Haikus

Tots els petits poemes de tres versos coneguts com haikus, en realitat ho són? És una pregunta que sovint em faig a mi mateix. D’aquí el perquè d’aquestes reflexions.

HAIKU

El haiku aparentment és un tercet més, però té una sèrie de característiques que el defineix com a forma poètica:

1) 17 síl·labes, gairebé sempre repartides així: 5/7/5

2) Absència de rima

3) Evitar metàfores

4) Descripció el més simple possible, bella, concisa. No és una reflexió ni una abstracció

5) Absència, en tant que sigui possible, de formes verbals

6) La interpretació adquireix un valor general, no individual. Evitar el jo

7) Equilibri entre l’escena real i l’efecte que la seva contemplació produeix tant al poeta com al lector

8) Incorpora el kigo. Aquesta és una paraula realtiva a alguna circumstància temporal estacional, ja que aquests tercets són referits a una escena, a un moment concret del temps present. El haiku parteix d’una observació del medi natural, això fa que necessiti una ubicació espai-temporal.

9) El kire és l’efecte especial, base del haiku, consistent en la descripció de l’encreuament de dues sensacions en la percepció del poeta. Aquestes dues impressions se superposen i donen com a resultat el poema.

10) Ahimi, s’anomena així el sabor o encant especial que tenen els haikus. És el seu component més important i sense ell no hi ha haiku. Un haijin és  qui compon haikus. Onji és la síl·laba.

Doncs, què és en realitat un haiku? El haiku no respon només a criteris literaris. És difícil considerar-ho únicament des de la forma mètrica. Bashô, el va definir així: “Haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment”. És obvi que el poeta veu més enllà del que sembla; interpreta la realitat.

El haiku, com una forma poètica japonesa composta de tres versos de 5/7/5 síl·labes, procedeix d’una altra forma mès primitiva, encara viva a la literatura japonesa: la tanka. El tercer vers del haiku solia acabar amb un substantiu, com el tercer vers de la tanka.

Tanka és un poema de dues estrofes seguides i sense interrupció (5/7/5/7/7). La primera de les tres estrofes és l’autèntic haiku, separat dels dos últims versos (hokku originàriament). Les pautes també poden ser 5-7-5/7-7 o 5-7/5-7-7 síl·labes.

Possibles variants, si es vol fer rimar,  :

1. ABCCB i ABC BC són les formes més utilizades  i són melòdiques.
2. ABAAB i ABABA

El haiku és de relat descriptiu. Flash que il·lumina un instant, quasi sempre un paisatge. El protagonista és la naturalesa contemplada des de diferents estacions de l’any. Pensaments encadenats amb percepcions de diversa índole: nostàlgia, humor i inclús religiosos, procedents aquests de la sabiduria zen.

Tema naturalesa. Sentit de la naturalesa condensat en una de les quatres estacions (nexe entre l’instant captat i el fluxe natural de la vida cósmica).

Realitza la doble funció d’expressar lo particular i deixa entreveure lo universal.

El nom de haiku és originari del segle XIX. Anteriorment s’anomenava hokku o haikai. L’origen de haiku és del segle VII de la nostra era. Anteriorment s’anomenava waka.

Fou el millor instrument expressiu en poder dels genis que saberen cantar-los, i fou també ocasió de rutina i mediocritat per la gran massa de pretensiosos poetes.

SENRYU

Poden confondre’s el haiku i el senryu. El que diferencia l’un de l’altre és la temàtica. El senryu, com el haiku, és de 5/7/5 síl·labes, però es centra en l’existència humana, bo i dolent, tractada fins i tot amb humor caústic. S’ha utilitzat al Japó per satiritzar amb agudesa determinades posicions polítiques, socials, etc. Molts haikus que llegim són en realitat senryus, sobretot els que tracten sobre un mateix respecte a la societat o a altra persona.

Es distingeixen pel motiu que els inspira. El haiku ho fa generalment amb elements de la natura, introduint una o més paraules que evoquin alguna de les estacions. El senryu es centra més en l’existència humana i els seus sentiments. Per tant, molts mal anomenats haikus són en realitat senryus per la seva temàtica.

El senryu no va néixer líric. Utilitzat de forma graciosa i irònica, humor negre, per burlar-se dels governants, més tard s’extengué el seu tema, basant-se en temes de les persones, els seus sentiments, els seus desitjos, emocions, sensacions, abstracte, metafòric, etc.

