Agustí Bartra és l’autor del llibre de poemes Haikus d’Arinsal; D. Sam Abrams és l’autor del pròleg. En el pròleg s’analitza el procés creatiu d’aquesta obra de Bartra.
Interessa analitzar el procés creatiu de Bartra cara a la pròpia creació del haiku.
L’escrit següent és una transcripció de diferents fragments de l’esmentat pròleg de Sam Abrams.
————————–
Bartra coneixia detalladament les exigències del haiku japonés tradicional, però va triar voluntàriament el camí més emocionant i més enriquidor de la recreació de la tradició.
Els poemes de Haikus d’Arinsal no són autèntics haikus japonesos, sinó que són autèntics haikus bartrians. Tot i així, els haikus de Bartra tenen molts elements en comú amb els haikus japonesos, començant pel sentit elegíac davant la fragilitat de la vida i acabant pel salt d’eixamplament conceptual del vers final.
Molt sovint el procés creatiu de Bartra constava de tres fases ben diferenciades. En primer lloc, hi havia una mena de nebulosa d’on sorgiria la idea d’un projecte nou. Després venia l’època de l’escriptura que, segons com, sortia a raig o de bursada. I, finalment, arribava el moment de corregir, polir i ajustar l’original escrit febrilment.
La presència de la realitat de la mort va fomentar la necessitat que Bartra tenia de fer coses de síntesi i obres d’un to emotiu més elevat. I resulta que Haikus d’Arinsal és l’obra més sintètica de totes les creacions del poeta.
Bartra va veure el lligam estretíssim que existia entre la vida humana, la natura i les formes artístiques. Un triangle molt transcendental per al nostra poeta.
Més d’un lector i més d’un crític s’han preguntat per què Bartra va recórrer a la forma del haiku per crear la seva darrera obra poètica. La resposta a la pregunta de lectors i crítics és certament complexa.
La primera part de la resposta seria que la forma del haiku és, alhora, una forma japonesa reconeguda per la literatura universal i una forma introduïda a la literatura catalana fa gairebé un segle, amb una petita però potent tradició a favor seu. D’aquesta manera, a través del haiku, el nostre poeta podía ser universal i local exactament al mateix temps. Sigui com sigui, normalment partia del localisme per assolir la universalitat o partia de la universalitat per assolir el localisme. En canvi, amb la forma mateixa del haiku tenia, de sortida, el localisme i la universalitat constantment junts.
Després, la segona part de la resposta a la pregunta del perquè de la forma del haiku seria que representava un mitjà perfecte per copsar i expressar la immediatesa palpitant de la realitat que envoltava el poeta. Gràcies al haiku, Bartra va poder retenir l’impacte de la realitat inmediata sobre la seva sensibilitat i va poder tornar a dotar el llenguatge d’energia vital. Bartra ens ofereix una autèntica poètica de la immediatesa de la realitat i la seva aprehensió a través del llenguatge.
En tercer lloc, Bartra va triar també el haiku perquè era una forma poètica que sempre anava associada temàticament amb la naturalesa.
En quart lloc, Bartra va desplaçar la poesia de la natura cap al gènere pastoral. Certs elements característics de la tradició de la poesia pastoral o bucòlica o idílica eren absolutament imprescindibles per a Bartra, sobretot tres: la nostàlgia, el sentit de la pèrdua i el meliorisme social. A la poesía pastoral de la tradició occidental, sempre hi apareix la nostàlgia i el sentit de la pèrdua respecte a un món o una época anterior perduts. Un dels temes centrals del llibre és la lluita dramàtica entre el pes del passat i la força del present i el futur.
La veritable poesia elegíaca és aquella que, bo i reconeixent la inexorable pèrdua de tota vivència humana, malda per establir aquells valors que perduren, que resisteixen la força devastadora del pas del temps.
La cinquena part de la resposta al perquè del haiku és més complexa. Bartra va emprar la forma del haiku perquè estava totalment vinculada a la poesia epigramática. A l’epigrama, Bartra hi cercava i li demanava quatre coses: concentració i precissió expressiva, profunditat conceptual, sentit de totalitat i sacralització i permanencia de la inscripció. Un epigrama sempre és extermadament breu i concentrat. Bartra va emprar una sèrie de recursos per assolir els seus objectius. Podem citar-ne alguns, potser els més freqüents: L’el·lipsi o supressió d’elements, sobretot elements gramaticals que no eren estrictament necessaris; la utilització d’un intens sistema de símbols personals que forneixen els haikus d’un abast significatiu més gran, i, finalment, tenim la presencia constant d’al·lusions culturalistes, que servien dos propòsits principals: dotar el discurs de més contingut, d’una banda, i, de l’altra, contextualitzar el discurs en la seva tradició, modernitzant-la de pasada.
Bartra va escriure haikus senzills, haikus dobles i haikus triples. És a dir, Bartra va provar les úniques dues maners de compondre haikus, el haiku senzill i aïllat i el haiku serial on mirava d’imitar els haikus encadenats. Bartre va fer ús de totes les variants possibles a l’hora d’establir l’encavallament o la falta d’encavallament entre els tres versos dels seus haikus. Hi ha el sistema de la falta d’encavallament als tres versos; la fòrmula de l’encavallament només entre els dos primers versos; l’encavallament col·locat entre el segon i el tercer vers, i, finalment, el sistema de l’encavallament a tots els versos.
Per copsar el sentit final del poema, hem d’anar a poc a poc, pas a pas, vers a vers. Primerament, hem d’entendre cada vers per separat com una divisa en ell mateix, i, després, hem de sumar els tres versos per arribar al fons d’aquesta hiperconcentrada i magnífica exposició de la teoría poética de Bartra.
