Haikus

La força del silenci

Haiku-dô

Publicat el 28 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Sam Abrams, en el pròleg de la seva antología del haiku, Llum a les golfes, diu: “S’han escrit haikus en català des de totes les tendències estètiques possibles: classicisme, realisme, simbolisme, expressionisme, avantguardisme, conceptualisme, minimalisme, postmodernisme… S’han provat tots els formats, com ara el haiku senzill, els haikus encadenats, els cicles o suites de haikus, la renga, els haibun, el poema líric sostingut a partir d’estrofes de haikus, el poema en prosa formada per haikus, els haikus cal·ligrama… Existeixen haikus en tots els tons possibles: líric, sentimental, melancòlic dramàtic, tràgic, còmic, irònic, satíric, crític…”.  

Voldria, però, reflexionar sobre el haiku com a “camí espiritual”,  partint del pròleg del llibre, en castellà, Haiku-dô – El haiku como camino espiritual,  de l’autor Vicente Haya,  arrelat a Barcelona i expert en poesia japonesa.

Donat  que el haiku té un  caràcter especular, tot esforç per desvetllar un haiku té com a resultat captar allò que sent el cor: la dimensió mística, la contemplació, trascendència… Més que d’un desxiframent, es tracta d’un acte de buidat i d’exposició al haiku com davant d’un mirall. La descripció pura, exacta, sense intromissions de jo, d’allò que succeeix fora del poeta. L’atenció plena al món que l’envolta. Una instantània de la realitat. Un instant atemporal: particular i universal a la vegada.

És per això que tant l’escriptura com l’estudi o la lectura del haiku pot convertir-se  en camí espiritual. Escriure haiku és un magnífic entrenament d’accés al misteri. És l’habilitat per captar la relació entre dos elements. Darrera d’una meticulosa indagació del haiku de difícil comprensió, es posa de manifest que el haiku japonés sempre fou una Via espiritual (Dô), una forma d’entrenament del jo, un procés de despertar sensorial, d’atenció, de naturalitat, d’autenticitat, de paciència, de despreniment, d’abolició de vanitat, i fins i tot del jo. El poeta desapareix de haiku, a fi que els seus versos captin l’essència dinámica de la realitat.

El haiku no és un joc literari: ha de commoure. El haiku és allò que el poeta fa sentir a d’altres a partir d’una experiència pròpia. Aquests altres són els qui valoren el haiku.

El haiku conté una emoció profunda que sorgeix de la percepció de la naturalesa. La pràctica del haiku ensenya a contemplar. És molt més que mirar intensament. Contemplar és estar, al cent per cent, ubicat física, mental, sentimentalment, en l’espai en què estem, en el temps que experimentem, davant les coses que es veuen i  davant les coses que no es veuen. Davant les que se’ns mostren i les que ens són amagades. El mirar no serveix; el mirar és estar al marge. Es tracta d’una commoció espiritual, en la que el jo no ha d’aparèixer en el poema, a fi que els versos captin l’essència dinámica de la realitat.

Si el haiku ens repta, hem sucumbit, i el sucumbir forma part del nostre entrenament espiritual. Sentir la necessitat d’afinar els nostres sentits és una manera extraordinària d’entrar a la realitat, com diu la poetessa Joana Raspall:

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Silenci

Publicat el 18 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Silenci. La força del silenci.

A les branques nues,

envaïdes pel silenci,

la neu s’hi instal·la.

El haiku interpel·la, interioritza i penetra (a vegades inclús amb una certa ironia) en la realitat, en el misteri que es troba al davant  i en el fet del mateix silenci.

(En el haiku, el jo, el poeta, és gairebé absent. El poeta es limita a obrir els ulls, a comunicar amb senzillesa i expresar amb el mínim de paraules allò que li truca a la porta, el crida.)

 

—————-

ISLÀNDIA

Islàndia, 2009. Estiu. Tot un altre món. Un món desconegut: humà, físic, geològic… Terra volcánica. Pudor de sofre. Cràters. Sòl que vull. Volcans en erupció. Foc, fum i gèiser. Estiu, sense nits. Rius i saltants d’aigua, llacs. Geleres i icebergs. Frarets. Creences en els trols.

Aigua, foc i neu,

 negre i blanc, verd i blau.

Pau i serenor.

Isla sacsejada pels terratrèmols. Aplastada per les glaceres. Deformada per les erupcions volcàniques. Reconstituïda per la candent lava.

El fum l’envolta,

la realitat l’atrau.

Èxtasi, poesia.

 

Difuminades

palpen el terra calent.

Somriuen, no s’ho creuen.

