Haikus

T’Serclaes de Tilly (1646-1715), militar flamenc al servei de Felip V d’Espanya, el 1715 digué: “…antes de sublevarse, debieron pensar en las consecuencias de su rebelion…”. (A. Garcia Espuche: Després, pp. 89-90)

D’un poble digne,

malgrat la sang vessada

la pell no muda.

Jaume Huch 

“Les autoritats felipistes han preferit la venjança a la magnenimitat. Una venjança produïda fredament, després d’haver guanyat una guerra, és molt pitjor que tot el que es pugui fer durant l’escalfor de la lluita […] A la porta de la Reial Audiència lluiria molt bé la frase: “La justícia és la forma de castigar que decidim els vencedors”. (A. Garcia Espuche: Després, p. 82)

A les ruïnes

jeu sepultat un poble.

Veu apagada.

1714

“Els barcelonins tenen ben clar que no serà possible tornar aviat a la normalitat. De  fet, sospiten que no hi haurà mai, de nou, cap normalitat. La situació posterior a la derrota és espantosa […] A més, s’ha comprovat el triomf d’un model absolutista de fer les coses. (A. Garcia Espuche: Després, pàg. 59)

Tombats els arbres,

advertits del desastre.

Estat de pànic.

“Aquells temps foren feliços, però la joia no pot durar fàcilment en el cas d’una nació, com Catalunya, emplaçada entre dos països poderosos.” (A. Garcia Espuche: Desprès, p. 39)

Bé apetible,

mossegada segura.

Mort impalpable.

“…la següent guerra obriria, com de costum, dues portes: la que condueix al patiment i a la mort, i la que permet la conjuntura per enriquir-se. Davant d’aquesta disjuntiva […] un home sensat no pot deixar-se endur per tendreses. Des que es van inventar la guerra i els beneficis que se’n deriven, molts homes de negoi han pensat que si no s’aprofitaven dels conflictes bèlics altres ho farien; i han entès que els bons pensaments no aturen les batalles, mentre que la passivitat carregada de moralitat afavoreix els competidors.” (Després, de l’autor Albert Garcia Espuche, pp. 26-27)

Esquivar bombes.

Mort enmig de ruïnes.

So de sirena. 

Juliol, 1714. ” Les bombes i bales llençades obre Barcelona han arribat aSen quaranta mil. No totes les cases han sofert el mateix càsting, però […] ni un sol habitatge ha quedat indemne.” (Després,  d’Albert Garcia Espuche, pàg. 15)

Lluites ferotges,

final del bombardeig.

De nou silenci.

“Després” no és una crònica sobre la derrota

Després de mesos de setge, bombes i dolor, el silenci que ho envolta tot és més colpidor que l’estrèpit de la guerra: la ciutat devastada, les cases buides, els rituals civils que, malgrat tot, malden per continuar, i les veus que encara defensen la dignitat en  derrota. Amb una prosa viva i detallada, els autors reconstrueixen la Barcelona posterior  a l’Onze de Setembre: una ciutat ferida però obstinada, on cada inventari notarial esdevé un acte de resistència i cada conversa domèstica, una reflexió sobre la memòria, la por, la fidelitat i la decència. Després no és només una novel·la sobre la derrota; és una obra sobre el que queda: les paraules, els objectes, els gestos i les vides.

Després  és la crònica íntima i rigorosa d’un món vençut que s’esforça per sobreviure amb dignitat entre la runa, la memòria i l’amenaça de la venjança.

(Presentació del llibre Després, d’Albert Garcia Espuche i Núria Rivero)

Vençut el poble

pugna per sobreviure.

Dignitat entre

amenaçar venjança,

memòria i runes.

Nayeli és una adolescent ocaina que ha arribat a un centre de la salut situat al cor de l’Amazònia fugint de l’horror d’un atac a la seua aldea. Maria, una de les metgesses, acaba per fer-se càrrec de la jove com si fos la filla que no ha tingut. Així arranca Silenci hostil, una colpidora novel·la de Mercé Viana (Alfafar, València, 1946. Escriptora i pedagoga)

“Inicialment la novel·la estava ambientada al País Valencià i partia de l’experiència que una amiga meua havia viscut al Perú, concretament a la missió franciscana del pare Joan, però el compromís social i el personatge de Nayeli van agafar força fins a esdevenir el centre de la novel·la”, comenta Viana.

