Haikus

Nayeli és una adolescent ocaina que ha arribat a un centre de la salut situat al cor de l’Amazònia fugint de l’horror d’un atac a la seua aldea. Maria, una de les metgesses, acaba per fer-se càrrec de la jove com si fos la filla que no ha tingut. Així arranca Silenci hostil, una colpidora novel·la de Mercé Viana (Alfafar, València, 1946. Escriptora i pedagoga)

“Inicialment la novel·la estava ambientada al País Valencià i partia de l’experiència que una amiga meua havia viscut al Perú, concretament a la missió franciscana del pare Joan, però el compromís social i el personatge de Nayeli van agafar força fins a esdevenir el centre de la novel·la”, comenta Viana.

Amb una gran domini narratiu, molt documentada, i amb alguns elements propis del realisme màgic, Silenci hostil és una narració adreçada a tots els públics lectors. Es mou entre la novel·la realista i la faula. La història de Nayeli no sols descobreix al lector el maltractament que està patint l’Amazònia i els seus habitants, sinó que esdevé una presa de consciència sobre els drets humans, l’etnocidi que pateixen molts pobles i cultures, i el significat de ser dona i indígena. Un feminisme lligat a les reivindicacions vitals dels grups ètnics de la selva i la desaparició de llengües que han estat parlant-se durant segles. Aquesta última crida la podem traslladar a la realitat lingüística valenciana amb la minorització del valencià.

“En el meu cap no estava la possibilitat d’introduir res de la problemàtica de les llengües en extinció”, afegeix Viana, “però en la mesura que anava llegint sobre els problemes de l’Amazònia peruana i allò que havia passat a una sèrie de ètnies, entre elles l’ocaina, va fer que m’interessara pel tema. Aquestes cultures patiren la conquesta dels espanyols, desprès els abusos de l’església i finalment l’explotació del cautxú. Moltes persones van ser esclavitzades i les seues cultures i llengües amenaçades. Actualment només queden a l’Amazònia uns 40 parlants d’ocaina”. I conclou Viana, “hem de prendre consciència i lluitar contra la desaparició de les llengües. La mort d’una llengua ens porta a una gran pobresa cultural. No ho hem d’oblidar. Hem de prendre consciència i lluitar pel valencià, una llengua minoritzada. L’única manera de lluitar és parlar el valencià, fer-ne ús en la nostra vida social”.

Originaris del sud de Colòmbia, els ocaines són un grup ètnic de l’Amazònia que viu a les ribes del  Paranà i els seus afluents, al departament de l’Amazònia colombiana, però la majoria de la població habita les ribes del riu Ampicayú, al Perú. Encara que són coneguts com ocaines, ells s’autodenominen Dyo’xaiya o Ivo’tsa.

L’explotació de cautxú, a mitjans del segle XX, va minvar considerablement la seua població a causa de les malalties i els maltractaments laborals, per la qual cosa moltes famílies ocaines migraren al Perú. Tradicionalment vivien de la caça i la pesca, així com del conreu de la dacsa, iuca, pinya i cacauet. Actualment, les poque famílies que  continuen en la zona pateixen la violència i la carència d’aliments pel narcotràfic, la sembra il·legal de coca i els grups armats paramilitars.

La llengua ocaina pertany a la família Huitoto, tronc comú de les set llengües indígenes que es parlen a Colòmbia, Perú i Brasil. Actualment és una llengua en perill d’extinció i ja no es transmès com a primera llengua, sinó que ha sigut completament desplaçada per l’espanyol en quasi tots els àmbits d’ús social, a excepció d’alguns rituals i cerimònies.

Enfollit xiscle.9nhu

Gavina al capvespre.

Sense resposta.

L’observació de la natura pot ser una eina per a preveure els canvis de temps. A través de l’observació dels animals, plantes i insectes, es pot obtenir informació valuosa sobre les condicions meteorològiques que s’apropen. Per exemple, els grills són termòmetres naturals. El seu metabolisme és molt sensible als canvis de temperatura. Amb aquesta fórmula matemàtica podràs calcular la temperatura ambiental: compta el nombre de cants per minut d’un grill, divideix aquest número per cinc i resta-li nou.

Les granotes, per la seva part, poden detectar els canvis de pressió i variar el seu raucar en intensitat quan s’aproximen pluges i tempestes.

A més, el comportament dels animals també pot ser una pista sobre el temps que s’aproxima.

