em sembla curiós, no sabia que a principis de segle XX la gent digués babo!

JUDICAR

Per a dir jutjar també podem dir judicar. A mi em recorda molt a l’italià giudicare, la veritat. Sincerament, jo no l’he sentit gaire, aquest verb. Per exemple, podríem dir: Si us plau, no em judiquis, estic passant per un mal moment!

LLUR / LLURS

Aquesta segurament l’heu estudiada a l’institut, tot i que dubto que l’hàgiu sentida o utilitzada mai; m’equivoco? Doncs vol dir ‘d’ells’ o ‘d’elles’, per exemple: No vull abusar de llur bondat! Molt probablement ho heu vist en algun llibre. A mi em recorda al francès leur, que també vol dir ‘d’ells/es’ i, curiosament, vénen del mateix mot llatí: illorum.

Espero que us hagi agradat i que algun dia utilitzeu alguna d’aquestes paraules. Gràcies i fins aviat!

Bon dia! Avui m’agradaria parlar d’errors que sento dir molt sovint als meus alumnes. Es tracta d’errors molt habituals aquí Catalunya, i potser aniria bé parlar-ne per a poder-los evitar. Espero que ho trobeu interessant i que us sigui útil!

NO SUBJECT

Crec que l’error més comú és ometre el subjecte de la frase. Com que tant en català com en castellà normalment no diem el subjecte, quan els meus alumnes parlen en anglès també l’ometen. En anglès, però, és obligatori dir-lo. Però per què en anglès l’hem de dir i, en canvi, en català i castellà no? Molt senzill, perquè en les nostres llengües cada persona (jo, tu, ell…) té una forma verbal diferent, però en anglès no. En anglès, totes les persones utilitzen la mateixa forma verbal excepte la 3ª del singular (no sempre, però). Així, doncs, si dic Have bought a car qui m’escolta no sap si l’he comprat jo, nosaltres, ells…

ACADEMY

El segon error més comú que m’he trobat és que quasi tothom diu I go to an English academy. En anglès, per dir acadèmia d’idiomes hem de dir languages school, no pas languages academy. Una academy no és una acadèmia d’idiomes, és una organització que pretén protegir un art, un idioma, una ciència o una escola/universitat on s’ensenya una determinada professió, com ara la police academy (per a ser policia) o the Royal Academy of Dramatic Art (per a ser actor/actriu).

PERSONS

Un altre error que no em canso mai de corregir és persons. Per a dir persones/gent, en anglès hem de dir people: One person, two people, ten people… Persons existeix, però és molt formal i només s’utilitza en contextos legals.

CHILDRENS

No sé per què, però sembla que els costi entendre que nen és child i que nens és children, perquè sempre diuen childrens per a dir nens.

HOMEWORKS

El mateix passa amb els deures: Per a dir deures diuen homeworks, per més que els diguis que és homework i que no té plural. Encara que hàgim de fer més d’un exercici, direm homework.

FUN vs FUNNY

Com que en català divertit pot voler dir tant ‘entretingut’ com ‘graciós’, quan els meus alumnes volen dir que una cosa fa que s’ho passin bé, diuen que és funny. Però funny només vol dir ‘graciós, una cosa que et fa riure’, entretingut seria fun. Per exemple:
Ballar és divertit es diu Dancing is fun (no funny, perquè no ens fa riure), en canvi Aquest acudit és molt diverit és This joke is very funny! (perquè l’acudit sí que fa riure).

HE HAS A BLACK HAIR

Una cosa que no paro de sentir és A black hair, A long hair, etc. Quan parlem dels cabells d’una persona, no podem utilitzar A, perquè A vol dir 1 i ningú té només un sol cabell (excepte si està a punt de quedar-se totalment calb, que no seria el cas). Per tant hem de dir: She has long hair. Cada vegada que fan aquest error els dic això i es posen a riure. Espero que algun dia, a part de riure, ho memoritzin i no tornin a dir-ho.

