Haikus

La força del silenci

Arxiu de la categoria: Transcripció

“Afirmació de l’odi”, poema de Vicent Andrés Estellés

Publicat el 24 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

 

 Vicent Andrés Estellés manifesta la seva ràbia per l’exili interior imposat per la genocida dictadura franquista en el poema AFIRMACIÓ DE L’ODI, del llibre Exili d’Ovidi, 1982

Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.
Advertesc, de vegades, que l’odi m’omple tot,
i no puc encabir l’odi en unes paraules,
hauria de bastir un temple, una piràmide.
Jo sóc el que he estat fet: criatura de l’odi.
Odie molt, odie amb tot el cos i l’ànima.
Jo voldria cantar l’odi, però no hi puc.

Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi
a tots els cavallons de les meues collites,
sols han crescut per l’odi i sols ho són per l’odi.
L’extermini arribava a la meua finestra
i em demanava un mot i de gust li’l donava.
Jo he desitjat el dany, el dany greu i profund.
Jo he sentit arribar les greus tandes de l’odi.

Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor,
el delit d’una mà en prendre un pit de vidre,
el delit fondo i gran d’una besada intensa,
el delit d’uns malucs, el delit d’unes anques.
On era l’amor, ara sols em prospera l’odi.
Evoque cossos, noms, evoque vitralls d’aigua.
Ja no podré cantar, com feia abans, l’amor.

[…]

De vegades enyore un passat de xiprers,
de vegades enyore un passat de besades,
de vegades enyore unes nits amantíssimes,
de vegades recorde la vida que no visc.
Aleshores alena la criatura, invicta:
jo sóc odi i proclame la dignitat de l’odi.
De vegades enyore un passat de xiprers.

M’odiareu també, només proclame l’odi,
l’establiment de l’odi, l’estructura de l’odi,
fundació de l’odi, la casa gran de l’odi.
Estic parlant de fets terriblement concrets
i des d’ara us ho dic amb la veu més planera:
arribarà el moment a la vostra existència.
M’odiareu també, només proclame l’odi.

No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.
El sent com una parra que puja pel meu cos,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
¿Com he de cantar l’odi que m’ocupa, que sóc?
El veig en mi i el pense a les vostres pupil·les.
Prospera l’odi al món i va poblant la terra.
No em demaneu, companys, germans, que cante l’odi.

 

Vicent Garcia Devis el dia 5 d’agost de 2023 (www.laveudelsllibres.cat) entrevistà a la Carmina Andrés Lorente, filla de Vicent Andrés Estellés. Entrevista de la que en transcric un fragment:

“Estellés conta com sent ell jovenet entraren pel carrer Nou els soldats de l’exèrcit franquista… una jove alçà el puny i la van detindre. Al cap d’uns dies la van alliberar i tornà a casa molt prima, bruta i amb el cap rapat. I ell es va quedar molt impressionat! No la mataren de miracle! La guerra, sempre la guerra. I la fam, en l’esperit del poeta.

Jo vaig patir la guerra brutalment,
La gran dolor del meu poble vençut,
L’enorme fam dels dies de pa escàs,
(…)
els falsos déus, les hores peremptòries.
La guerra fou com un arrap llarguíssim”

            (Mural del País Valencià, p. 108)

En temps de maror, escoltem els poetes

Publicat el 20 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

En temps de maror, escoltem els poetes: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot“, de Vicent Andrés Estellés.

 

Aquesta frase tan repetida i ben trobada del mestre de Burjassot és inclosa al poema que tot seguit presente. Una frase de guiatge, de motivació, de saviesa, que expressa força bé com en una situació injusta, per més fermada que es trobe per la repressió dels poders fàctics, arribarà un moment en què algun esdeveniment fora mida farà vessar el got de la paciència del poble i l’empentarà a fer la passa decisiva per poder trencar les seues cadenes i començar el camí de la dignitat i la llibertat.

Això acostuma a passar quan es donen les condicions adients, amb uns elements personals, socials i històrics determinats, que podríem resumir en alguns mots clau, descriptors de l’estat necessari en què s’han de trobar cadascun dels elements determinants: comprensió (millor que, però també, convenciment personal), col·laboració/ coordinació/ compromís (ajuda mútua: “entre tots ho farem tot!”) i conjuntura (situació històrica favorable).