 

Activitat geotérmica. La neu es fon. El vapor aconsegueix esculpir de forma estranya. Blanc, blau i gris. Cercles, corbes i ratlles.

Forjades pel vent

escultures de natura.

Forms sinuoses.

 

Isla canviant i dinámica. Sempre de nou, és i será sempre igual.

Isla que convida a la solitud. País de contrastos. Les moltes contradiccions formen un tot coherent. Una isla, un món.

Contrastos. Ingratitud del sòl. Infecunditat de la terra.

El paisatge és

tan agrest com el silenci:

hi ha solitud.

 

Bellesa sublim del paisatge. Muntanyes, mar i cel sempre constants. Terra encara salvatge, però no del tot hostil.

Vapor i gel. Plaer sensual en un entorn agreste. Cossos càlids envoltats de dentats i freds camps de lava.

Gèiser. Volcà acuós. Nou surtidor. El vent s’endú el vapor del broll anterior.

Es respira sofre.

Xemeneies que fumegen,

escalfor als peus.

Parets de columnes de basalt embellides per cascades.

Patja del silenci, així és coneguda (al menys entre els visitants a l’isla: sorra volcánica i enfront una glacera. Silenci. Arribada en silenci. Asseguts a la sorra, en silenci. Grups de persones seuen a la sorra, en silenci. Alguns se’n van, en silenci. Tots atents escolten el cric-cric del gel que es va fonent.

Despullat de tot,

ben lluny de tota remor,

silenci penetra.

 

Món meravellós de llum i cristalls.

Del cruixir del gel

i del murmuri del vent

s’omple el silenci.

El silenci interior continua.

Àrdues condicions de vida. Antigues llegendes, contes i poesia han proporcionat i creat una forma particular de vida. Una tradició i una cultura, forjant la seva propia identitat.

Total el silenci.

En la immensa glacera,

un trol s’hi amaga?

 

En l’amagatall

els trols marquen el destí.

A la nit venjança.

 

Estiu. No hi ha nit. Els núvols tenyits de rosa a la posta de sol. Llum rogenca a la posta del sol que convida a la meditació. A estar amb si mateix.

Horitzó rogenc,

sol eixent i ponent es creuen.

Uns ocells que juguen.

 

Quan les hores moren

 i el Sol morent s’apaga,

neixen les estrelles.

Els ocells no dormen, fan compañía.

Companys del silenci:

el degoteig de la neu

i el cant dels ocells.

 

Islàndia és una isla solitària. Una sola carretera principal envolta l’isla. No és fácil penetrar al centre de la mateixa.

A l’estiu, sobretot al nord, son pocs els visitants a l’isla. Sovint ens creuem els mateixos i anem als mateixos llocs. L’autocar dels francesos…

Sender solitari.

Al creuar-se amb algú,

instant preciós.

 

Solitud i paisatge agrest duen a interioritzar i a parlar amb déu

Que n’és de sublim!

El buit duu al silenci.

So,l bocabadat.

 

A la intempèrie:

silenci, no hi ha res.

Ell parla amb déu.

 

Corrents del riu. Les neus cobreixen les muntayes i les glaceres. Són reserves d’aigua i d’energia.

Final del camp de lava. Els rierols flueixen a l’exterior formant els saltants d’aigua. Abans de confondres amb el riu. Cascada de lava.

L’arc acolorit

damunt del riu, senyala

la inmensa cascada.

 

I la colònia de frarets davant la costa del nord!

Miren l’espectacle.

Els frarets vestits de gala.

Tots els efs s’amaguen.

 

Al penya-segat,

pallassos de l’oceà.

¡Tots a l’espectacle!

 

El proper viatge a Islàndia será per contemplar l’aurora polar, l’aurora boreal. El gran espectacle de la naturalesa. Explosions i flames solars. Colors del verd al morad. Increïles colors que rellisquen a través del cel àrtic. Formes, estructures i colors molt diversos. Disfrutar del mar, envoltat de meravellosos paisatges, sota un mantell d’estrelles.

Tanco aquest haibun amb uns paraules de la Marta Pessarrodona:

“Acabar un poema

encara que només en faci

 un a l’any

em fa molt feliç.”

Novembre 2009

 

 

 

 

 

Publicat dins de Poema | Deixa un comentari

Colors que parlen

Publicat el 14 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

LA PEDRA INSÒLITA

L’editorial Meteora va publicar el 2009 un preciós llibre, La pedra insòlita, que és una selecció de fotografíes d’Anna Vila. En elles les pedres de la Sandra, la seva filla, brillen en diversos escenaris naturals aprofitant les hores més favorables del dia, sobretot l’alba i el capvespre. Les imatges van acompanyades d’uns haikus escrits per Feliu Formosa, que dialogant amb les pedres al mateix temps dialoga amb la Sandra per considerar què pretenia expressar ella en cada una de les seves creacions. El resultat, cinquanta quadres fantàstics.

