Haikus

La força del silenci

Arxiu de la categoria: Transcripció

Estrangers, esclaus, exiliats a casa nostra?

Publicat el 7 d'octubre de 2023 per lluisroig-haikus

L’1O no és simbòlic, és vinculant.

No és desobediència, és sobirania.

No és resistència, és ofensiva.

No és passat, és futur.

No és nostàlgia, és política.

No va ser un intent, va ser una victòria.

No som víctimes, som els guanyadors.

No hem de tornar-ho a fer, hem d’acabar-ho tot.

Josep Costa

 

Reflexiono sobre aquestes paraules de Josep Costa a twitter l’1 d’octubre de 2021, segons haikus i senyurs, que transmeto, de l’antologia a cura de D. Sam Abrams Llum a les golfes.

 

Visc forastera

en uns terra xopa

de desmemòria.

 

Com si fos borda

pretenen dar-me pares

d’una altra llengua.

 

Tumultuosa

s’estimba la cascada;

jo només miro.

Joana Raspall

 

A quin paisatge

poden adscriure els somnis

els sense pàtria.

 

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

Miquel Martí i Pol

 

Conflictes ètnics:

la ira no vol pròrrogues,

la mort no espera.

 

Llavors de guerra

queden al camp sembrades:

massa venjança.

Jaume Creus

 

La por comença

quan en la llum més clara

s’hi veu el dia.

Víctor Sunyol

 

La tiranía

del pla esborrava del cor

l’instint d’anar amunt.

 

De quin bosc arriba

el tronc ajaçat, vençut

sobre la sorra?

Jaume Bosquet

 

Som estrangers,

esclaus, exiliats,

a casa nostra.

Ponç Pons

 

Com la llenya seca,

cada cop ens encenem

amb més rapidesa.

Àlex Susanna

 

La terra sagna

a cops de tanta aixada

enverinada.

 

D’un poble digna,

malgrat la sang vessada,

la pell no muda.

 

Clamen consignes

de pau i esperança,

tossuda lluita.

 

Alcem senyeres

que romandran invictes.

Som un sol poble.

Jaume Huch

 

no perdis el temps debatent-te

examinant-te jutjant-te

l’única veritat és sentir

Ramon Farrés

 

a mig camí

miro al nord, miro al sud—

no sé on sóc

Abraham Mohino

 

Si vols veure les runes

només has de deixar

que passi el temps.

Pau Gener

 

Cal perdre

per conèixer els límits

del que et pertany.

Isabel Garcia Canet

 

Tots som diàspora.

De les separacions,

néixer és l’inici.

Sílvia Bel Fransi

Mentides, enganys, falses promeses, veus que embruten…

Publicat el 26 de setembre de 2023 per lluisroig-haikus

 

Tria de haikus i senyurs de l’antologia a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes, i del llibre del poeta Miquel Martí i Pol Haikús en temps de guerra.

Joana Rapasll

Com puc resoldre

els guirigalls de dubtes

sense trair-me.

 

En la sàvia lluita,

la fe no mata els dubtes:

els empresona.

 

Jordi Sarsanedas

El pas dels dies

 la mesura enganyosa

de l’esperança.

 

Miquel Martí Pol

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

 

Algú desperta

de tant en tant la fera.

Maleït sigui!

 

El buit per tota

resposta, quan més falta

fa una ma estesa.

 

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra.

 

Jaume Creus ( del seu Poemari de Bòsnia)

Leprosa Europa,

vés amagant  les nafres

a la llum pública!

 

Predius certeses

i tanmateix no et creuen:

focs d’artifici.

 

Mugia Europa

cega i sorda a les queixes:

no ve cap toro.

 

No destorbéssiu

la becaine dels justos,

podrien veure-hi.

 

Miquel de Palol

El ball de màscares:

mentides, suposició;

negatius, veritats…

 

Víctor Sunyol

Si almenys callessin

les veus que tan embruten

paraules clares!