Els versos que l’embolcallen, com alguns altres de l’Estellés, expressen ràbia, brollen d’alguna de les múltiples estades dels marines de la VIª flota americana als ports del nostre país, a les nostres Illes, i són com una resposta del poeta a la fatxenderia d’aquests sentinelles dels amos del món. Quin fàstic que fan aquests masclistes “de merda”, que van de tipus durs i no són més que uns covards ensinistrats i protegits per les armes de governs tantes vegades sanguinaris! En aquests versos, Vicent Andrés Estellés no canta, lamenta, crida ben fort contra aquesta petulància menyspreadora, i ho fa per malifetes de fa, si més no, trenta-cinc anys; això no obstant, ara mateix, mutatis mutandis

Vés-te’n a casa amb les teues barbes brutes i el teu xiclet. Vés-te’n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
Duus els dòlars ben amagats. Somrius darrere les teues ulleres, que
no et fan cap de servei. Vés-te’n a casa, mesquí, amb la teua novel·la.

Vés-te’n a casa, al teu Watergate, al teu merder, a Nixon. No tornes
a Eivissa la blanca, a Mallorca. No ens fas cap falta. Vés-te’n,
vés-te’n a la CIA. No et volem. No et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt dels nostres cossos, els nostres dies, la nostra pobresa.

Oh!, fills de la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot
; perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta,

mentre beus eucarísticament el teu refresc, la teua coca. Vés-te’n,
vés-te’n d’una vegada i no tornes mai més. Vés-te’n i no tornes
amb els mariners. Vés-te’n d’una vegada, oh!, fill de la gran USA. Vés-te’n. 

Vicent Andrés Estellés, “Versos per a Jackeley”, Obra Completa nº 7, 1982.

(Transcripció del Bloc de VilaWeb: Observar, llegir, escriure)

Sílvia Orriols i els nacionalpopulismes

Publicat el 14 de setembre de 2024 per lluisroig-haikus

ENTREVISTA (https://www.diaridegirona.cat/… , 11-9-2024) amb Xavier Torrens, professor de Ciència Política, escriptor i un especialista en Sílvia Orriols i els nacionalpopulismes, ha publicat el llibre Salvar Catalunya on fa un acurat retrat de Sílvia Orriols i, fins i tot, de l’orrionisme.

 

Catalunya necessita ser salvada?

Aquesta pregunta es manté fins a les darreres pàgines del llibre. Jo tracto el lector com a persona adulta, i per tant, poso damunt la taula diferents elements i factors de Sílvia Orriols com a líder d’Aliança Catalana dins del moviment del nacionalpopulisme a Europa i occident. És el lector qui haurà de treure les seves conclusions, jo no li dono una resposta.

Ha parlat amb Sílvia Orriols, per escriure el llibre?

He fet un centenar d’entrevistes, he assistit a mítings seus en diverses ciutats, he estat en reunions del seu grup municipal i en plens municipals de Ripoll, he entrevistat altres dirigents d’AC, també a afiliats, així com a regidors de partits adversaris. Ah, i he agafat el tren de rodalies entre Barcelona i Ripoll moltes vegades (riu).

Un extens treball de camp.

Catalunya no és un oasi del nacionalpopulisme a Europa, i gual que hi ha una Marine Le Pen a França , una Giorgia Meloni a Itàlia o una Alice Weidel a Alemanya, era clar que a Catalunya acabaria apareixent una líder d’aquesta ideologia: Sílvia Orriols. És una líder amb carisma.

Compartint tantes hores amb ella, l’ha convençut tant com per a votar-la?

Tant a la universitat com quan escric llibres, tinc per costum no expressar les meves opinions personals, sinó fer una anàlisi amb totes les possibilitats i que el lector tregui les seves conclusions.

Com la definiria, tant personalment com políticament?

Sílvia Orriols és clarament la Marine Le Pen catalana. En els darrers anys, a totes les democràcies occidentals han aparegut partits nacionalpopulistes. El seu discurs és contra les elits, amb xenofòbia i islamofòbia, i reivindicant un estat del benestar xovinista: és a dir, que les polítiques socials es prestin en funció de la nacionalitat. Aquí ningú liderava aquest espai polític, fins que Sílvia Orriols ha aconseguit passar en un any d’alcaldessa de Ripoll a diputada.

