Haikus

Vine de bon matí.

De nit les gavines xisclen,

potser t’espantarien.

 

No sé si són esgarrips d’alegria o de dol,

aquests sanglots entretallats;

és com si emprenguessin

una nova migració amb cada ombre.

 

Potser riuen,

no ho sé;

porse és només un simple costum

abans d’anar-se’n a dormir,

no n’estic segur.

Abans em pensava

que tan sols ho feien a l’hivern,

però anava errat,

també xisclen a l’estiu,

al pic de la calor.

A  l’hivern o a l’estiu,

sempre xisclen.

Potse és la nit,

potser el clima o el fred

no tenen res a veure

amb la por.

Potser la nit de cada dia,

sense compassió,

provoca els esgarrips de les gavines,

d’alegria o de dol.

I de matí,

tota gavina és tan sols un ocell,

un de tants

que els estranys

alimenten i s’hi fotografien a prop.

 

Viure de bon matí.

Aleshores,

res no fa por.

Allà,

les gavines, moltes gavines

es desperten.

 

Durem pa sec,

les alimentarem,

i això és més fàcil

que parlar de qualsevol cosa.

Talal Bu Khadar, poeta de Síria

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)