Les vaques que s’agrupen i es tomben poden indicar l’arribada de pluges, mentre que les cabres si mengen molt de pressa són un signe de mal temps imminent.

Altres insectes es refugien sota terra, on s’amaguen a la recerca de terra seca. Les formigues en els seus formiguers fan “xemeneies” en cas que s’aproximin pluges.

En el cas de les aranyes, aquestes teixeixen les seves teles a l’aire lliure quan no hi ha indicis de pluges.

D’altra banda, les abelles tenen un sentit molt desenvolupat per a preveure els canvis meteorològics. Si veus que retornen a la seva bresca, és que s’aproxima un front de mal temps. A més, si les observes estant en grup podràs predir com serà la pròxima estació. Si veus que a l’estiu estan particularment actives, vol dir que la tardor i l’hivern que s’aproximen serà particularment freds.

En la mar, podem veure que els crancs surten dels seus amagatalls i els peixos neden prop de la superfície per a caçar insectes que volen a baixa altura just abans que plogui o es produeixi una tempesta.

Si analitzem el comportament de certs ocells, també podem predir els canvis de temps. Abans que comenci la pluja, tant les orenetes com els ratpenats volaran a altures més baixes pel fet que són sensibles als canvis en la pressió de l’aire. Però si la tempesta està molt a prop, les orenetes volaran a altures més altes a la recerca de menjar, ja que els insectes són portats cap amunt per la força del vent.

Mirant les flors del jardí també podem predir canvis de temps. El perfum de les roses és més intens amb baixa pressió que en situació anticiclònica.

I si tens la possibilitat de veure pins, podràs adonar-te que les seves pinyes s’obren quan hi ha menor probabilitat de pluja, i que es tanquen quan les precipitacions es troben a prop.

Per tant, és important estar atent a les pistes que la naturalesa ens ofereix per a predir canvis de temps i així poder estar preparats per a qualsevol imprevist.

(Lina Aguasca, aficionada a la meteorologia, a somGranollers, 2-8-2024)

Grills, abelles, vaques i peixos, alguns dels animals que ens ajuden a preveure els canvis de temps m’han inspirat la creació d’aquest haiku:

Amb els udols

de la gata en zel,

parla l’abril.

“L’única manera que té ERC de netejar la seva imatge i reparar, una mica, tot el mal que ha fet és NO investint Illa. Si tira pel dret i investeix al del 155 passarà a ser un partit residual.

La lluita per la llibertat del país, que van encapçalar Macià i Companys deixant-hi la vida, el fulminaran al no-res.

Poca broma, la desfeta que pot suposar la decisió d’ERC.”

(VIQUI, republicat per Elsa Ventura Romero, 25-7-2024)

Cal caure tant baix per prendre consciència del molt mal que es pot arribar a fer, per després reaccionar i  aixecar-se?:

Morta la gralla.

Les ales putrefactes,

llavors de vida.

“I per això quan el repòs arriba

i la son dins les venes se m’esmuny

i quan la nit de la paraula em priva

i tot el que viu sembla que sigui lluny.

Voldria recollir dintre dels braços

com un pom de voles els moments,

les rialles, els plors, els crits i els passos

que foren llum voltant els pensaments.”

(Josep M. de Sagarra)

La mort. Sentiment que expresso amb aquest haiku:

Salt de la carpa.

El cercle de la lluna.

L’aigua tremola.

“Molts ens vam mirar les escenes d’ahir amb una certa apatia, conscients del miratge. Bo i que la idea sigui simular que tornar de l’exili és una victòria col·lectiva, és fàcil intuir que el retorn és producte d’una redirecció política i ideològica del moviment independentista des dels partits.

Una redirecció que ha de servir per anar abonant el terreny perquè pactar amb els espanyols sembli un estadi més de la lluita independentista, i no una contradicció covarda.” (Montserrat Dameson, 13-7-2024, nacional.cat)

“Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges.” (Marta Rovira, secretària general D’ERC, al tornar de l’exili  a  Catalunya)

Tot xano-xano.

Filera formiguera

vers la despensa.

El conillet orfe.

Al palmell de la mà

acaronat.

Al llarg de la història de la política, ha estat present la mentida. Amb aquesta pràctica poc honesta l’objectiu és enganyar a la població, o una part d’aquesta, per obtenir diferents resultats, com pot ser guanyar les eleccions, crear una tendència negativa sobre un partit o sobre una idea, o dissuadir a la població d’un determinat aspecte.