Dos diputats no és gran cosa.

Giorgia Meloni va començar amb un 3,7% de vots. Sílvia Orriols també ha començat amb un 3,7%. Meloni ja és primera ministra.

Ho ha aconseguit amb un discurs semblant, no?

El nacionalpopulisme posa sobre la taula una sèrie de problemes com falta de beques de menjadors escolars, pensions baixes, cues a la sanitat, etc. Són problemes reals, però la solució que proposa Sílvia Orriols és que no són catalans els 8 milions d’habitants de Catalunya, per tant, no tots hi tenen dret. Això, que divideix la societat en dos bàndols i trenca la cohesió social, no s’havia dit mai en el catalanisme del segle XXI.

Els partits tradicionals han oblidat aquests problemes de la gent?

Sovint abracen un discurs massa polític i dissenyen poques polítiques d’impacte social. I les famílies que volen arribar a final de mes necessiten polítiques d’impacte social, no discursos. Aleshores un sector de la societat es sent abandonat, i és comprensible que aquests votants busquin solucions fàcils a curt termini, que és el que ofereix el nacionalpopulisme.

Li diuen feixista, a l’Orriols.

El mot «feixista» es fa servir banalitzant el nazisme i l’holocaust. S’hauria de deixar d’utilitzar com un insult per a desqualificar l’adversari. El feixisme clàssic utilitzava la violència, tenia organitzacions paramilitars, construïa camps d’extermini… El nacionalpopulisme no és feixisme clàssic. Jean Marie Le Pen és neofeixista, la seva fila Marine és nacionalpopulista.

Aliança Catalana és Vox a la catalana?

Són tots dos nacionalpopulistes. Però Vox defensa valors morals molt conservadors: està contra l’avortament, contra l’eutanàsia, contra la comunitat LGTBI… és semblant al partit de Victor Orban a Hongria, fins i tot a Meloni. Sílvia Orriols és més semblant a Geert Wilders d’Holanda o als populismes dels països escandinaus, ella penja sovint la bandera LGTBI a l’ajuntament, i és favorable a les lleis actuals de l’avortament i l’eutanàsia.

El fracàs del procés ha beneficiat Sílvia Orriols?

Òbviament. AC neix per diverses causes, a banda de la xenofòbia i la islamofòbia presenta a la societat -amb els atemptats del 17-A i la connexió amb Ripoll-, i hi ha el desencís i la frustració amb el procés. I també, és clar, la tendència actual d’arrelament de partits nacionalpopulistes. A banda, hi ha el que jo anomeno la tríada: Ripoll és l’epicentre de Bandera Catalana, l’origen del 17-A i el bressol mític de Catalunya, i tot es personifica en Sílvia Orriols.

És realment independentista o això forma part del populisme?

Sí que més independentista. Aposta per l’aplicació d’una DUI a curt termini. Se sent sola, al marge de la resta de partits catalanistes. Però com que dona per sabut el seu independentisme, es centra en el missatge de la inseguretat i que aquesta la causen els immigrants, sobretot els musulmans. En això hi té molt a veure l’ideòleg d’AC, Jordi Aragonès -cosí de l’expresident-, que s’inspira molt en Steve Bannon, ideòleg de la campanya de Donald Trump i qui li va fer guanyar la presidència. D’ell va aprendre a centrar-se en un parell de punts del programa, deixant de banda la resta.

Una última pregunta: li cau simpàtica Orriols?

La meva opinió no és rellevant, insisteixo. El que puc dir és que no és ni un màrtir ni un monstre, és una persona amb un lideratge carismàtic. Per tant, pot impulsar l’ascens del nacionalpopulisme català, justament perquè és una persona normal.

Dits trencats, xops, escruixits…

Publicat el 14 d'abril de 2024 per lluisroig-haikus

 

Dits trencats, xops, escruixits,

espellats per la marca de rovell dels anells,

i cares glaçades d’ulls esbatanats.

 

D’un mar que reverbera

els gemecs dels qui s’hi ofeguen,

dels qui perceben,

pocs instants,

després de restar sota l’aigua,

fets sediment

dels més pregon estupor,

que,

pocs instants després de restar sota l’aigua,

viuran per sempre

amb ulls esbatanats.

 

A quin peix no li agrada

la tendror d’emigrants

ofegats mentre somriuen?