 

I la mentida?

Gosaràs ensenyar-la

com a bandera?

 

Francesc Josep Vélez

L’ésser cavalca

glaçats cavalls de pedra,

 i mai no avança.

 

Jordi Valls

Mai no descansa

l’heura que escanya l’arbre.

Quietud falsa.

 

El fum del tabac

dibuixa nous fantasmes

de lenta ascensió.

 

 

Som estrangers

Publicat el 1 de febrer de 2023 per lluisroig-haikus

PONÇ PONS GIMENEZ (Alaior, 1956) és un dels poetes més importants de les Illes Balears i més representatiu de l’illa de Menorca. La seva obra ha estat traduïda a moltes llengües.

Haikus copiats de l’antologia, a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes

 

Els bells records

que vam sembrar quan érem

al·lots no ressusciten.

 

Poder fugir

del món, poder pensar…

Viure en silenci.

 

Perquè són vanes,

entre el brogit del món,

tantes paraules…

 

Perquè hem tirat,

banals, sense dir res,

tantes paraules…

 

Perquè hem sentit,

farsaires i estridents,

tantes paraules…

 

Som estrangers,

esclaus, exiliats,

a casa nostra.

 

La vida sols

–recorda que ets mortal–

es viu vivint-la.

 

Sempre es devoren

entre ells. Quina cultura,

la catalana!

 

 

 

.

.

La por comença quan…

Publicat el 30 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

VICTOR SUNYOL I COSTA (Vic, 1955), com a poeta, la seva poesia ha estat traduïda al frances, anglès, eslovè, alemany, italià i castellà.

Copio alguns dels seus haikus de caràcter social i polític, de l’antologia de D. Sam Abrams Llum a les golfes.

 

La por comença

quan en la llum més  clara

s’hi veu el dia.

 

Tantes paraules

que no podrien dir-se

en una llengua!

 

Si almenys callessin

les veus que tant embruten

paraules clares!

 

I la mentida?

Gosaras ensenyar-la

com a bandera?

 

 

Poemari de Bòsnia

Publicat el 24 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

JAUME CREUS I DEL CASTILLO (Barcelona, 1950) és poeta i traductor. A partir de 1972  estudià rus, alemany, txec i italià.

Els següents haikus són copiats de l’antologia, a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes.

 

Roselles roses

el camp d’Europa inunden:

I’opi i l’odi.

 

Conflictes ètnics:

la ira no vol pròrrogues,

la mort no espera.

 

Seny en l’exili:

no et bandeja cap norma,

ho fa el cinisme.

 

L’enemic d’ara:

la màscara espellada

no deixa cara.

 

Gemecs perplexos:

la pau sacrificada

a un déu salvatge

 

Afrós paisatge:

en la terra esventrada

fems d’esclavatge.

 

Natura morta:

una fila de bosses

en mans inertes.

 

Penyora inèdita:

haver de menjar sopes

perduts els braços.

 

Leprosa Europa,

vés amagant les nafres

a la llum pública!

 

Predius certeses

i tanmateix no et creuen:

focs d’artifici.

 

Mugia Europa

cega i sorda a les queixes:

no ve cap toro.

 

No destorbessiu

la becaina dels justos,

podrien veure-hi.

 

Llavors de guerra

queden al camp sembrades:

massa venjança.

 

La pau venuda

a preu de carn calenta:

vanes mortalles.

 

Soques amigues

entre gleves cremades:

cendra enemiga.

 

Culpa i vergonya:

el benestar, nosaltres;

ells, l’extermini.

 

 

 

En savia lluita

Publicat el 21 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Petits poemes de la poetessa JOANA RASPALL (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013)

Joana Raspall té cinc llibres de poesia, dins la seva extensa obra literària.

En un vers es poden dir tantes coses! S’interessà  per la forma catalana de la més condensada i sintètica de les formes de versificació japonesa, com ho és el haiku.