Amb una gran domini narratiu, molt documentada, i amb alguns elements propis del realisme màgic, Silenci hostil és una narració adreçada a tots els públics lectors. Es mou entre la novel·la realista i la faula. La història de Nayeli no sols descobreix al lector el maltractament que està patint l’Amazònia i els seus habitants, sinó que esdevé una presa de consciència sobre els drets humans, l’etnocidi que pateixen molts pobles i cultures, i el significat de ser dona i indígena. Un feminisme lligat a les reivindicacions vitals dels grups ètnics de la selva i la desaparició de llengües que han estat parlant-se durant segles. Aquesta última crida la podem traslladar a la realitat lingüística valenciana amb la minorització del valencià.

“En el meu cap no estava la possibilitat d’introduir res de la problemàtica de les llengües en extinció”, afegeix Viana, “però en la mesura que anava llegint sobre els problemes de l’Amazònia peruana i allò que havia passat a una sèrie de ètnies, entre elles l’ocaina, va fer que m’interessara pel tema. Aquestes cultures patiren la conquesta dels espanyols, desprès els abusos de l’església i finalment l’explotació del cautxú. Moltes persones van ser esclavitzades i les seues cultures i llengües amenaçades. Actualment només queden a l’Amazònia uns 40 parlants d’ocaina”. I conclou Viana, “hem de prendre consciència i lluitar contra la desaparició de les llengües. La mort d’una llengua ens porta a una gran pobresa cultural. No ho hem d’oblidar. Hem de prendre consciència i lluitar pel valencià, una llengua minoritzada. L’única manera de lluitar és parlar el valencià, fer-ne ús en la nostra vida social”.

Originaris del sud de Colòmbia, els ocaines són un grup ètnic de l’Amazònia que viu a les ribes del  Paranà i els seus afluents, al departament de l’Amazònia colombiana, però la majoria de la població habita les ribes del riu Ampicayú, al Perú. Encara que són coneguts com ocaines, ells s’autodenominen Dyo’xaiya o Ivo’tsa.

L’explotació de cautxú, a mitjans del segle XX, va minvar considerablement la seua població a causa de les malalties i els maltractaments laborals, per la qual cosa moltes famílies ocaines migraren al Perú. Tradicionalment vivien de la caça i la pesca, així com del conreu de la dacsa, iuca, pinya i cacauet. Actualment, les poque famílies que  continuen en la zona pateixen la violència i la carència d’aliments pel narcotràfic, la sembra il·legal de coca i els grups armats paramilitars.

La llengua ocaina pertany a la família Huitoto, tronc comú de les set llengües indígenes que es parlen a Colòmbia, Perú i Brasil. Actualment és una llengua en perill d’extinció i ja no es transmès com a primera llengua, sinó que ha sigut completament desplaçada per l’espanyol en quasi tots els àmbits d’ús social, a excepció d’alguns rituals i cerimònies.

Enfollit xiscle.

Gavina al capvespre.

Sense resposta.

L’observació de la natura pot ser una eina per a preveure els canvis de temps. A través de l’observació dels animals, plantes i insectes, es pot obtenir informació valuosa sobre les condicions meteorològiques que s’apropen. Per exemple, els grills són termòmetres naturals. El seu metabolisme és molt sensible als canvis de temperatura. Amb aquesta fórmula matemàtica podràs calcular la temperatura ambiental: compta el nombre de cants per minut d’un grill, divideix aquest número per cinc i resta-li nou.

Les granotes, per la seva part, poden detectar els canvis de pressió i variar el seu raucar en intensitat quan s’aproximen pluges i tempestes.

A més, el comportament dels animals també pot ser una pista sobre el temps que s’aproxima.

Les vaques que s’agrupen i es tomben poden indicar l’arribada de pluges, mentre que les cabres si mengen molt de pressa són un signe de mal temps imminent.

Altres insectes es refugien sota terra, on s’amaguen a la recerca de terra seca. Les formigues en els seus formiguers fan “xemeneies” en cas que s’aproximin pluges.

En el cas de les aranyes, aquestes teixeixen les seves teles a l’aire lliure quan no hi ha indicis de pluges.

D’altra banda, les abelles tenen un sentit molt desenvolupat per a preveure els canvis meteorològics. Si veus que retornen a la seva bresca, és que s’aproxima un front de mal temps. A més, si les observes estant en grup podràs predir com serà la pròxima estació. Si veus que a l’estiu estan particularment actives, vol dir que la tardor i l’hivern que s’aproximen serà particularment freds.

