Haikus

Humor i irreverència a Betlem

“El passat 25 de desembre, la Sala de Petit Format de l’Ateneu de Castellar del Vallès va acollir l’estrena de Pastorrats, la nova i agosarada proposta de l’Esbart Teatral, que s’endinsa sense complexos l’imaginari nadalenc tradicional per fer una versió allunyada de la solemnitat dels clàssics Pastorets. En aquest sentit, ofereix una relectura irreverent del relat de Betlem, passada pel sedàs de l’humor i la crítica social.” (Marina Antúnez, a l’actual.cat)

“En un món cada cop més racional i científic, l’art de fer miracles sembla perdre força. […] Està guanyant força la idea que els miracles no necessiten gestos colossals; poden ser gestos petits i inesperats que transformen la vida d’algú en un instant: una paraula que consola, una ajuda que arriba just a temps, un somriure que encén l’esperança. Potser l’habilitat de fer miracles no ha desaparegut del tot, només ha passat a ser menys visible, amagada entre la quotidianitat, esperant que algú la reconegui.” (extret del full de presentació de l’espectacle)

Rient la Lluna,

les estrelles s’amaguen

amb ploriguera.

Aficionats a mirar el cel / 2026 és l’any de l’eclipsi solar 

Cada dia més persones s’aficioen a mirar el cel. No cal telescopi. N’hi ha prou amb uns prismàtics astronòmics per ser testimonis de les meravelles còsmiques.

Sortim de nit una estona, en un indret sense contaminació lumínica. Contemplem la volta celeste. Aprenem a localitzar l’estrella polar, orientar-nos.  Aviat identificarem planetes i constel·lacions.

Mirar el cel ens situa, ens asserena i ens redimensiona. Quan mirem el cel ens sentim integrats en les extraordinàries forces que regeixen l’univers. Sabem que literalment estem fets de pols d’estrelles. Paradoxalment, moltes de les estrelles visibles amb telescopi ja no existeixen fa milers d’anys. La immensitat del cosmos ens fa sentir humils i partícips d’un misteri insondable. (Almanac del cordill, 2026)

Mirada fixa.

Als ulls no hi penetren

tantes estrelles.

Des de molt abans de la la memòria, hi ha dues coordenades que assenyalen el pas del temps en el temps d’un any. Són dos rellotges de sorra que no marquen l’hora, sinó que cremen amb el foc d’una foguera més gran: el Temps. Una per Nadal i l’altra per Sant Joan, són dos punts cardinals amb què estenem l’any com un llençol sobre la taula. Al vespre la pararem per celebrar els que hi som i els que se’n van anar temps enllà.

Solstici d’hivern i solstici d’estiu. El Sol està més lluny que mai i s’allarguen els dies després de Nadal, i s’escurcen després de Sant Joan. Dues fogueres per l’astre brillant, dues fogueres que encenem a la nit més llarga i a la nit més curta de l’any. Des de temps immemorials més guardem en el calendari dues fites per transmutar tot el que passa al nivell quotidià. Les pors, les carícies, les nostres ferides i les absències. A la nit foc i espelmes i cants. Segurament tot canvia molt de pressa. Cada Nadal és diferent i és un granet de sorra en aquest transcurs ancestral. Hi ha qui és queda a casa, qui marxa de viatge, qui vol passar-ho sol, qui s’estrena en una altra família… A vegades ens hi sentim estranys, com si busquéssim reconèixer alguna cosa que no sabem exactament què és. Què és, al cap i a la fi, el Nadal? Però sempre, en un moment o altre, ens visita la melancolia que tanca la porta de la infantesa.

Més enllà de com decidir passar aquests dies, el que resulta preciós és que, des de fa tant temps, ens reservem col·lectivament dos moments a l’any pel recolliment i la festa, respectivament. Són els dos solsticis, els dos focus imaginaris de l’el.lipsi que dibuixa un any, els dos punts de  referència per a les estacions. Foc e trobada i foc de renovació. Nits plenes d’estrelles amb companyia i solitud. I quan el Sol arriba de nou al seu límit en el punt més allunyat de nosaltres, quan tot queda suspès abans de reprendre l’òrbita normal, llavors com diu el poeta, “ens morim tocats per aquest món que hi som a dins i que no el coneixem”. Mirem el Temps cara a cara i cadascú es pregunta, per encarar aquests dies de festes i també per preparar l’any que comença: Què busquem? Què volem? (La Perla 29)

En mar moguda,

aquell Estel tan tendre

cerquem-lo sempre.