 

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

Han podat l’arbre;

sense nius, ara queden

les branques mudes.

 

De gota en gota,

no m’acostumaria

a la injustícia?

 

En  sàvia lluita,

 la fe no mata els dubtes:

els empresona.

 

Visc forastera

en una terra xopa

de desmemòria.

 

Com si fos borda

pretenen dar-me pares

d’una altra llengua.

 

Tumultuosa

s’estimba la cascada;

jo només miro.

 

Si sols miràvem

enlaire, no veuríem

florir les roses.

 

 

 

Haikus en temps de guerra

Publicat el 18 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Alguns haikus del llibre Haikus en temps de guerra, escrit el novembre de 2001 pel poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003).

Aquests haikus fan referència a les Guerres de Iugoslàvia  (1991 – 2001)

 

A quin paisatge

poden adscriure els somnis

els sense pàtria?

 

Des del capvespre

d’una mirada incerta

l’infant pregunta.

 

L’oreig recorda

la blava llum dels dies

perduts per sempre.

 

Diré Kosovo

per dir el buit que culmina

l’horror del segle.

 

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

 

 Algú desperta

de tant en tant la fera.

Maleït sigui!

 

Quan el vent torni

no trobarà cap arbre

ni cap mirada.

 

El vol sinistre

dels grans ocells de presa

confirma l’ombra.

 

Enrera queden

els dies plàcids. Ara

tot són angoixes.

 

Absurda, lenta

s’allunya la corrua.

Cap on fa via?

 

El buit per tota

resposta, quan més falta

fa una mà estesa.

 

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra

 

Es repeteixen

un altre cop les velles,

tristes imatges.

 

Les giragonses

del record, com un ritme

per sobreviure.

 

No hi ha fanfarres

pels perdedors, sols l’ombra

que els acompanya.

 

Des de l’angúnia

del fang i la misèria

hi ha uns ulls que ens repten.

Haikus per la llibertat

Publicat el 16 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

JAUME HUCH (Berga,  1961), escriptor, poeta i fotògraf va fundar Edicions de L’Albí, la revista de poesia Ultime, l’any 1986.

L’obra La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes, està  dedicada a Roger Espanyol, que havent perdut un ull l’1 d’octubre de 2017, ha esdevingut un símbol de la repressió.

 

La terra sagna

a cops de tanta aixada

enverinada.

 

D’un poble digne,

magrat la sang vesssada,

la pell no muda.

 

Tenim paraules

contra tanta ignomínia,

ardents i  lliures.

 

Clamem consignes

de pau i esperança,

tossuda lluita.

 

Alcem senyeres

que romandran invictes.

Som un sol poble.

 

 

 

 

 

 

Procés creatiu d’Agustí Bartra

Publicat el 12 de novembre de 2022 per lluisroig-haikus

Agustí Bartra és l’autor del llibre de poemes Haikus d’Arinsal; D. Sam Abrams és l’autor del pròleg. En el pròleg s’analitza el procés creatiu d’aquesta obra de Bartra.

Interessa analitzar el procés creatiu de Bartra cara a la pròpia creació del haiku.

L’escrit següent és una transcripció de diferents fragments de l’esmentat pròleg de Sam Abrams.

————————–

Bartra coneixia detalladament les exigències del haiku japonés tradicional, però va triar voluntàriament el camí més emocionant i més enriquidor de la recreació de la tradició.

Els poemes de Haikus d’Arinsal no són autèntics haikus japonesos, sinó que són autèntics haikus bartrians. Tot i així, els haikus de Bartra tenen molts elements en comú amb els haikus japonesos, començant pel sentit elegíac davant la fragilitat de la vida i acabant pel salt d’eixamplament conceptual del vers final.