El perquè de les mentides polítiques. Ja des d’obres clàssiques com El Príncep de Maquiavel s’exploren qualitats que ha de tenir un polític. Aquest, per tal d’adquirir o conservar el poder havia de saber “simular, fingir i enganyar”. Fins i tot, el mateix Napoleó atribuïa el concepte de veritat a “allò que es creu de tot cor i amb tota l’ànima”, contrari als pensaments que sorgeixen de la racionalitat.

Encara que tota la població sàpiga que no és una bona pràctica, aquests discursos irreals, basats en l’emoció, segueixen succeint en l’actualitat. Per què en una societat tan globalitzada i evolucionada en l’àmbit de la comunicació segueix passant això i se segueixen permetent aquestes pràctiques?

Alberto Pena, professor d’Història de la Propaganda a la Universitat de Vigo, explica aquest fet a un article a la web TheConversation. Una de les causes que atribueix el catedràtic a aquesta situació és que el discurs d’alguns líders polítics s’ha vist contagiat per el fort corrent populista que recorre el món després de la crisi de 2008, “ara aguditzada per les conseqüències de la revolució digital i els efectes de la pandèmia”.

Pena també explica que “la mentida i les fake news cotitzen a l’alça perquè l’ambient polític populista, el model acrític de consum, al costat de la viralització emotiva i sensacionalista a través de les xarxes dibitals, potencien dinàmiques irracionals i viscerals en el debat polític”. Això explicat per Pena, juntament amb una tendència de polarització política, la qual provoca que la deslegitimació de la part contrària estigui a l’ordre del dia, afavoreixen que aquest discurs polític segueixi funcionant.

Francisco Collado, professor de Ciència Política  a la Universitat de Màlaga  […] afirma que “existeix una justificació filosòfica i moral de l’ús de la mentida en la política que pot variar en la seva justificació, però que es contínua en totes les èpoques conegudes. Aquestes diverses justificacions són presents en les ments dels governants actualment”. […] Tots aquests elements conformen una situació adequada perquè se segueixin produint aquestes mentides a la política actualment.

Tolerància passiva ciutadana. Pena també reflexiona sobre la inactivitat de la ciutadania davant de les mentides dels polítics. Considera que, al viure amb una “ràpida obsolescència dels missatges en un flux massiu d’informació, mentides i propaganda, consumits compulsiva i irreflexivament” aconsegueix mantenir a la població sense esperit crític.

El fet que tot aixó hagi succeït a través dels dispositius digitals, sembla haver ajudat a consolidar aquesta actitud de “despreniment, de desmemòria o de passiva tolerància ciutadana” cap a la falta d’honestedat per part dels polítics.

Finalment, el judici sobre si allò que ha dit un polític és veritat o mentida queda en mans dels electors. Segons Collado, si els electors consideren que es va mentir, es tractarà d’una mentida il·legítima que podria suposar el final de la vida pública d’un polític. Tot i que polítics poden mentir, és la ciutadania la que té la possibilitat de castigar-los electoralment si se sent enganyada o defraudada.

Des d’altres estaments de la societat es demana un major control cap a la classe política per tal que, encara que no sempre diguin la veritat, s’esforcin  per complir les promeses del seu programa electoral i garantir certa versemblança entre les paraules i les accions que porten a terme.

(Tomàs Barril i Carlos Cayuela, El 9 nou.cat, 23-5-2021)

El bou mastega

el fum de les muntanyes.

En forma part.

SERPENTEJAR

“Definició: Moure’s o estendre’s seguint una línia sinuosa, formant meandres, tortes, ziga-zagues.

Etimologia: De serpent, del llatí serpens, -ntis, […] ‘arrossegar-se, reptar’, aplicat com adjectiu del substantiu anguis, ‘serp’, i usat després tot sol com a substitut seu segurament a causa d’un tabú de llenguatge.

Usos: En un altre dels aforismes d’inspiracio estoica, Kafka afirma: “No cal que surtis de casa. Queda’t vora la teva taula i escolta. O ni tan sols escoltis, limitat a esperar. Ni tan sols esperis, resta senzillament callat i sol. El món t’oferirà per ser desemmascarat, no ho pot evitar; extasiat, serpentejarà davant teu”.

Serpentejar. Són les formes més secretes, més substancials d’aquest moviment sinuós allò que s’insinua, que es destil·la en les notes  de Kafka a Zürau.”