 

Quina aigua s’entristeix,

s’evapora

i no plou a semalades?

 

Quina, per consideració,

s’enretira perquè no veiem

una pluja tenyida

del color dels jerseis d’aquelles àvies

que van dir als néts

que tornarien més feliços

i més bells?

 

Si l’aigua estanyada s’espesseix,

per un casual,

vet ací la primera imatge que ve a la ment:

sang arterial.

 

Talal Bu Khadar, poeta sirià

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)

 

Absència

Publicat el 10 d'abril de 2024 per lluisroig-haikus

 

Si fos ocell,

no baixaria a  terra,

beuria l’aigua

de les nuvolades.

 

Si fos cavall,

no aturaria el galop,

em menjaria el vent

quan tingués fam.

 

Si fos arbre

no pararia de ccréixer

fins a no veure

el que tinc davall.

 

Si fos riu,

inundaria les dues ribes

fins que la meva llera

entengués

el sentit de la set.

 

Si fos persona,

mataria els anhels.

 

Raed Wahesh, poeta sirià

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria”)

 

 

 

Els vels de les gavines

Publicat el 4 d'abril de 2024 per lluisroig-haikus

Vine de bon matí.

De nit les gavines xisclen,

potser t’espantarien.

 

No sé si són esgarrips d’alegria o de dol,

aquests sanglots entretallats;

és com si emprenguessin

una nova migració amb cada ombre.

 

Potser riuen,

no ho sé;

porse és només un simple costum

abans d’anar-se’n a dormir,

no n’estic segur.

Abans em pensava

que tan sols ho feien a l’hivern,

però anava errat,

també xisclen a l’estiu,

al pic de la calor.

A  l’hivern o a l’estiu,

sempre xisclen.

Potse és la nit,

potser el clima o el fred

no tenen res a veure

amb la por.

Potser la nit de cada dia,

sense compassió,

provoca els esgarrips de les gavines,

d’alegria o de dol.

I de matí,

tota gavina és tan sols un ocell,

un de tants

que els estranys

alimenten i s’hi fotografien a prop.

 

Viure de bon matí.

Aleshores,

res no fa por.

Allà,

les gavines, moltes gavines

es desperten.

 

Durem pa sec,

les alimentarem,

i això és més fàcil

que parlar de qualsevol cosa.

Talal Bu Khadar, poeta de Síria

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)

 

 

Intent de fugida

Publicat el 31 de març de 2024 per lluisroig-haikus

L’onada és

la temptativa constant

de fuga de la mar.

 

L’onada és la temptativa de

dansa

anament

dibuix

paraula

felicitat

calma.

 

Talal Bu Khadar, poeta de Síria

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria”)

 

Silenci i música

Publicat el 29 de març de 2024 per lluisroig-haikus

I el silenci s’uní a la música.

 

També és música,

existeix;

hi ha un signe gràfic

que te n’indica la magnitud,

perquè la base és el buit,

el buit total,

el no res infinit

abans d’esdevenir

silenci o miratge.

 

Perquè el silenci

     també  és  i ocupa

          un espai en l’absolut,0

              obert,

      fa que puguis parlar

          i, després, callar.

Talal Bu Khadar, poeta de Síria

(del llibre: “Jo soc vosaltres –  Sis poetes de Síria”)

 

 

 

 

Estrangers, esclaus, exiliats a casa nostra?

Publicat el 7 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

L’1O no és simbòlic, és vinculant.

No és desobediència, és sobirania.

No és resistència, és ofensiva.

No és passat, és futur.

No és nostàlgia, és política.

No va ser un intent, va ser una victòria.

No som víctimes, som els guanyadors.

No hem de tornar-ho a fer, hem d’acabar-ho tot.

Josep Costa

 

Reflexiono sobre aquestes paraules de Josep Costa a twitter l’1 d’octubre de 2021, segons haikus i senyurs, que transmeto, de l’antologia a cura de D. Sam Abrams Llum a les golfes.

 

Visc forastera

en uns terra xopa

de desmemòria.

 

Com si fos borda

pretenen dar-me pares

d’una altra llengua.

 

Tumultuosa

s’estimba la cascada;

jo només miro.

Joana Raspall

 

A quin paisatge

poden adscriure els somnis

els sense pàtria.