Molt sovint el procés creatiu de Bartra constava de tres fases ben diferenciades. En primer lloc, hi havia una mena de nebulosa d’on sorgiria la idea d’un projecte nou. Després venia l’època de l’escriptura que, segons com, sortia a raig o de bursada. I, finalment, arribava el moment de corregir, polir i ajustar l’original escrit febrilment.

La presència de la realitat de la mort va fomentar la necessitat que Bartra tenia de fer coses de síntesi i obres d’un to emotiu més elevat. I resulta que Haikus d’Arinsal és l’obra més sintètica de totes les creacions del poeta.

Bartra va veure el lligam estretíssim que existia entre la vida humana, la natura i les formes artístiques. Un triangle molt transcendental per al nostra poeta.

Més d’un lector i més d’un crític s’han preguntat per què Bartra va recórrer a la forma del haiku per crear la seva darrera obra poètica. La resposta a la pregunta de lectors i crítics és certament complexa.

La primera part de la resposta seria que la forma del haiku és, alhora, una forma japonesa reconeguda per la literatura universal i una forma introduïda a la literatura catalana fa gairebé un segle, amb una petita però potent tradició a favor seu. D’aquesta manera, a través del haiku, el nostre poeta podía ser universal i local exactament al mateix temps. Sigui com sigui, normalment partia del localisme per assolir la universalitat o partia de la universalitat per assolir el localisme. En canvi, amb la forma mateixa del haiku tenia, de sortida, el localisme i la universalitat constantment junts.

Després, la segona part de la resposta a la pregunta del perquè de la forma del haiku seria que representava un mitjà perfecte per copsar i expressar la immediatesa palpitant de la realitat que envoltava el poeta. Gràcies al haiku, Bartra va poder retenir l’impacte de la realitat inmediata sobre la seva sensibilitat i va poder tornar a dotar el llenguatge d’energia vital. Bartra ens ofereix una autèntica poètica de la immediatesa de la realitat i la seva aprehensió a través del llenguatge.

En tercer lloc, Bartra va triar també el haiku perquè era una forma poètica que sempre anava associada temàticament amb la naturalesa.

En quart lloc, Bartra va desplaçar la poesia de la natura cap al gènere pastoral. Certs elements característics de la tradició de la poesia pastoral o bucòlica o idílica eren absolutament imprescindibles per a Bartra, sobretot tres: la nostàlgia, el sentit de la pèrdua i el meliorisme social. A la poesía pastoral de la tradició occidental, sempre hi apareix la nostàlgia i el sentit de la pèrdua respecte a un món o una época anterior perduts. Un dels temes centrals del llibre és la lluita dramàtica entre el pes del passat i la força del present i el futur.

La veritable poesia elegíaca és aquella que, bo i reconeixent la inexorable pèrdua de tota vivència humana, malda per establir aquells valors que perduren, que resisteixen la força devastadora del pas del temps.

La cinquena part de la resposta al perquè del haiku és més complexa. Bartra va emprar la forma del haiku perquè estava totalment vinculada a la poesia epigramática. A l’epigrama, Bartra hi cercava i li demanava quatre coses: concentració i precissió expressiva, profunditat conceptual, sentit de totalitat i sacralització i permanencia de la inscripció. Un epigrama sempre és extermadament breu i concentrat. Bartra va emprar una sèrie de recursos per assolir els seus objectius. Podem citar-ne alguns, potser els més freqüents: L’el·lipsi o supressió d’elements, sobretot elements gramaticals que no eren estrictament necessaris; la utilització d’un intens sistema de símbols personals que forneixen els haikus d’un abast significatiu més gran, i, finalment, tenim la presencia constant d’al·lusions culturalistes, que servien dos propòsits principals: dotar el discurs de més contingut, d’una banda, i, de l’altra, contextualitzar el discurs en la seva tradició, modernitzant-la de pasada.