Carles Riera

Desembre de 2025. Dies després del desallotjament de l’antic institut B9 de Badalona, desenes de persones continuen sense alternativa residencial. Molts continuen dormint al ras, alguns altres dispersats pel municipi i alguns a Can Bofi Vell, antic alberg ocupat.

La fulla seca,

gronxant-se sol·licita

el lloc on caure.

A La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, el simbolisme és un recurs literari molt en les obres de l’autora, especialment en la seva narrativa. El CARGOL DE MAR. Simbolitza la pau, l’estabilitat i l’harmonia. Cada vegada que la Natàlia neteja és para a escoltar-lo com a símbol de necessitar aquesta pau i tranquil·litat enfront a la inestabilitat del món que representa el mar, ja que el cargol és una forma de tenir el món controlat.

La remor del cargol simbolitza la del món, una buidor plena amb l’absència de soroll. S’abandona el somni i la inestabilitat, i s’arriba a un món harmònic. La Natàlia sempre l’escolta amb molta atenció.

Buidat de tot.

El vell cargol de mar

s’omple de veus.

“…el Rafa va venir al centre obert d’Arrels i, al cap d’un  any, vam oferir-li viure en un pis compartit.

Els primers dies, però, no van ser fàcils. Després de viure molts anys al carrer, el Rafa va necessitar temps per adaptar-se al nou espai i al canvi de rutines. ‘La primera nit no vaig dormir gens. Estava incòmode, desorientat i em sentia insegur. I ara, què?’, em preguntava. Però, gràcies al suport que em van donar, vaig anar guanyant confiança dia a dia. […]

Ara fa set anys que el Rafa viu en un pis sol i de forma autònoma, i cada dia recorda els veïns i les veïnes que el van ajudar quan vivia al ras: ‘Vaig trobar molt bona gent, que em van fer sentir afortunat, malgrat la meva situació’. Gràcies a totes elles estic viu i estic bé.” (arrels fundació)

Amb moixaines

a la mà replegada.

Conillet orfe.

Desnonen 400 persones de cop a Badalona i l’Albiol treu pit d’un desallotjament sense solucions. La majoria d’afectats per l’expulsió són migrants amb pocs o nuls recursos i en una situació administrativa precària.  Entre ells hi ha persones malaltes amb càncer i altres afectacions greus. (Tret  de Nació Digital, 27-12-2025)

Sense barreres

tots junts al primer àpat.

Pardals, bon dia!

La sensibilitat de l’animal pot ser superior a la de la persona.

ESPERIT DEL HAIKU: Poder d’asserenar. Afinada sensibilitat davant la natura. Simplicitat retòrica: poema que no és per comprendre, és per sentir i compartir, és per mirar en silenci. Acarar el món amb els cinc sentits ben desperts. Sorgeix  de la fusió de dos elements que pot ser religiosa (lligam amb el budisme), mística (misticisme: contemplar la natura i fortificar el nostre equilibri interior) i il·luminació fugaç (prendre consciència de la unitat amb tot el que ens envolta).

Al seu darrera

remor esmorteïda.

Sec el fullatge.

APUNTS PER ANALITZAR AQUEST HAIKU

– Poesia de la fugacitat: no descriure res que transcorri en més d’un segon.

– Transmetre la percepció viscuda de l’instant, la revelació a través d’un detall minúscul i fugaç. Detalls per petits que siguin.

– Absència de mots abstractes. Absència de figures retòriques: metàfores, comparacions, etc. Renunciar al llenguatge figurat, sense ornaments, despullament retòric integral.

– Absència de subjectivitat (no apareix el jo). 

– El haiku sorgeix de la fusió de dos elements. Mínim de dues sensacions juntes.

– Mètrica i estructura: Tres versos de 5/7/5 síl·labes. Última paraula de cada vers és plana o esdrujula.  Sense rima.