En la mar, podem veure que els crancs surten dels seus amagatalls i els peixos neden prop de la superfície per a caçar insectes que volen a baixa altura just abans que plogui o es produeixi una tempesta.

Si analitzem el comportament de certs ocells, també podem predir els canvis de temps. Abans que comenci la pluja, tant les orenetes com els ratpenats volaran a altures més baixes pel fet que són sensibles als canvis en la pressió de l’aire. Però si la tempesta està molt a prop, les orenetes volaran a altures més altes a la recerca de menjar, ja que els insectes són portats cap amunt per la força del vent.

Mirant les flors del jardí també podem predir canvis de temps. El perfum de les roses és més intens amb baixa pressió que en situació anticiclònica.

I si tens la possibilitat de veure pins, podràs adonar-te que les seves pinyes s’obren quan hi ha menor probabilitat de pluja, i que es tanquen quan les precipitacions es troben a prop.

Per tant, és important estar atent a les pistes que la naturalesa ens ofereix per a predir canvis de temps i així poder estar preparats per a qualsevol imprevist.

(Lina Aguasca, aficionada a la meteorologia, a somGranollers, 2-8-2024)

Grills, abelles, vaques i peixos, alguns dels animals que ens ajuden a preveure els canvis de temps m’han inspirat la creació d’aquest haiku:

Amb els udols

de la gata en zel,

parla l’abril.

“L’única manera que té ERC de netejar la seva imatge i reparar, una mica, tot el mal que ha fet és NO investint Illa. Si tira pel dret i investeix al del 155 passarà a ser un partit residual.

La lluita per la llibertat del país, que van encapçalar Macià i Companys deixant-hi la vida, el fulminaran al no-res.

Poca broma, la desfeta que pot suposar la decisió d’ERC.”

(VIQUI, republicat per Elsa Ventura Romero, 25-7-2024)

Cal caure tant baix per prendre consciència del molt mal que es pot arribar a fer, per després reaccionar i  aixecar-se?:

Morta la gralla.

Les ales putrefactes,

llavors de vida.

“I per això quan el repòsarriba

i la son dins les venes se m’esmuny

i quan la nit de la paraula em priva

i tot el que viu sembla que sigui lluny.

Voldria recollir dintre dels braços

com un pom de voles els moments,

les rialles, els plors, els crits i els passos

que foren llum voltant els pensaments.”

(Josep M. de Sagarra)

La mort. Sentiment que expresso amb aquest haiku:

Salt de la carpa.

El cercle de la lluna.

L’aigua tremola.

“Molts ens vam mirar les escenes d’ahir amb una certa apatia, conscients del miratge. Bo i que la idea sigui simular que tornar de l’exili és una victòria col·lectiva, és fàcil intuir que el retorn és producte d’una redirecció política i ideològica del moviment independentista des dels partits.

Una redirecció que ha de servir per anar abonant el terreny perquè pactar amb els espanyols sembli un estadi més de la lluita independentista, i no una contradicció covarda.” (Montserrat Dameson, 13-7-2024, nacional.cat)

“Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges.” (Marta Rovira, secretària general D’ERC, al tornar de l’exili  a  Catalunya)

Tot xano-xano.

Filera formiguera

vers la despensa.

El conillet orfe.

Al palmell de la mà

acaronat.

Al llarg de la història de la política, ha estat present la mentida. Amb aquesta pràctica poc honesta l’objectiu és enganyar a la població, o una part d’aquesta, per obtenir diferents resultats, com pot ser guanyar les eleccions, crear una tendència negativa sobre un partit o sobre una idea, o dissuadir a la població d’un determinat aspecte.

El perquè de les mentides polítiques. Ja des d’obres clàssiques com El Príncep de Maquiavel s’exploren qualitats que ha de tenir un polític. Aquest, per tal d’adquirir o conservar el poder havia de saber “simular, fingir i enganyar”. Fins i tot, el mateix Napoleó atribuïa el concepte de veritat a “allò que es creu de tot cor i amb tota l’ànima”, contrari als pensaments que sorgeixen de la racionalitat.