THE LAST YEAR/ THE LAST WEEK

Fins que no dominem una llengua, es tendeix a calcar l’estructura de la llengua materna. A més, he notat que als meus estudiants els costa entendre que cada llengua és un món i que, encara que en castellà/català una cosa es digui de tal manera, en les altres llengües no ha de ser necessàriament així. Per tant, quan volen dir La setmana passada vaig anar a París, diuen The last week I went to Paris en lloc de dir Last week I went to Paris.

THE TRAVEL

Quan parlen d’un viatge que van fer quan estaven de vacances, la majoria d’ells utilitzen travel per a referir-se al ‘viatge’ i diuen the travel was very boring. Tanmateix, travel no és un nom, és un verb! Així, doncs, podem dir I love travelling o bé I would like to travel more, per exemple. Si volem parlar del trajecte, podem dir journey o trip: It’s a three-hour journey from Barcelona to Dublin, per exemple.

MEET WITH FRIENDS

Finalment, un altre error molt comú és dir On Sunday I met with my friends. Evidentment aquest error també és degut a la influència del català i del castellà. Quan quedem amb algú, en anglès diem meet someone (sense WITH).

Per acabar, voldria remarcar que els errors no són una tràgedia si s’utilitzen per a aprendre. L’important per a millorar en un idioma (com en qualsevol altre aspecte) és fixar-se en els errors comesos, entendre’ls i repassar-los per no tornar a cometre’ls. Només millorarem si aprenem dels errors. Ànims i  fins aviat!

Avui m’agradaria donar un cop d’ull a la música i la poesia catalanes. Com ja sabeu, hi ha un concepte que es diu llicència poètica. Això vol dir que els cantants i els escriptors, quan escriuen, poden trencar les normes de la llengua i de la mètrica. Això no obstant, això no vol dir que puguin escriure el que vulguin i que puguin fer trenta mil errors. Així, doncs, m’agradaria analitzar fins a quin punt es prenen llicències i si potser estan anant més enllà del que és la llicència poètica. Vegem-ho!

BOIG PER TU – SAU –

En aquesta cançó, hi ha dos errors: El primer és conseqüència de la confusió dels usos del verb ser amb el verb estar per culpa de la influència del castellà. Quan diu Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny, hauria de dir si de mi ets tan lluny; ja que quan parlem d’on es troba una persona en un moment determinat, hem d’utilitzar el verb ser. Per exemple, hem de dir ara no sóc a casa, sóc a la universitat en lloc de dir ara no estic a casa, estic a la universitat. El que passa és que el castellà en aquests casos utilitza el verb estar (ahora no estoy en casa, estoy en la universidad) i llavors els catalans traduïm literalment del castellà i utilitzem erròniament estar en lloc de ser.

El segon error, i potser el més greu dels dos, és l’ús de la paraula reflexada a la frase però dins la meva copa veig reflexada la teva llum. Devien pensar que si el substantiu és reflex, el verb ha de ser reflexar; però no, les llengües no sempre són regulars: reflexar no existeix en català, el verb és reflectir. Per tant, en aquesta frase haurien de dir reflectida la teva llum.

LLENÇA’T – LAX’N’BUSTO

En aquesta cançó, l’error el tenim al títol! A veure, en català tenim dos verbs que sonen igual: el verb llençar i el verb llançar.

– LLENÇAR vol dir ‘tirar alguna cosa a les escombraries’. Per exemple: La fruita s’ha fet malbé, llença-la!

– LLANÇAR vol dir ‘deixar anar amb fort impuls una cosa de manera que recorri una distància en l’aire’, per exemple: Va llançar una pedra al mar. Si l’utilitzem en la forma pronominal, té el significat de ‘deixar-se anar amb violència en l’aire, contra algú, daltabaix, etc.’, per exemple: Es va llançar al mar o bé es va llançar a la persecució del lladre.

Per tant, en el context de la cançó, el que ens volien dir era llança’t (és a dir, atreveix-te!). Si diuen llença’t ens estan dient que ens llencem a nosaltres mateixos a les escombraries. Aquest és el significat genuí (autèntic) del verb llençar en català. Què ha passat després? Resulta que al final, com a vegades passa, l’Institut d’Estudis Catalans acaba cedint als errors de la gent i fa poc va incloure en el seu diccionari dins del verb llençar el significat del verb llançar com a segon possible significat. Així, doncs, l’ús del verb llençar en el sentit de llançar ja no es considera un error. Això no obstant, no és aconsellable utilitzar-lo amb aquest significat, ja que no és propi del català. Recordeu la diferència entre aquests dos verbs!