En un poble de la costa catalana i de cara al mar, a l’estiu de 2007 la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral i amb un grau indeterminat de deficiència mental, pinta. No hi sent i per tant no parla. Per comunicar-se fa servir el llenguatge gestual que normalment utilitzen les persones sordes.

La Sandra comença a pintar pedres imitant les dels nens que monten la paradeta a la plaça. Al mateix temps la seva mare, Anna Vila, fa fotografíes amb diferents fons, però buscant la máxima harmonia per a les pedres que pinta la Sandra.

Dins el silenci

com a l’atzar, sorgeixen

els colors càlids. (p. 38)

 

Ara somies

colors tòrrids. La pedra

 ja te’ls espera. (p. 44)

 

Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment al llarg de la vida de la Sandra algú hagués insinuat que mare i filla arribarien a dur a terme un projecte comú, la idea del llibre hauria esdevingut incomprensible. Doncs, la paraula imposible no  existeix i allò que ho sembla algunes vegades es fa realitat.

Sorgeix la posibilitat de fer-ne un llibre i que en Feliu Formosa escrigui uns textos: haikus. En  Feliu constata que la Sandra, aparentment, no tria els colors a l’atzar, sinó que reflexiona un moment abans d’afegir un color a la pedra. És com si realment calculés l’efecte final que vol aconseguir. Efectivament és així.

Veig com t’hi penses.

fins que et llances i pintes.

 Saps que ens captives? (p. 36)

 

Feliu Formosa recorre al haiku japonés (49 haikus i una tanka) per expressar amb poques paraules allò que li suggereixen les pedres de la Sandra. El poeta vol que el poema sigui alhora clar i suggerent, descriptiu i simple, i ple d’admiració per la feina de la Sandra.

Una olor d’algues

que ve del fons marí

sembla inspirar-te. (p. 64)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fascinació del haiku

Publicat el 7 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

L’autor de l’article que transcric, Jordi Sala, psicoanalista, en una entrevista de l’any 2021 feia referència, precisament, a aquest escrit. Deia que “hi explora la qüestió de la interfície entre psicoanàlisi i tradició poética japonesa”.

Fascinació del haiku: Un tast d’eternitat i d’efímer

Una mirada sobre poesia i temps

Portem el temps a la carn, al cos, som mesura de temps i som en el temps, realitat essencial de l’existència que no podem refutar. Temps. Tan cert i tan incert.

En el temps subjectiu, eternitat i efímer es poden considerar dos extrems d’una dimensió que ens abraça: l’extrem del desig (d’eternitat) i l’extrem de la consciència (de brevetat). Eternitat i efímer: un més enllà i un més ençà del mesurable.

Crec que els bons poemes ‘són’ i són ‘ara’. Són una afortunada conjunció de passat i futur, de nostàlgia i d’il·lusió, una conjunció que agafa actualitat cada cop que el poema s’incorpora a la veu que els dóna vida nova. En el poema tot és present i, en certa manera, intemporal. I en aquest sentit es pot dir que traspassa generacions.

Pel que fa a la seva relació amb el temps són especialment fascinants les formes breus de la poesia japonesa. Expressen la immediatesa de l’experiència amb el món circumdant de manera molt viva i com qui no diu res, viva i senzilla. Matsuo Bashõ (1644-1694) afirmava que el haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc i en aquest moment, i hauria de revelar, al mateix temps, un tast d’eternitat i d’efímer.

En el haiku el poeta tracta de capturar un instant significatiu. Posa en contacte dos o més elements que es conjuguen en una relació particular. Descriu de manera extremament breu i concisa un contacte fugaç, una experiència que s’està tenint amb un esdeveniment dellà del cos i també (per què no?) dins del cos. Bé es pot dir que, amb l’ajuda d’un nombre molt limitat de síl·labes, el haiku designa, de fet, un ‘moviment de l’ànima’, una emoció fugissera, sense en prou feines anomenar-la.

Efímer, caduc, inestable: la recitació d’un haiku hauria de durar el temps d’una respiració, es deia. Una brevetat sense pes, com un bleix. Paradoxalment, des d’una esberla de temps, evocaria en el receptor un ‘més enllà’ del temps, una veritat que transcendeix la immediatesa de l’anècdota.

Petit infant!
Li ensenyes una flor
i obre la boca.