Bartra va escriure haikus senzills, haikus dobles i haikus triples. És a dir, Bartra va provar les úniques dues maners de compondre haikus, el haiku senzill i aïllat i el haiku serial on mirava d’imitar els haikus encadenats. Bartre va fer ús de totes les variants possibles a l’hora d’establir l’encavallament o la falta d’encavallament entre els tres versos dels seus haikus. Hi ha el sistema de la falta d’encavallament als tres versos; la fòrmula de l’encavallament només entre els dos primers versos; l’encavallament col·locat entre el segon i el tercer vers, i, finalment, el sistema de l’encavallament a tots els versos.

Per copsar el sentit final del poema, hem d’anar a poc a poc, pas a pas, vers a vers. Primerament, hem d’entendre cada vers per separat com una divisa en ell mateix, i, després, hem de sumar els tres versos per arribar al fons d’aquesta hiperconcentrada i magnífica exposició de la teoría poética de Bartra.

 

Haiku, autèntica filigrana

Publicat el 5 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

HAIKU, AUTÈNTICA FILIGRANA

És a partir del recull de haikus Marea baixa – Haikus de primavera i d’estiu, selecció i traducció a càrrec de Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia, que aquests petits poemes japonesos entren a formar part de la meva vida.

El pròleg del llibre, escrit per J. M. Santaeulàlia em va resultar molt útil a l’explicar, d’una manera molt entenedora, els elements bàsics i principals seguint els mestres clàssics del Japó. És d’un interés viu i precís.

—————-

La lírica japonesa va mostrar des dels seus inicis –la primera gran compilació, el Manyoshu, és del segle VIII– una clara tendència a la brevetat i la compressió verbal. La tanka, composició de cinc versos, n’és l’exemple més conegut. Durant el segle XVII, aquesta tendència va arribar a la seva máxima –mínima!– expressió amb la consolidació del haikai, que més tard va rebre el nom de haiku.

Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals? La nostra tradició poètica més aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes dins un discurs ordenat i rigorós.

El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. Disposa tan sols d’une poques síl·labes. En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar el màxim la capacitat suggestiva dels mots, recorrent a l’ambigüitat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui l’estrictament esencial, acostant-se perillosament al no-res en una mena d’ascesi purificadora, com si tingués sempre present aquella màxima Zen: “Com més parlem i raonem, més ens allunyem de la veritat”.

Eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. Hi ha molt a descubrir en aquelles miniatures verbals.

Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet. L’energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. Les fusions poden ser molt diferents, segons els materials o motius que utilitzi el poeta.

L’instant és el tema del haiku. Paradoxalment, l’esgarrifança de l’efímer ens dóna en aquests poemes un besllum d’eternitat, ens fa sentir el vertigen del gran abisme. Defugint les vies de la reflexió, l’erm de les abstraccions, les expansions egocèntriques –el jo, el gran protagonista de la poesía occidental, és gairebé absent en el haiku–, el poeta es limita a obrir els ulls, atent al minúscul, als senyals del pas del temps, a les petites, o grans, revelacions de la vida quotidiana, a les sensacions intenses però fugaces. És simplement allò que passa en aquest moment davant l’ull.

Aquestes breus composicions poètiques (5-7-5 síl·labes) solen tenir unes normes temàtiques, una de les quals és la referència a les estacions. Davant els ulls del haijin passa el paisatge del vell Japó, amb especial èmfasi en els canvis de les estacions, allà tan accentuats. És una poesia estacional, i el mot al·lusiu a l’estació (kigo) és va mantenir com obligatori fins que Shiki va renovar el gènere a finals del segle XIX.

Tot hi cap, en aquesta mena de poesia: muntanyes, boscos, camins… La gent en les situacions més diverses. La pluja, el sol, la lluna… I, sobretot, les petites criatures, vistes sempre pel haijin amb respecte i compassió: papallones, corbs… Tots pul·lulen pel haiku i omplen els seus versos amb el batec prodigiós de la vida. Res no és massa petit per figurar al haiku

El poeta japonés és aquell que, atent a l’imperceptible, sap emparaular per sempre l’instant precís, l’instant misteriós.