TREPITJA FORT – LAX’N’BUSTO

En aquesta cançó, el problema és l’ús dels pronoms febles. Ja sabem que els pronoms febles en català no són fàcils; però si ho intentem, ho aconseguirem. A veure, a la cançó diuen Dibuixa´ls-hi un somriure, que ningú et podrà dir no. Per què tenim 2 pronoms aquí? Un pronom sempre substitueix alguna cosa i aquí només hem de substituir 1 cosa: a ells. El pronom que correspon a a ells (complement indirecte) després d’un verb que acaba en vocal és ‘ls. Així, doncs, la frase hauria de ser Dibuixa’ls un somriure, que ningú (no) et podrà dir no.

Després hi ha un altre error de pronoms febles: En Roc és fort com el seu nom indica, no hi ha fita on no hi pugui arribar. Aquest hi sobra, ja que està fent la mateixa funció que fa el pronom relatiu on, i la frase hauria de ser no hi ha una fita on no pugui arribar. 

No entraré a corregir l’absència de la doble negació, que no es fa en moltes cançons (deixar-se el no a frases com ningú NO et podrà dir no), perquè és aconsellable però no obligatòria i si no s’utilitza, no ho podem considerar error, sobretot si no es tracta d’un text formal.

JUNTS – SOPA DE CABRA –

En aquesta cançó, justament en una de les meves frases preferides, hi ha un error important: La vida apreta, però no ens deixarem ofegar. El verb apretar no existeix en català. Segons el context, podrem fer servir verbs com ara prémer, pitjar, polsar, tocar, picar, collar, pressionar i obligar. En aquest cas, podríem utilitzar collar o pressionar: La vida pressiona, però no ens deixarem ofegar.

HOTEL PARÍS – VICENT ANDRÉS ESTELLÉS –

Hotel París és un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Es un gran poeta, d’això no n’hi ha cap dubte, però en el següent fragment tenim un parell de barbarismes:

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt

En català, aquella construcció provisional que utilitzen els obrers per a construir o reparar un edifici no és un andami, és una bastida. De fet, la paraula andami (usat en plural) té un altre significat: Manera de caminar d’una persona, per exemple Té uns andamis que sembla un ànec. D’altra banda, tamany no existeix en català, la paraula correcta és mida.

Com podeu veure, els errors són comuns i els veiem a tot arreu, fins i tot en la música i la literatura. Jo entenc que existeix el concepte de llicència poètica i que si en un vers necessiten sis síl·labes, llavors tenen la llicència de no utilitzar la doble negació, però no crec que tinguin llicència per escriure paraules que no existeixen en la nostra llengua (barbarismes). És a dir, llicència, sí; però fins a un cert punt.

Avui m’agradaria comparar certes expressions franceses amb els corresponents equivalents catalans. Espero que us sembli interessant.

JETER L’ARGENT PAR LES FENÊTRES

Aquesta expressió vol dir ‘gastar més del compte, sense pensar en les conseqüències’. Per exemple: En ces temps économiques difficiles, il n’est vraiment pas sage de dépenser autant. Tu devrais dire à ta sœur de cesser de jeter l’argent par les fenêtres.  En català, tenim una expressió semblant: llençar la casa per la finestra. Aquesta expressió significa que hem fet una despesa extraordinària força cara. Per exemple, Aquest mes m’he comprat una pantalla de plasma d’última generació, he llençat la casa per la finestra!

Aquesta expressió no se sap del cert d’on ve, però sí que se sap que al segle XVI per fer almoina als captaries, es llançaven les monedes per la finestra.

FAIRE DES FOLIES

Aquesta expressió vol dir que gastem molt, que comprem coses molt cares. Exemple:  Avec ma retraite de 500 €, je ne peux pas faire de folies.

En català, en canvi, podríem dir malgastar, dilapidar o malbaratar. Ull viu! No és correcte dir despilfarrar ni derrotxar en català!