En una figuració aparentment tan simple com aquesta, el lector (en altre temps principalment l’oïdor) se sent impel·lit a omplir l’escena, a completar-la amb una seva vibració emocional particular. Aquest fet crec que dóna al receptor un sentit de participar en la construcció del poema, en la seva recreació. Un petit infant, la presència d’una flor, l’acció d’obrir la boca. Enomoto Seifu-jo (1732-1815?) conjuga aquí tres elements en la visió d’un instant fugaç que evoca unes imatges particulars per a cada lector. Tot és ‘ara’ en el poema. I va ser escrit d’una manera que encara convoca a una intimitat amb el si mateix i l’experiència de viure.

Aquesta reunió de petites coses escrita de manera precisa sembla feta expressament per capturar un instant i alhora promoure una experiència inefable. ¿No seria aquesta una pretensió implícita en tota construcció poètica? Alguna cosa devia sentir la poetessa en el seu moment, el seu ‘ara-i-aquí’. Per nosaltres que llegim hi ha el ‘llavors-i-allà’ que suposem i l’impacte que ens fa ara el que veiem descrit. Seifu-jo mira l’escena o n’és part implicada en el mostrar la flor al petitó. Aquesta conjugació pot cristal·litzar, ‘ara-i-aquí’, en una emoció indicible. I pot remoure, en qui considera aquests tres versos, experiències infantils en relació a la bellesa expressada en l’embadaliment i l’admiració del nen per la flor. O evocar quelcom proper a la fascinació pel rostre de la mare. O encara per la presència emocionada del pit que és a tocar. I ara veiem tots els infants del món reflectits en aquesta escena.

El lector hi pot imaginar l’infant que ell mateix va ser, embadalit davant la bellesa i la bondat que la flor representa. O imaginar-se, en actitud materna, mostrar ell mateix la flor, posar-la a l’abast de la criatura. I encara, sentir-se flor que desperta un desig intens, en l’altre, d’engolir. Ai, i el temor de ser engolit! O veure’s, encara, en relació a la poetessa que observa i és capaç de descriure aquesta escena amorosa i fresca, bellament, senzillament. I llavors posicionar-se amb admiració o frisança respecte d’ella que va ser capaç de capturar la tendresa que hi batega.

Podríem, encara, conjecturar un excés contingut en el petit, d’avidesa cobdiciosa davant d’una bellesa que el sobrepassa. O veure-hi, simplement, l’expressió d’amor pel que s’ofereix i les ganes de relacionar-s’hi a través d’un dels canals comunicatius preferits pel nen petit, la boca. Mes, com tot sigui, el repte veritablement desafiant i més cru que ens proposa la flor, és a dir, la bellesa, és a dir, la veritat, és abstenir-se de manipular-la, simplement deixar-la ser, sense forçar-hi res. Amb un respecte profund, respectar-la ben bé tal com és, sense voler-la altrament. Sense ni tan sols voler-la.

Ara, la poetessa ja no hi és. Només tenim el haiku que va escriure. O més ben dit, tenim la versió transformada que ens han fet arribar els traductors (i editors) del poema que es va escriure “llavors-i-allà”. I aquesta traducció és, “ara-i-aquí”, l’interlocutor amb què la nostra capacitat de vibrar es deixa impactar i reacciona.

Però, més enllà de les coordenades de l’experiència immediata, dellà del context explícit creat per les paraules, el haiku ofereix un context no anomenat, que es fa present calladament, com si es tractés d’una absència que cal ‘imaginar i omplir’.

Dreta, una aixada
sense ningú al voltant.
Quina calor!

Imaginem l’escena, però també la imatge d’un hortolà reposant a l’ombra. Ens afigurem el que és descrit i el que hi manca. Omplim el que no és dit per Masaoka Shiki (1867-1902) i cadascú ho fa a la seva manera: el pare, l’amic, una figura reculada que evoca nostàlgia, plenitud, qui sap si l’esforç i la il·lusió pel conreu de la vida mateixa.

Fent migdiada
la mà tot d’una deixa
de moure el vano.

Alguna cosa s’ha de completar en el poema de Tan Taiji (1709-1771?), inevitablement. En un instant ve la son i la tensió que venta el vano s’atura. Però la placidesa de l’escena colpeix amb la presència d’una immobilitat sobtada: la vida s’atura, ara, per un instant. I així, de manera inesperada, sense fer-se notar, se’ns posa davant de la finitud de l’existència a través d’una escena banal, prou familiar: una emoció profunda, una placidesa amb què imaginar el final de la nostra vida?

El receptor clou i conclou el poema en ell, amb l’emoció que l’escena desperta i la imaginació que s’acorda més o menys al context no dit que el poeta i aquesta forma poètica en particular, proposa: eternitat i efímer d’una banda, presència i absència de l’altra.

Jordi Sala, Barcelona 2015