Encara que tota la població sàpiga que no és una bona pràctica, aquests discursos irreals, basats en l’emoció, segueixen succeint en l’actualitat. Per què en una societat tan globalitzada i evolucionada en l’àmbit de la comunicació segueix passant això i se segueixen permetent aquestes pràctiques?

Alberto Pena, professor d’Història de la Propaganda a la Universitat de Vigo, explica aquest fet a un article a la web TheConversation. Una de les causes que atribueix el catedràtic a aquesta situació és que el discurs d’alguns líders polítics s’ha vist contagiat per el fort corrent populista que recorre el món després de la crisi de 2008, “ara aguditzada per les conseqüències de la revolució digital i els efectes de la pandèmia”.

Pena també explica que “la mentida i les fake news cotitzen a l’alça perquè l’ambient polític populista, el model acrític de consum, al costat de la viralització emotiva i sensacionalista a través de les xarxes dibitals, potencien dinàmiques irracionals i viscerals en el debat polític”. Això explicat per Pena, juntament amb una tendència de polarització política, la qual provoca que la deslegitimació de la part contrària estigui a l’ordre del dia, afavoreixen que aquest discurs polític segueixi funcionant.

Francisco Collado, professor de Ciència Política  a la Universitat de Màlaga  […] afirma que “existeix una justificació filosòfica i moral de l’ús de la mentida en la política que pot variar en la seva justificació, però que es contínua en totes les èpoques conegudes. Aquestes diverses justificacions són presents en les ments dels governants actualment”. […] Tots aquests elements conformen una situació adequada perquè se segueixin produint aquestes mentides a la política actualment.

Tolerància passiva ciutadana. Pena també reflexiona sobre la inactivitat de la ciutadania davant de les mentides dels polítics. Considera que, al viure amb una “ràpida obsolescència dels missatges en un flux massiu d’informació, mentides i propaganda, consumits compulsiva i irreflexivament” aconsegueix mantenir a la població sense esperit crític.

El fet que tot aixó hagi succeït a través dels dispositius digitals, sembla haver ajudat a consolidar aquesta actitud de “despreniment, de desmemòria o de passiva tolerància ciutadana” cap a la falta d’honestedat per part dels polítics.

Finalment, el judici sobre si allò que ha dit un polític és veritat o mentida queda en mans dels electors. Segons Collado, si els electors consideren que es va mentir, es tractarà d’una mentida il·legítima que podria suposar el final de la vida pública d’un polític. Tot i que polítics poden mentir, és la ciutadania la que té la possibilitat de castigar-los electoralment si se sent enganyada o defraudada.

Des d’altres estaments de la societat es demana un major control cap a la classe política per tal que, encara que no sempre diguin la veritat, s’esforcin  per complir les promeses del seu programa electoral i garantir certa versemblança entre les paraules i les accions que porten a terme.

(Tomàs Barril i Carlos Cayuela, El 9 nou.cat, 23-5-2021)

El bou mastega

el fum de les muntanyes.

En forma part.

SERPENTEJAR

“Definició: Moure’s o estendre’s seguint una línia sinuosa, formant meandres, tortes, ziga-zagues.

Etimologia: De serpent, del llatí serpens, -ntis, […] ‘arrossegar-se, reptar’, aplicat com adjectiu del substantiu anguis, ‘serp’, i usat després tot sol com a substitut seu segurament a causa d’un tabú de llenguatge.

Usos: En un altre dels aforismes d’inspiracio estoica, Kafka afirma: “No cal que surtis de casa. Queda’t vora la teva taula i escolta. O ni tan sols escoltis, limitat a esperar. Ni tan sols esperis, resta senzillament callat i sol. El món t’oferirà per ser desemmascarat, no ho pot evitar; extasiat, serpentejarà davant teu”.

Serpentejar. Són les formes més secretes, més substancials d’aquest moviment sinuós allò que s’insinua, que es destil·la en les notes  de Kafka a Zürau.”

(RODAMOTS, Cada dia un mot)

La serp té un significat espiritual. Ens invita a la renovació, un canvi que aviat es realitzarà i potser ni te n’has adonat. En algunes cultures, trobar una pell de serp i guardar-la a casa es considera un símbol de protecció espiritual. Hi ha la creença que la serp té la capacitat de renovar-se a si mateixa al desprendre’s la seva pell, cosa que simbolitza la capacitat de renovació i transformació en la vida dels que porten la pell amb ells.

Serpents i vent

ondulen el lleu rastre

sobre les dunes.