FAIRE UNE AFFAIRE

Aquesta expressió s’utilitza per a dir que has comprat una cosa a bon preu. Per exemple: j’ai fait une affaire avec le pack de 12 pinceaux! En català, tenim la paraula ganga i, per tant, podem dir que hem trobat una ganga. 

ÊTRE UN PANIER PERCÉ

Aquesta expressió significa que aquella persona gasta molt. Exemple: Le Parlement est trop généreux quand il est question d’argent et qu’il est un panier percé. En català, tenim una expressió que vol dir exactament el mateix: tenir la mà foradada. Curiosament, tant en català com en francès, l’objecte en qüestió està foradat (percé); simplement en català parlem d’una mà i en francès, d’un cabàs.

La metàfora francesa ve del fet que si una persona que té un cabàs foradat va al mercat i comença a omplir-lo, gastarà els diners de manera estúpida, perquè li caurà tot pels forats.

SE SERRER LA CEINTURE

Aquesta expressió significa ‘estalviar’. En català, tenim un equivalent exacte: estrènyer-se el cinturó/estrènyer-se la cintura. Exemple en francès: Les deux régions savent qu’ elles vont devoir se serrer la ceinture. (Le Monde). Quin origen té? Doncs ve del fet que si et passes un temps sense menjar, pots estrènyer-te més el cinturó. Després, el significat s’ha ampliat i ara també es refereix al fet de privar-se d’alguna cosa que, tanmateix, volem o necessitem.

ÊTRE À DÉCOUVERT

Aquesta significa ‘estar en números vermells‘. Exemple: Je suis déjà à découvert ce mois-ci. De fet, en català, en economia, també s’utilitza l’expressió estar al descobert amb aquest significat.

AVOIR DU MAL À JOINDRE LES DEUX BOUTS

Aquesta expressió vol dir ‘tenir problemes per a arribar a final de mes‘. Exemple: L’insécurité, l’incertitude, la crainte, la difficulté de joindre les deux bouts caractérisent alors la condition ouvrière. D’on ve? Doncs es refereix als dos bouts (puntes) de l’any. És una metàfora antiga que ve del fet que la gent havia d’aguantar tot l’any amb el que els proporcionava la collita d’aquell any, havien de subsistir amb allò fins a la collita següent.

Per acabar m’agradaria comentar una curiositat: en francès, quan trobem un accent circumflex és un senyal que allà antigament hi havia una ‘s‘. Per exemple:

– fenêtre ve del llatí fenestra. Com podeu veure, la s del llatí no apareix en francès però, en canvi, hi ha un accent circumflex. En català i en italià, ha passat a ser finestra.

– apparaître ve del llatí apparescere. Com veieu, la s ha desaparegut i se li ha posat un accent. En català, s’ha convertit en aparèixer.

– être ve del llatí essere. Així, doncs, veieu que passa el mateix. En català, s’ha mantingut força igual: ésser (o ser).

Benvinguts de nou! Avui m’agradaria parlar de qüestions culturals. Més concretament, parlaré del que l’etnògraf Michael Agar anomena rich points: aquells detalls d’una persona d’una altra cultura que et sobten, que no t’esperes i que estableixen una diferència entre la teva cultura i la cultura de l’altra persona. Gràcies a aquests detalls, podem aprendre moltes coses sobre altres cultures.

ITÀLIA

En primer lloc, parlaré dels rich points que em vaig trobar mentre vivia a Itàlia, a Venècia. Crec que el que més em va impactar va ser la sopa de tortel·linis. Sí, ho heu sentit bé! Resulta que em van preguntar què volia per sopar, si pasta em semblava bé. Jo vaig que dir que sí perquè a mi m’encanta la pasta. Però clar, jo m’imaginava que pasta volia dir ‘pasta amb salsa’. Quan vaig veure els tortel·linis dins de la sopa, em vaig quedar immòbil. Crec que em vaig estar mirant la minestra (sopa) durant un minut com a mínim! Després em van explicar que si hagués volgut dir ‘pasta amb salsa’, hauria dit pastasciutta, no pasta.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser que una noia em va preguntar estranyada Et fiques sucre al iogurt? I jo li vaig dir que només al iogurt natural, no a tots! Llavors em va explicar que a Itàlia no fiquen sucre al iogurt natural. A mi em va sobtar molt, perquè si no fiques sucre al iogurt natural és àcid i, per mi, no està gens bo. El tema del sucre al iogurt em sembla força curiós, perquè no només m’ho he trobat a Itàlia, sinó que també passa a Irlanda. De fet, després de descobrir que hi ha dos països on no posen sucre al iogurt, em vaig arribar a plantejar si potser no devem ser nosaltres els “estranys”, en lloc de pensar que els “estranys” són els altres perquè no hi fiquen sucre.