(RODAMOTS, Cada dia un mot)

La serp té un significat espiritual. Ens invita a la renovació, un canvi que aviat es realitzarà i potser ni te n’has adonat. En algunes cultures, trobar una pell de serp i guardar-la a casa es considera un símbol de protecció espiritual. Hi ha la creença que la serp té la capacitat de renovar-se a si mateixa al desprendre’s la seva pell, cosa que simbolitza la capacitat de renovació i transformació en la vida dels que porten la pell amb ells.

Serpents i vent

ondulen el lleu rastre

sobre les dunes.

“Són moltes les persones que viuen o han viscut al carrer amb un gos o un gat. Els animals de companyia les ajuden a afrontar la solitud, a treballar hàbits, i posen la seva capacitat de ser responsables i tenir cura d’un altre.”

“Vaig trobar la gossa just quan vaig començar a viure al carrer, després d’un any vivint a Barcelona. La Coffe estava en una capsa de cartró a l’estació del Nord. Era molt petita, tenia dos mesos; havia de portar-la en una motxilla perquè no tenia vacuna. Ha crescut amb mi i m’ha ajudat molt. M’ha reactivat les emocions. No estic mai sol, tinc la responsabilitat de fer alguna cosa perquè depèn de mi… Tenir un animal reactiva la part sana del cor”. El que parla és el Giorggio, que ha visvut més  de quatre anys al carrer. Ara, viu en un pis gestionat per Arrels amb la Coffe. (Arrels Fundació, 9-11-2021)

La fulla seca

gronxolant-se suplica

un lloc on caure.

Fulla caiguda,

amb bon acolliment

al si de l’ombra.

” No hi ha res més perniciós que un ideal i res tan alliberador com una realitat, sigui quina sigui […] El somni sempre s’escapa: és evanescent, incopsable. La realitat, en canvi, no fuig, som nosaltres que en fugim d’ella […]

En l’amor autèntic no s’espera res de l’altre, en el romàntic, sí. Encara més: l’amor romàntic és, essencialment, l’esperança que la nostra parella ens doni la felicitat. Sobrecarreguem l’altre amb les nostres expectatives quan ens enamorem. I són tantes les expectatives que carreguem sobre la persona estimada que al final, d’ell o d’ella, no en queda pràcticament res. […]

Per això solem passar tan ràpidament de l’enomarement a l’odi o a la indiferència, perquè ningú no pot acomplir unes expectatives tan monstruoses. […]

La persona estimada no hi és perquè no ens perdem, sinó per perdre’s junts; per viure en companyia l’alliberadora aventura de la perdició.”

(Pablo d’Ors:  Biografia del silenci)

Al llançar l’ham,

les estrelles vacil·len

damunt del llac.

“La Dama del Rat-Penat  font de polèmiques (Ferrer i Bigué, Llorente, etc.). L’al·legoria de morta-viva aplicada indistintament a la llengua i a la pàtria catalana o, millor dir, al conjunt llengua-pàtria, puix que a partir d’un cert moment aquesta dos conceptes tendeixen a identificar-se, gràcies  sobretot a Balaguer; despertà, però,  un seguit de problemes  que sortiren a la llum a partir sobretot de la publicació de la poesia titulada La dama del Rat Penat (Balaguer, 1882) uns versos de la qual

Morta diuen que és,

més jo la crec viva.

–No és morta no,

sols està dormida.

Ja’s despertarà

quan vinga lo dia,

quan l’hora n’arribe, quan l’hora ne sone;

quan l’hora ne sia.

foren considerats versamblanment com una proclama de l’aixecament de Catalunya per la independència. Perquè aquesta al·legoria implica en primer lloc la paradoxa d’una llibertat general que en esdevenir llibertat d’una pàtria concreta sembla entrar en contradició amb ella mateixa; aquesta llibertat “determinada” s’oposa d’alguna manara a la llibertat universal i a la de les altres pàtries o nacions alliberades o en procés d’alliberament, com és ara el cas de Catalunya i Provença enfront d’Espanya i de França, on l’alliberament de les primeres  implica un cert nivell d’antagonisme amb les segones, puix que planteja el problema de la responsabilitat de la mort de la pàtria. […] Aquesta és la interpretació que de l’al·legoria de la morta-viva feren alguns sectors catalanistes, aplicant-la principalment a la llengua, gràcies sobretot al sector més conservador del jocfloralisme, però gràcies també a la idea de reconstruir les institucions de la Corona d’Aragó, coatjuvant-hi la mitificació-reivindicació que certs catalans realizaren, seguint les passes del Balaguer jove que publicà La Corona de Aragón.