El haiku, en l’origen, és indissociable de la seva escriptura japonesa. Més que per a la recitació o la lectura, és una poesia per a ser contemplada en silenci: poesia visual. Molt sovint, a més, va acompanyat d’un dibuix (haiga).

Fascinació del haiku

Publicat el 7 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

L’autor de l’article que transcric, Jordi Sala, psicoanalista, en una entrevista de l’any 2021 feia referència, precisament, a aquest escrit. Deia que “hi explora la qüestió de la interfície entre psicoanàlisi i tradició poética japonesa”.

Fascinació del haiku: Un tast d’eternitat i d’efímer

Una mirada sobre poesia i temps

Portem el temps a la carn, al cos, som mesura de temps i som en el temps, realitat essencial de l’existència que no podem refutar. Temps. Tan cert i tan incert.

En el temps subjectiu, eternitat i efímer es poden considerar dos extrems d’una dimensió que ens abraça: l’extrem del desig (d’eternitat) i l’extrem de la consciència (de brevetat). Eternitat i efímer: un més enllà i un més ençà del mesurable.

Crec que els bons poemes ‘són’ i són ‘ara’. Són una afortunada conjunció de passat i futur, de nostàlgia i d’il·lusió, una conjunció que agafa actualitat cada cop que el poema s’incorpora a la veu que els dóna vida nova. En el poema tot és present i, en certa manera, intemporal. I en aquest sentit es pot dir que traspassa generacions.

Pel que fa a la seva relació amb el temps són especialment fascinants les formes breus de la poesia japonesa. Expressen la immediatesa de l’experiència amb el món circumdant de manera molt viva i com qui no diu res, viva i senzilla. Matsuo Bashõ (1644-1694) afirmava que el haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc i en aquest moment, i hauria de revelar, al mateix temps, un tast d’eternitat i d’efímer.

En el haiku el poeta tracta de capturar un instant significatiu. Posa en contacte dos o més elements que es conjuguen en una relació particular. Descriu de manera extremament breu i concisa un contacte fugaç, una experiència que s’està tenint amb un esdeveniment dellà del cos i també (per què no?) dins del cos. Bé es pot dir que, amb l’ajuda d’un nombre molt limitat de síl·labes, el haiku designa, de fet, un ‘moviment de l’ànima’, una emoció fugissera, sense en prou feines anomenar-la.

Efímer, caduc, inestable: la recitació d’un haiku hauria de durar el temps d’una respiració, es deia. Una brevetat sense pes, com un bleix. Paradoxalment, des d’una esberla de temps, evocaria en el receptor un ‘més enllà’ del temps, una veritat que transcendeix la immediatesa de l’anècdota.

Petit infant!
Li ensenyes una flor
i obre la boca.

En una figuració aparentment tan simple com aquesta, el lector (en altre temps principalment l’oïdor) se sent impel·lit a omplir l’escena, a completar-la amb una seva vibració emocional particular. Aquest fet crec que dóna al receptor un sentit de participar en la construcció del poema, en la seva recreació. Un petit infant, la presència d’una flor, l’acció d’obrir la boca. Enomoto Seifu-jo (1732-1815?) conjuga aquí tres elements en la visió d’un instant fugaç que evoca unes imatges particulars per a cada lector. Tot és ‘ara’ en el poema. I va ser escrit d’una manera que encara convoca a una intimitat amb el si mateix i l’experiència de viure.