Finalment, una altra cosa que em va sorprendre molt va ser que, per a ells, no és normal que un adult begui un batut de llet i cacau (com ara el nostre Cacaolat). Com que a mi, com a molts de vosaltres, m’agrada molt el Cacaolat, quan estava a Itàlia em comprava batuts de llet i cacau (per desgràcia no eren Cacaolat). Un dia, mentre mirava la televisió, una companya de pis italiana em va dir que li havia estranyat veure que comprava batuts de llet i cacau. Jo em vaig quedar parada i li vaig preguntar per què li semblava estrany, ja que per a mi és la cosa més normal del món. Llavors em va explicar que, a Itàlia, els únics que beuen batuts de llet i cacau són els nens. Després d’aquesta conversa, vaig parlar amb més italians sobre aquest tema i vaig arribar a la conclusió que no és que estigui mal vist o “prohibit” que els adults en beguin (potser algun adult per esmorzar en beu), però no és una cosa habitual com ho és a Catalunya.

IRLANDA

Ara explicaré els rich points que m’he trobat amb la cultura irlandesa gràcies a la meva parella. Comencem per l’esmorzar! Una cosa que vaig notar va ser que li semblava estrany que em fiqués cafè a la llet amb cereals. Després vaig esbrinar que a Irlanda no es fiquen res a la llet amb cereals, ni cafè ni xocolata ni res. Una altra cosa que he descobert sobre la llet de l’esmorzar és que allà no s’escalfa mai, ni tan sols a l’hivern. A mi això de la llet freda a l’hivern em va impactar molt, més encara que el fet que se la beguin sense res!

Per acabar, hi ha una altra cosa que em va semblar curiosa. Resulta que un dia vaig preparar-me una torrada amb mantega i melmelada de maduixa i estava comentant al meu xicot que també fem torrades amb mantega i sucre. Quan li vaig dir mantega i sucre, va fer una cara de fàstic que em va sorprendre. La veritat és que no entenc per què per a ells és normal posar melmelada a sobre de la mantega però, en canvi, és tan estrany posar-hi sucre; perquè si ens hi fixem, totes dues coses són dolces. Però, bé, al cap i a la fi són costums de cada país, de cada cultura.

No sé si us sembla interessant veure aquestes diferències culturals, però a mi m’agraden molt. A més, no només és una manera d’aprendre i de tenir més cultura, sinó que també serveix per a obrir-nos la ment, per a adonar-nos que la paraula normal és molt relativa i que no tothom fa les coses com les fem nosaltres, que les coses canvien de país a país.

Culture: Can you take it anywhere? Michael Agar

Bon dia i bona hora! La veritat és que hi ha moltes coses que m’agradaria comentar sobre aquests dos verbs, així que millor que anem a pams.

Primer de tot, parlem del verb ser. En català, castellà i en italià tenim els verbs ser i estar, però en francès i en anglès no passa exactament el mateix. Vegem-ho!

