L’escriptora Tina Vallès, el passat 7 de setembre va publicar a VilaWeb un article sobre el fet d’escriure poesia i el fet de llegir-ne. El punt de partença és un fragment del poema de Billy Collins Deixa’m doncs que ara et descrigui les oques, que aprofitaré per reflexionar sobre el món del haiku.
——
“Quan vaig comentar-te per telèfon / que acabava de veure un estol d’oques del Canadà / volant en forma de V just per sobre de la superficie del llac, / em vas preguntar si n’havia fet una foto. / Vaig dir-te que no, perquè tenia el telèfon a l’orella / mentre esperaba que responguessis i també perquè / rarament se m’acut fer foto de res. / Deixa’m doncs que ara et descrigui les oques.
És del poeta Billy Collins a El dia de la Balena […] És l’inici del poema Cabana vora el llac: Ontario […] El 5 de setembre el vaig sentir recitat pel seu traductor, Jaume Subirana […]
Subirana va llegir aquest poema, el va comentar i després el va tornar a llegir i el poema es va obrir com un ventall. Va ser més que un recital, va ser explicar com llegim. I això em penso que és el que fa més sentit […] mostrar-ho primer i després dir com ho hem llegit. Dir com hem llegit un poema no vol dir explicar-lo, un poema no es pot explicar, s’ha de llegir, i és el que van dir Subirana i companyía, dir-nos com llegeixen la poesia […]
Collins el que diu és que entre una imatge i mil paraules, es queda les mil paraules, les mil paraules que podran fer néixer un munt d’imatges, tantes com lectors […] perquè llegir poesia és anar i venir i distreure’s i fixar-se ara en un detall i ara en un altre.”
Faig de bon principi un aclariment: Del que s’anomena haiku en realitat no tot és haiku. Poden confondre’s el haiku i el senryu. El que diferencia l’un de l’altre és la temática. Es distingeixen per la temática i pel motiu que els inspira. El haiku es centra més en els elements de la natura. El senryu es centra més en l’existència humana i els seus sentiments. Les carecterístiques formals tant en un cas com en l’altre són les mateixes. Però a partir d’ara al dir “haiku” em referiré tant al “haiku” com al “senryu”.
El haiku està concebut per comunicar. Ha de commoure o canviar quelcom d’un mateix. Quan una cosa succeeix a fora del poeta, ho expressa de manera breu i senzilla i ho dóna a llegir als altres. El haiku més que sentir allò que el poeta sent, és allò que fa sentir als altres a partir de la seva experiencia. El haiku ens interpel·la al fons de nosaltres mateixos.
Per exemple, davant el poema de la poetessa japonesa Enomoto Seifu-jo (1732-1815)
Petit infant!
Li ensenyes una flor
i obre la boca.
en una figuració tan simple com aquesta, el lector se sent impel·lit a omplir l’escena, a contemplar-la amb una seva vibració particular.
El lector hi pot imaginar l’infant que ell mateix va ser, embadalit davant la bellesa i la bondat que la flor representa. O imaginar-se, en actitud materna, mostrar ell mateix la flor, posar-la a l’abast de la criatura. I encara, sentir-se flor que desperta un desig intens, en l’altre, d’engolir. Veure’s en relació a la poetessa, i posicionar-se amb admiració o frisança respecte d’ella que va ser capaç de capturar la tendresa que hi batega. I més.
En cada bon haiku es pot fer el mateix exercici. I continuo amb un altre fragment de l’escriptora Tina.
“Collins “fa” la foto i “fer” la foto és escriure el poema. I “fer” la foto és explicar què es escriure. Escriure és no fer la foto i confiar en la paraula. Escriure és l’equilibri entre no fer la foto sinó explicar-la i mostrar però no dir. Collins fa això: no fa fotos perquè “fa” fotos, i fent-les arriba la poesía, i dic arriba però no és una aparició, hi ha darrere un Collins que rumia, que pensa, que mira, que observa, que potser està quiet, assegut, fent un café, […] però pensa. Collins pensa la imatge i després la trasllada al vers i del vers surt el que n’ha pensat.
[…] aquesta foto que no es fa, que el poeta no fa, sinó que la “fa”, perquè a banda de ser una descripció de la poesia, i de la literatura, també és […] una declaració d’intencions que fa molt de sentit en aquest temps d’ara. Un temps de fotos, d’imatges, de dir-ho tot amb pítxels. Collins rarament pensa a fer una foto, ell la “fa”, i això fa néixer el poema. […] un grapat de paraules ben rumiades per un poeta ens convidaran a fer-ho, a “fer” la nostra foto, a “fer” la nostra lectura.”
Un haiku és una instantània de la realitat, no transforma el món, però et posa en contacte amb ell, et porta cap a ell, t’introdueix a ell. El haiku no és el retrat d’una imatge, sinó un esborrany. Un bon haiku en la seva parquetat expressiva està ple de matisos, i la seva lectura suposa un verdader art i una gran finura espiritual.
El haiku, en l’origen, és indisoluble de la seva escriptura japonesa: més que per la seva recitació o lectura, és una poesía per ser contemplada en silenci. “Un grapat de paraules ben rumiades per un poeta ens convidaran a fer-ho, a “fer” la nostra foto, a “fer” la nostra lectura.”
