“Afirmació de l’odi”, poema de Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés manifesta la seva ràbia per l’exili interior imposat per la genocida dictadura franquista en el poema AFIRMACIÓ DE L’ODI, del llibre Exili d’Ovidi, 1982.
Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.
Advertesc, de vegades, que l’odi m’omple tot,
i no puc encabir l’odi en unes paraules,
hauria de bastir un temple, una piràmide.
Jo sóc el que he estat fet: criatura de l’odi.
Odie molt, odie amb tot el cos i l’ànima.
Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.
Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi
a tots els cavallons de les meues collites,
sols han crescut per l’odi i sols ho són per l’odi.
L’extermini arribava a la meua finestra
i em demanava un mot i de gust li’l donava.
Jo he desitjat el dany, el dany greu i profund.
Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi.
Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor,
el delit d’una mà en prendre un pit de vidre,
el delit fondo i gran d’una besada intensa,
el delit d’uns malucs, el delit d’unes anques.
On era l’amor, ara sols em prospera l’odi.
Evoque cossos, noms, evoque vitralls d’aigua.
Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor.
[…]
De vegades enyore un passat de xiprers,
de vegades enyore un passat de besades,
de vegades enyore unes nits amantíssimes,
de vegades recorde la vida que no visc.
Aleshores alena la criatura, invicta:
jo sóc odi i proclame la dignitat de l’odi.
De vegades enyore un passat de xiprers.
M’odiareu també, només proclame l’odi,
l’establiment de l’odi, l’estructura de l’odi,
fundació de l’odi, la casa gran de l’odi.
Estic parlant de fets terriblement concrets
i des d’ara us ho dic amb la veu més planera:
arribarà el moment a la vostra existència.
M’odiareu també, només proclame l’odi.
No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.
El sent com una parra que puja pel meu cos,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
¿Com he de cantar l’odi que m’ocupa, que sóc?
El veig en mi i el pense a les vostres pupil·les.
Prospera l’odi al món i va poblant la terra.
No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.
Vicent Garcia Devis el dia 5 d’agost de 2023 (www.laveudelsllibres.cat) entrevistà a la Carmina Andrés Lorente, filla de Vicent Andrés Estellés. Entrevista de la que en transcric un fragment:
“Estellés conta com sent ell jovenet entraren pel carrer Nou els soldats de l’exèrcit franquista… una jove alçà el puny i la van detindre. Al cap d’uns dies la van alliberar i tornà a casa molt prima, bruta i amb el cap rapat. I ell es va quedar molt impressionat! No la mataren de miracle! La guerra, sempre la guerra. I la fam, en l’esperit del poeta.
Jo vaig patir la guerra brutalment,
La gran dolor del meu poble vençut,
L’enorme fam dels dies de pa escàs,
(…)
els falsos déus, les hores peremptòries.
La guerra fou com un arrap llarguíssim”
(Mural del País Valencià, p. 108)