VERB SER

• ÊTRE (francès): En francès, el verb être comprèn el significat de ser i el significat d’estar. Per exemple, podem dir Il est intelligent (és intel·ligent) i podem dir Elle est fatiguée (està cansada).
• ESSERE (italià): En italià, tenim el verb essere i el verb stare. El que passa és que els usos no són els mateixos que en català. En línies generals, el verb essere es fa servir per a dir on som (sono a casa, ‘sóc a casa’), com és una cosa (il giardino è molto carino, ‘el jardí és molt maco’) i com estem (sono stanca, ‘estic cansada’). El verb stare, en canvi, normalment s’usa amb adverbis: sto bene, que vol dir ‘estic bé’. Cal tenir en compte, però, que això és la regla general i que, a part dels molts casos que hi ha, els usos depenen de la zona (al sud no ho utilitzen igual que al nord). El que aquí ens interessa és veure que l’italià coincideix amb el català en el sentit que ambdues llengües tenen dos verbs: ser i estar.
• TO BE (anglès): En anglès passa com en francès: només tenim un verb, s’utilitza el mateix verb per a dir ser i per a dir estar. Per exemple, podem dir I am very tired (‘estic molt cansat/da’) i podem dir I am tall (‘sóc alt/a’).

VERB HAVER

En segon lloc, voldria parlar del verb haver. El verb haver, com tots sabem, l’utilitzem per a formar els temps compostos; per exemple, He anat al teatre. Fa poc em vaig fixar que en francès i en italià, el verb haver (avoir en francès i avere en italià) també té el significat de ‘tenir‘. És a dir, a part d’utilitzar-se com a auxiliar per a formar els temps compostos, també és el verb que s’utilitza per a dir ‘tenir’: J’ai un frère (‘tinc un germà’ en francès) i Ho un fratello (‘tinc un germà’ en italià). A més, en anglès passa exactament el mateix: el verb to have no només serveix per a fer d’auxiliar, sinó que també expressa possessió: I have one brother (‘tinc un germà’ en anglès).

Com podeu comprovar, curiosament la resta de llengües que conec coincideixen en aquest aspecte i, en canvi, en català i en castellà això no passa. Però sempre ha sigut així? Doncs si investiguem una mica veiem que no, que en català haver també volia dir ‘tenir’; però aquest significat s’ha perdut en el català actual. Bé, de fet, s’ha perdut excepte en el món econòmic: en aquest context, l’haver és ‘allò que hom posseeix, moble o immoble’. En castellà, tampoc no ha sigut sempre així; en castellà antic, es deia yo he un hijo (= yo tengo un hijo). Després, però, el romanç va corrompre la conjugació llatina i va crear perífrasis basades en construccions del baix llatí, que van utilitzar aquest verb com a auxiliar: yo he comprado, él había cerrado, etc. En els seus orígens, aquestes formes volien dir ‘yo tengo comprado’, ‘él tenía cerrado’, etc., però mica en mica es va anar oblidant el significat de ‘tenir’ i van passar a significar ‘una cosa que ja està feta’.

Tenint en compte que més d’una llengua romànica dóna el significat de tenir al verb haver, que una d’aquestes llengües és l’italià (llengua que s’ha mantingut més propera al llatí) i que el català antic i el castellà antic també li donaven aquest significat, podem arribar a la conclusió que molt probablement el verb haver en llatí devia tenir aquest significat. Doncs sí, si busquem el verb haver al Diccionari de l’Enciclopèdia, podem veure que el verb habere del llatí vol dir ‘tenir’.

VERBS SER I HAVER

Finalment, per acabar l’article d’avui, voldria parlar de l’auxiliar que utilitzem per a formar els temps compostos. En català, en castellà i en anglès, no és complicat: sempre utilitzem el verb haver (he cantat, hem estudiat, heu anat, etc.). Això no obstant, no totes les llengües funcionen així. Per exemple, l’italià i el francès tenen dos possibles auxiliars: ser i haver. Segons el verb que utilitzem, haurem de fer servir ser o haver. Em sembla curiós que en aquestes dues llengües romàniques hi hagi dos possibles verbs auxiliars i que, en canvi, en català i en castellà no. Doncs resulta que això d’utilitzar el verb ser com a auxiliar ja passava en llatí: natus sum «sono nato». Així, doncs, suposo que aquest ús del verb esse llatí s’ha mantingut en italià i en francès i que, en canvi, en català i castellà s’ha perdut. (Enciclopèdia Treccani)

Espero que us hagi semblat interessant, fins aviat!