 

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

Miquel Martí i Pol

 

Conflictes ètnics:

la ira no vol pròrrogues,

la mort no espera.

 

Llavors de guerra

queden al camp sembrades:

massa venjança.

Jaume Creus

 

La por comença

quan en la llum més clara

s’hi veu el dia.

Víctor Sunyol

 

La tiranía

del pla esborrava del cor

l’instint d’anar amunt.

 

De quin bosc arriba

el tronc ajaçat, vençut

sobre la sorra?

Jaume Bosquet

 

Som estrangers,

esclaus, exiliats,

a casa nostra.

Ponç Pons

 

Com la llenya seca,

cada cop ens encenem

amb més rapidesa.

Àlex Susanna

 

La terra sagna

a cops de tanta aixada

enverinada.

 

D’un poble digna,

malgrat la sang vessada,

la pell no muda.

 

Clamen consignes

de pau i esperança,

tossuda lluita.

 

Alcem senyeres

que romandran invictes.

Som un sol poble.

Jaume Huch

 

no perdis el temps debatent-te

examinant-te jutjant-te

l’única veritat és sentir

Ramon Farrés

 

a mig camí

miro al nord, miro al sud—

no sé on sóc

Abraham Mohino

 

Si vols veure les runes

només has de deixar

que passi el temps.

Pau Gener

 

Cal perdre

per conèixer els límits

del que et pertany.

Isabel Garcia Canet

 

Tots som diàspora.

De les separacions,

néixer és l’inici.

Sílvia Bel Fransi

Mentides, enganys, falses promeses, veus que embruten…

Publicat el 26 de setembre de 2023 per lluisroig-haikus

 

Tria de haikus i senyurs de l’antologia a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes, i del llibre del poeta Miquel Martí i Pol Haikús en temps de guerra.

Joana Rapasll

Com puc resoldre

els guirigalls de dubtes

sense trair-me.

 

En la sàvia lluita,

la fe no mata els dubtes:

els empresona.

 

Jordi Sarsanedas

El pas dels dies

 la mesura enganyosa

de l’esperança.

 

Miquel Martí Pol

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

 

Algú desperta

de tant en tant la fera.

Maleït sigui!

 

El buit per tota

resposta, quan més falta

fa una ma estesa.

 

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra.

 

Jaume Creus ( del seu Poemari de Bòsnia)

Leprosa Europa,

vés amagant  les nafres

a la llum pública!

 

Predius certeses

i tanmateix no et creuen:

focs d’artifici.

 

Mugia Europa

cega i sorda a les queixes:

no ve cap toro.

 

No destorbéssiu

la becaine dels justos,

podrien veure-hi.

 

Miquel de Palol

El ball de màscares:

mentides, suposició;

negatius, veritats…

 

Víctor Sunyol

Si almenys callessin

les veus que tan embruten

paraules clares!

 

I la mentida?

Gosaràs ensenyar-la

com a bandera?

 

Francesc Josep Vélez

L’ésser cavalca

glaçats cavalls de pedra,

 i mai no avança.

 

Jordi Valls

Mai no descansa

l’heura que escanya l’arbre.

Quietud falsa.

 

El fum del tabac

dibuixa nous fantasmes

de lenta ascensió.

 

 

Som estrangers

Publicat el 1 de febrer de 2023 per lluisroig-haikus

PONÇ PONS GIMENEZ (Alaior, 1956) és un dels poetes més importants de les Illes Balears i més representatiu de l’illa de Menorca. La seva obra ha estat traduïda a moltes llengües.

Haikus copiats de l’antologia, a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes

 

Els bells records

que vam sembrar quan érem

al·lots no ressusciten.

 

Poder fugir

del món, poder pensar…

Viure en silenci.

 

Perquè són vanes,

entre el brogit del món,

tantes paraules…

 

Perquè hem tirat,

banals, sense dir res,

tantes paraules…

 

Perquè hem sentit,

farsaires i estridents,

tantes paraules…

 

Som estrangers,

esclaus, exiliats,

a casa nostra.

 

La vida sols

–recorda que ets mortal–

es viu vivint-la.

 

Sempre es devoren

entre ells. Quina cultura,

la catalana!

 

 

 

.

.