L’autor de la poesia La dama del Rat Penat, en una nota que acompanya l’edició de les seves Poesies (1882), va voler precisar que era impossible interpretar en un sentit independentista els versos d’un poeta que pertanyia “al partit  progressista en la qual bandera se llegia unitat nacional a tota costa i que aquella poesia  no tenia cap altre sentit “que la representació de Barcelona dormida pel moment, però prompte a despertar-se en sonar lo crit de llibertat en Espanya”.” (Rossend Arqués: La morta-viva. Gènesi, tradició i funció d’una al·legoria de la renaixença de la llengua catalana i de Catalunya, pp. 40-41, 3.2.1)

Sense topar-hi

travessa la nit fosca.

Rata-pinyada.

“Cal fer POLÍTICA, i Carles Puigdemont ha d’entrar ja al Principat (no cal esperar a ‘ridícules investidures’) i amb la seva arribada crear un terratrèmol de masses, un moviment polític popular al carrer. Cal treure la gent al carrer, i guanyar el poder no en un jutjat del Suprem, sinó on sempre es guanya el poder, amb el poble, als carrers i places d’aquest país… i el temps passa; si Puigdemont arriba a l’agost potser és massa tard i només es trobarà turistes… Oblidem els ‘legalismes de l’estat espanyol’ i guanyem la nostra llibertat…” (Jordi Pagès, 21-6-2024. Comentari sobre l’editorial de Vicent Partal del mateix dia)

Petges d’albatros.

Estrelles a la sorra.

L’aigua esborra.

Els problemes de salut mental encara viuen i es viuen en el sikenci, sovint provocat per la por, la vergonya o la incomprensió. Aquest silenci dificulta que algunes persones busquin ajuda mèdica i es recuperin.

“Un dels principals problemes als quals han de fer front les persones amb trastorns mentals és l’estigmatització i discriminació  que pateixen. El rebuig social i la manca d’igualtat d’oportunitats afecta greument la seva qualitat de vida i es tradueix en situacions d’aïllament, impossibilitat de buscar o mantenir una feina, dificultat a l’hora de demanar ajuda per superar la malaltia i, fins i tot, la tendència a assumir els prejudicis socials com a propis.

Les idees preconcebudes sobre el perfil d’aquestes persones, que es basen en l’atribució de qualitats negatives, com ara l’agressivitat o la incapacitat, no tenen cap fonament científic i no es corresponen amb la realitat. Aquests estereotips, profundament arrelats en la nostra societat i alimentats per la cultura popular, la indústria audiovisual i els mitjans de comunicació, són fruit del desconeixement i la manca d’informació.” (Canal Salut, gencat)

Com una bola

es tanca l’eriçó.

Coixí de puntes.

“L’aigua que no corre s’estanca, es podreix i put; això ho sabem tots. Però també put i es podreix tota vida que no flueix. La nostra vida només és digna d’aquest nom si flueix, si està en moviment. Ja sigui per covardia o per mandra, però, o fins i tot per inèrcia –tot i que gairebé sempre és la por la que ens paralitza–, tots tendim a quedar-nos quiets i, encara més, a encastellar-nos. Encastellar-se no és solament quedar-se quiet; és dificultar qualsevol moviment futur. […] Vivim, sí, però sovint estem morts. Ens hem sobreviscut a nosaltres mateixos.” (Pablo d’Ors: Biografia del silenci)

Panxa enlaire.

La mosca dins la sopa

lluita per viure.

“[…] Amb Aragonès i Rovira al capdavant, són els partidaris d’encetar una nova etapa, amb una cúpula nova a partir del congrés dels republicans previst el 30 de novembre.

Un congrés en què Oriol Junqueras vol presentar-se per tornar a presidir el partit, si ho vol la militància, després del pas al costat ‘temporal’ que anunciava després de la debacle electoral d’ERC el 12 de maig. En la seva òrbita, els que defensen que és l’únic valor que tenen els republicans per reveretir la deriva electoral i liderar un nou projecte.” (Notícies 3/24, 19-6-2924)

La sargantana

s’amaga dins l’escletxa.

Li surt la cua.