Benvinguts de nou! No, tranquils, no m’he posat a teclejar a la babalà! El títol de l’article no són lletres escrites a l’atzar, sinó que és el nom d’una ciutat del nord de Gal·les i vol dir ‘Saint Mary’s Church in the hollow of white hazel near a rapid whirlpool and the Church of Saint Tysilio near the red cave’. He escollit aquest títol perquè avui voldria parlar de les llengües celtes. Espero que us sembli interessant.

En primer lloc, us explicaré una mica la història d’aquesta família de llengües. Les llengües celtes, també anomenades Insular Celtic languages, es divideixen en dues subfamílies: Brythonic languages i Gaelic languages.

• Les Brythonic languages inclouen el bretó, el gal·lès i el cornish (que ja no té parlants nadius, ja que va quasi desaparèixer el s. XIX i ara només s’aprèn a través dels llibres). Aquestes llengües s’anomenen Brythonic perquè ve de la paraula Briton, que vol dir ‘indigenous Briton‘. Aquestes llengües deriven d’una llengua britànica que es parlava a l’Edat del ferro.
• Les Gaelic languages són el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès i el manx (que ja no té parlants nadius, només gent que l’ha estudiat). Els irlandesos que van emigrar a Escòcia van desenvolupar una nova llengua que va convertir-se en el gaèlic escocès d’avui dia. El mateix va passar amb els irlandesos que van anar a l’illa de Man, que van acabar creant una llengua que ara s’anomena manx.

L’any 600 DC els saxons (que venien d’Alemanya) van invadir Gran Bretanya. Com que venien de l’est, van desplaçar els bretons cap a l’oest de l’illa i, per consegüent, alguns es van quedar a Gal·les i altres van emigrar cap al nord-oest de França (Bretanya) i això va fer que sorgís el bretó.

Després d’aquesta petita introducció a la història de les illes d’Irlanda i Gran Bretanya, m’agradaria comentar algunes curiositats lingüístiques d’aquestes illes:

• Gal·les va ser part de l’Imperi Romà durant més de 300 anys, i això va fer que la cultura llatina s’escampés pel territori. Tanmateix, a diferència del que va passar a països com el nostre, el llatí no va substituir la llengua de la població, només van agafar-ne algunes paraules. Així, doncs, algunes paraules del gal·lès s’assemblen al català. Per exemple, què creieu que vol dir esglwys? Sí, vol dir ‘església’! I què vol dir cadir? Òbviament vol dir ‘cadira’.
• Ballymena és una ciutat d’Irlanda del Nord. A Irlanda hi ha moltes ciutats que tenen un nom que comença per bally-: Ballyjamesduff, Ballymoney, Ballybofey, etc. Bally ve del gaèlic irlandès baile, que vol dir ‘ciutat’.
• A Irlanda i a Escòcia hi ha molts pobles i ciutats que tenen noms començats per kil-; per exemple, Kilmacrennan (Irlanda), Kilmarnock (Escòcia), Killarney (Irlanda), Kildare (Irlanda), Kildalton (Escòcia), Kildonan (Escòcia), etc. Aquest kil– vol dir ‘església’ i tots aquests noms volen dir ‘església de…’; per exemple, Kilmarnock vol dir ‘església de Marnock’ (Marnock ve de Meàrnag en gaèlic).
• A Gran Bretanya hi ha moltes comarques que acaben en –shire: Yorkshire, Hampshire, Lancashire, Lincolnshire, Oxfordshire, Cambridgeshire, etc. El motiu d’aquesta coincidència és que –shire vol dir ‘comarca’ en anglosaxó. En anglès, però, hi ha una altra paraula que vol dir ‘comarca’: county. County ve del francès que parlaven els normands quan van invadir Gran Bretanya.
• Hi ha algunes paraules del gaèlic irlandès que també s’assemblen al català. Per exemple, n’hi ha algunes que s’hi assemblen molt: ór vol dir ‘or’ i féasta (pronunciat festa) vol dir ‘festa’, i altres que s’hi assemblen menys: leabhar vol dir ‘llibre’ i scríobh (pronunciat scrif) vol dir ‘escriure’.

Espero que us hagi semblat curiós, fins aviat!