– Kigo: Tardor estacional, sec el fullatge.

– Kireji: Cesura al final del segon vers.”

– El wabi-sabi recorda del budisme tres senzilles realitats: res dura, res és íntegre i res és perfecte. El significat de wabi-sabi té el seu origen en el budisme: les tres característiques de l’existència, fugacitat, sofriment i l’anomenada “absència de l’ego” s’apliquen a tots els fenòmens.

Comento i tradueixo un haiku, del japonès romaji al català, un poema del poeta Arakida Moritake (1473-1549), a partir de la traducció castellana i anàlisi que en fa l’estudiós del haiku Fernando Rodríguez-Izquierdo, en el  seu llibre El haiku japonès.

Rak-ka edo ni

kaeru

kachoo kana

Arakida Moritake

La flor caiguda

de la branca, hi torna?

Una papallona!

COMENTARIS

1) Mètrica i estructura: Tres versos de 5-7-5 sil.labes, amb mètrica catalana (el compte sil.labic del vers acaba a la darrera sil.laba tònica). Sense rima.

2) Kireji: Cesura al final del segon vers.

3) Kigo: La papallona simbolitza l’estació primaveral.

4) Wabi-sabi: Wabi-sabi és una antiga filosofia japonesa que anima a acceptar i apreciar la vida tal com és: imperfecta. Tres simples realitats: res dura, res s’acaba i res és perfecte.

5) Reflexio: El poeta s’inspira en un vers de d l’escriptura que diu: “És possible que una flor caiguda torni a la seva branca?”. Es una fina metàfora, i a la vegada una manera de vivificar allò que és mort, al veure que la flor caiguda torna a la branca en forma de papallona. Com a persona religiosa que el poeta era, hi veu la reencarnació i l’etern repte.

Obrir els ulls.

De bon matí, lleganyes.

Un raig de llum.

——-

Trenca el silenci

la claror inesperada

d’un raig de llum.

(Miquel Martí i Pol)

Vent de llevant,

fulles amuntegades

ran del camí.

LES QUATRE BANDERES

A horabaixa,

simfonia de mar.

Vaivé d’onades.

VORA LA MAR

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

(Jacint Verdaguer, Caldetes, 1883)

Amunt poal!

Claror de primavera.

Retrat boirós. 

Comentari;

“Quan ja res no demanes.

I frueixes callada, escoltant

el remor lleu de les aigües

silents que transcorren segures

i lentes.

I ja no et torba  el brogit

de rius ni torrents.

Sentiràs com et corre la sang

dins les venes.”

(Del lllibre Foc a les mans“

de Montserat Abelló)

Agrest paisatge.

Forçosa solitud,

calladament. 

Comentari:

“En solitud…

Ningú pot néixer per nosaltres, ningú pot morir per nosaltres. I, en l’entremig, tota una vida. De fet, tot rau en el guionet que separa la data del nostre naixement de la data de la nostra mort. És el guió el que amaga la història de la nostra existència, el que explica la singularitat del nostre pas pel món.

En solitud, però no solitaris… aquest potent vers del poeta Martí i Pol ens explica moltes coses. En primer lloc, que la única constant a la nostra vida som nosaltres mateixos i, donat que haurem de viure amb nosaltres mateixos tota la vida, val més que mantinguem una bona relació amb aquest “jo” que evoluciona i canvia.

És clau, doncs, que ens coneguem, que ens donem atenció, que tinguem cura de les nostres necessitats, que alimentem i lluitem pels nostres somnis i que mantinguem sentits, ment i cor oberts en tot aquest camí de vida que tenim el privilegi de viure.

Recordem: No és el mateix viure sols que “sentir-nos sols. Hom pot viure una soledat habitada amb sentiment de plenitud. La pitjor solitud és la que hom pot sentir estant envoltat de moltes persones. Aquesta és la que ens porta al buit i a la tristor.”

(Mercè Conangla, Càritas, 6-4-2021)

Cric-cric del glaç,

remor del vent.

Companys del silenci. 

Fragment del poema Hivern d’en Miquel Martí  i Pol:

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.