La por comença quan…

Publicat el 30 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

VICTOR SUNYOL I COSTA (Vic, 1955), com a poeta, la seva poesia ha estat traduïda al frances, anglès, eslovè, alemany, italià i castellà.

Copio alguns dels seus haikus de caràcter social i polític, de l’antologia de D. Sam Abrams Llum a les golfes.

 

La por comença

quan en la llum més  clara

s’hi veu el dia.

 

Tantes paraules

que no podrien dir-se

en una llengua!

 

Si almenys callessin

les veus que tant embruten

paraules clares!

 

I la mentida?

Gosaras ensenyar-la

com a bandera?

 

 

Poemari de Bòsnia

Publicat el 24 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

JAUME CREUS I DEL CASTILLO (Barcelona, 1950) és poeta i traductor. A partir de 1972  estudià rus, alemany, txec i italià.

Els següents haikus són copiats de l’antologia, a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes.

 

Roselles roses

el camp d’Europa inunden:

I’opi i l’odi.

 

Conflictes ètnics:

la ira no vol pròrrogues,

la mort no espera.

 

Seny en l’exili:

no et bandeja cap norma,

ho fa el cinisme.

 

L’enemic d’ara:

la màscara espellada

no deixa cara.

 

Gemecs perplexos:

la pau sacrificada

a un déu salvatge

 

Afrós paisatge:

en la terra esventrada

fems d’esclavatge.

 

Natura morta:

una fila de bosses

en mans inertes.

 

Penyora inèdita:

haver de menjar sopes

perduts els braços.

 

Leprosa Europa,

vés amagant les nafres

a la llum pública!

 

Predius certeses

i tanmateix no et creuen:

focs d’artifici.

 

Mugia Europa

cega i sorda a les queixes:

no ve cap toro.

 

No destorbessiu

la becaina dels justos,

podrien veure-hi.

 

Llavors de guerra

queden al camp sembrades:

massa venjança.

 

La pau venuda

a preu de carn calenta:

vanes mortalles.

 

Soques amigues

entre gleves cremades:

cendra enemiga.

 

Culpa i vergonya:

el benestar, nosaltres;

ells, l’extermini.

 

 

 

En savia lluita

Publicat el 21 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Petits poemes de la poetessa JOANA RASPALL (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013)

Joana Raspall té cinc llibres de poesia, dins la seva extensa obra literària.

En un vers es poden dir tantes coses! S’interessà  per la forma catalana de la més condensada i sintètica de les formes de versificació japonesa, com ho és el haiku.

 

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

Han podat l’arbre;

sense nius, ara queden

les branques mudes.

 

De gota en gota,

no m’acostumaria

a la injustícia?

 

En  sàvia lluita,

 la fe no mata els dubtes:

els empresona.

 

Visc forastera

en una terra xopa

de desmemòria.

 

Com si fos borda

pretenen dar-me pares

d’una altra llengua.

 

Tumultuosa

s’estimba la cascada;

jo només miro.

 

Si sols miràvem

enlaire, no veuríem

florir les roses.

 

 

 

Haikus en temps de guerra

Publicat el 18 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Alguns haikus del llibre Haikus en temps de guerra, escrit el novembre de 2001 pel poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003).

Aquests haikus fan referència a les Guerres de Iugoslàvia  (1991 – 2001)

 

A quin paisatge

poden adscriure els somnis

els sense pàtria?

 

Des del capvespre

d’una mirada incerta

l’infant pregunta.

 

L’oreig recorda

la blava llum dels dies

perduts per sempre.

 

Diré Kosovo

per dir el buit que culmina

l’horror del segle.

 

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

 

 Algú desperta

de tant en tant la fera.

Maleït sigui!

 

Quan el vent torni

no trobarà cap arbre

ni cap mirada.

 

El vol sinistre

dels grans ocells de presa

confirma l’ombra.

 

Enrera queden

els dies plàcids. Ara

tot són angoixes.

 

Absurda, lenta

s’allunya la corrua.

Cap on fa via?

 

El buit per tota

resposta, quan més falta

fa una mà estesa.

 

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra

 

Es repeteixen

un altre cop les velles,

tristes imatges.

 

Les giragonses

del record, com un ritme

per sobreviure.

 

No hi ha fanfarres

pels perdedors, sols l’ombra

que els acompanya.

 

Des de l’angúnia

del fang i la misèria

hi ha uns ulls que ens repten.