BBC Wales History

Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes. Primer de tot, situem-nos en el Modernisme (finals del segle XIX – principis del XX). En aquella època, el tipus de novel·la que donà obres de més qualitat i la que es presentà amb més coherència des del punta de vista teòric va ser la novel·la rural. Però per què? Hi ha qui afirma que és així perquè molts novel·listes provenien de fora de Barcelona, però no és per això. Simplement va ser així perquè Catalunya és un país rural: Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa ben poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general:

• Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen Quien madruga, dios le ayuda. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no.
• Vés a pastar fang! S’usa per a engegar algú de mala manera. En castellà, en canvi, diuen ¡Vete a freír espárragos!
• No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat! Aquest refrany ens aconsella ser prudents i no cantar victòria abans d’hora. En castellà, en canvi, diuen No hay que vender la piel del oso antes de haberlo cazado. Com podem veure, el refrany català està molt més relacionat amb el camp que el castellà.
• Treure’n l’aigua clara: Vol dir ‘aclarir alguna cosa, saber-la del cert’. En castellà, en canvi, diuen Sacar algo en claro.
• Qui no té un all té una ceba: Significa que tothom té un mal o altre, una preocupació o altra. En castellà, en canvi, es diu Quien no cojea, renquea.
• Sense dir ni ase ni bèstia: Quan algú marxa sense acomiadar-se, en català diem que ha marxat sense dir ni ase ni bèstia. En castellà, en canvi, es diu no decir palabra, no decir mu o no decir ni oxte ni moxte. 
• I un be negre (amb potes rosses)! Frase amb la qual es rebutja una afirmació d’algú. En castellà, en aquest cas dirien ¡Un cuerno! o ¡y un jamón!
• Ja has begut oli! Vol dir que no hi ha remei, que ja estàs llest. En castellà, en canvi, dirien que estás perdido o que ya no tienes nada que hacer.
• Estar tocat del bolet: Significa que aquella persona no té el cap prou sa.
• S’ha acabat el bròquil: S’utilitza de manera autoritària per a donar per acabada una conversa o unes objeccions. En castellà, en canvi, es diu que Se acabó lo que se daba o que Se acabó el carbón!
• Fotre (o fúmer) el camp: Aquesta és una altra manera d’engegar algú. En lloc d’enviar-lo a pastar fang, li podem dir que foti (o fumi) el camp. En castellà, es pot dir lárgate!
• Fer cara de pomes agres: Quan una persona fa cara de pomes agres, té l’aspecte d’estar de mal humor. En castellà, en canvi, diuen que pone mala cara o que pone cara de perro.
• No puc dir ni fava: En català, quan estem molt tips i ja no podem menjar ni una engruna més o quan estem esgotats, diem que no podem dir ni fava. En castellà, en canvi, diuen que no puede con su alma.
• Fer figa: Quan estem molt cansats, les cames ens fan figa; és a dir, ens fallen. En castellà, en canvi, diuen que flojean.
• Tremolar com una fulla: vol dir que ‘tremola molt’. Per exemple, si estem molt nerviosos per algun motiu, a vegades tremolem com una fulla. En castellà, però, diuen que está hecho un flan.
• Fer-ne un gra massa: Si en fem un gra massa, vol dir que ens hem excedit. En castellà, en canvi, diuen pasarse de la raya o bé pasarse de rosca.
• Ser de pa sucat amb oli: Si una cosa és de pa sucat amb oli, vol dir que ‘és de poca qualitat’. En castellà, però, diuen que es de poca monta.

De fet, també podríem incloure-hi els exemples que vaig posar en un article anterior, Digue’m escatològica, ja que els excrements també són adob per al camp.

Aquests només són alguns exemples que demostren que la nostra mentalitat és rural. Com hem pogut veure, tant la nostra llengua com la nostra literatura ho demostren. Em semblava interessant fer aquesta petita reflexió perquè a vegades no ens adonem de coses tan evidents com aquesta, perquè estan tan arrelades en la nostra ment i en la nostra llengua que han esdevingut inconscients i automàtiques. Espero que aquest article hagi servit per a ser una mica més conscients de qui som i d’on venim. Abans de decidir on anem, cal saber d’on venim. Fins aviat!