Aquesta reunió de petites coses escrita de manera precisa sembla feta expressament per capturar un instant i alhora promoure una experiència inefable. ¿No seria aquesta una pretensió implícita en tota construcció poètica? Alguna cosa devia sentir la poetessa en el seu moment, el seu ‘ara-i-aquí’. Per nosaltres que llegim hi ha el ‘llavors-i-allà’ que suposem i l’impacte que ens fa ara el que veiem descrit. Seifu-jo mira l’escena o n’és part implicada en el mostrar la flor al petitó. Aquesta conjugació pot cristal·litzar, ‘ara-i-aquí’, en una emoció indicible. I pot remoure, en qui considera aquests tres versos, experiències infantils en relació a la bellesa expressada en l’embadaliment i l’admiració del nen per la flor. O evocar quelcom proper a la fascinació pel rostre de la mare. O encara per la presència emocionada del pit que és a tocar. I ara veiem tots els infants del món reflectits en aquesta escena.

El lector hi pot imaginar l’infant que ell mateix va ser, embadalit davant la bellesa i la bondat que la flor representa. O imaginar-se, en actitud materna, mostrar ell mateix la flor, posar-la a l’abast de la criatura. I encara, sentir-se flor que desperta un desig intens, en l’altre, d’engolir. Ai, i el temor de ser engolit! O veure’s, encara, en relació a la poetessa que observa i és capaç de descriure aquesta escena amorosa i fresca, bellament, senzillament. I llavors posicionar-se amb admiració o frisança respecte d’ella que va ser capaç de capturar la tendresa que hi batega.

Podríem, encara, conjecturar un excés contingut en el petit, d’avidesa cobdiciosa davant d’una bellesa que el sobrepassa. O veure-hi, simplement, l’expressió d’amor pel que s’ofereix i les ganes de relacionar-s’hi a través d’un dels canals comunicatius preferits pel nen petit, la boca. Mes, com tot sigui, el repte veritablement desafiant i més cru que ens proposa la flor, és a dir, la bellesa, és a dir, la veritat, és abstenir-se de manipular-la, simplement deixar-la ser, sense forçar-hi res. Amb un respecte profund, respectar-la ben bé tal com és, sense voler-la altrament. Sense ni tan sols voler-la.

Ara, la poetessa ja no hi és. Només tenim el haiku que va escriure. O més ben dit, tenim la versió transformada que ens han fet arribar els traductors (i editors) del poema que es va escriure “llavors-i-allà”. I aquesta traducció és, “ara-i-aquí”, l’interlocutor amb què la nostra capacitat de vibrar es deixa impactar i reacciona.

Però, més enllà de les coordenades de l’experiència immediata, dellà del context explícit creat per les paraules, el haiku ofereix un context no anomenat, que es fa present calladament, com si es tractés d’una absència que cal ‘imaginar i omplir’.

Dreta, una aixada
sense ningú al voltant.
Quina calor!

Imaginem l’escena, però també la imatge d’un hortolà reposant a l’ombra. Ens afigurem el que és descrit i el que hi manca. Omplim el que no és dit per Masaoka Shiki (1867-1902) i cadascú ho fa a la seva manera: el pare, l’amic, una figura reculada que evoca nostàlgia, plenitud, qui sap si l’esforç i la il·lusió pel conreu de la vida mateixa.

Fent migdiada
la mà tot d’una deixa
de moure el vano.

Alguna cosa s’ha de completar en el poema de Tan Taiji (1709-1771?), inevitablement. En un instant ve la son i la tensió que venta el vano s’atura. Però la placidesa de l’escena colpeix amb la presència d’una immobilitat sobtada: la vida s’atura, ara, per un instant. I així, de manera inesperada, sense fer-se notar, se’ns posa davant de la finitud de l’existència a través d’una escena banal, prou familiar: una emoció profunda, una placidesa amb què imaginar el final de la nostra vida?

El receptor clou i conclou el poema en ell, amb l’emoció que l’escena desperta i la imaginació que s’acorda més o menys al context no dit que el poeta i aquesta forma poètica en particular, proposa: eternitat i efímer d’una banda, presència i absència de l’altra.

Jordi Sala, Barcelona 2015