FOTO-HAIKU

Com el seu nom indica, el foto-haiku es tracta d’un haiku escrit sobre una fotografia. És semblant a l’haiga a l’estil modern.

L’haiga es refereix a un estil de pintura japonesa que incorpora l’estètica del haiku. El haiku sol ser pintat pel poeta de haiku, i sovint s’acompanya d’un poema haiku. L’haiga es basa en observacions simples, però sovint profundes, del món quotidià.

El foto-haiku es pot considerar de dues formes:

1. El haiku que s’escriu sobre la visió d’una fotografia.
2. La fotografia que es fa per recolzar el haiku

Apunts sobre el llibre de Matsuo Bashô, L’estret camí de l’interior (títol original japonés Oku no bosomichi), amb traducció del japonés i pròleg de Jordi Mas López. Comentaris basats en un anàlisi de l’obra del mateix Jordi Mas (2012) i de l’anàlisi de la traducció al castellà de la mateixa obra a càrrec d’Octavio Paz (1954), sobretot.

La lectura d’aquest llibre és una invitació a una manera diferent de vida, de pensament i d’espiritualitat. Recorregut amb força càrrega d’espiritualitat, i la seva meravellosa simplicitat el converteix en una experiència de gran profunditat.

És un llibre per llegir sense pressa. Llibre per trobar repòs enmig de l’activitat quotidiana. Deixa una irresistible sensació de quietud.

L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashô (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Bashô es va forjar un estil poètic a partir de lectures dels clàssics xinesos i japonesos, i l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores del haikai i del haiku.

L’obra té una fluïdesa extraordinària, sense que en cap moment l’acumulació de referències faci sentir que és excessivament artificiosa o que les experiències del viatge no són autèntiques. Estil sumament dens i concentrat, però que mai no perd la fluïdesa.

Viatge sobretot a peu, però també ocasionalment a cavall o en barca, amb Sora, company de viatge i també deixeble seu. El personatge protagonista el podem identificar parcialment amb l’autor, però mai ens diu el seu nom.

Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre mestres d’aquesta forma poética.

L’autor es presenta com un home malalt per a qui l’experiència del recorregut del viatge és una necessitat tan forta que està disposat a arriscar-hi la vida. A Sôka diu: “…m’esperona el desig de contemplar en persona, per primera vegada, els llocs de què havia sentit parlar tantes vegades. A la fi vaig resoldre que fos el destí qui decidís si podría tornar o no a casa…”

El diari narra cinquanta-tres dies de viatge que portà Bashô a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyô, havien cantat a la seva poesia.

El poeta va treballar quatre o cinc anys en aquest text força breu, retocant-lo incansablement per encaixar l’allau de referències a textos clàssics, tant xinesos com japonesos, en una prosa extremadament condensada i exigent, però que mai no deixa de ser fluïda ni de traspuar sentiments que encara arriben als lectors actuals amb tota intensitat. Passatge com l’inicial que expressa l’esperit amb què Bashô emprèn el viatge. Ple de referències a autors precedents, d’aquesta manera el text literari es tenyeix d’una melanconia plena de veus del passat.

Bashô no emprèn el seu viatge per tal de descobrir nous paratges, sinó per contemplar amb els seus propis ulls indrets famosos que els autors del passat ja havien celebrat. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashô, seguint la seva máxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Vol contemplar-ho amb els seus propis ulls. Però quan té aquests llocs al davant, les veus d’autors que coneix molt bé sorgeixen de manera espontània i es fusionen amb la seva propia experiència sensorial. Viatjar és, doncs, dialogar amb els poetes del passat.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, amb equilibri adequat entre les seccions en prosa i els haikus que s’hi insereixen, així com un assemblatge idoni de les escenes.

Habitualment els haikus s’insereixen a la prosa a partir dels seus elements prescriptius: l’estació, el moment del dia, les característiques geogràfiques, etc. La referència a autors precedents, de vegades es fa explícitament però de moltes altres explícita, perquè Bashô esperava que els lectors de la seva época les sabrien reconèixer i identificar. L’objectiu era que els lectors poguessin apreciar tant el nou poema com l’habilitat amb què el poeta rellegia els versos preexistents.

Efecte poètic a partir d’associacions motivades per la sensibilitat, l’afinitat sensorial dels elements, la sinestèsia té una gran importància. Intuició de l’instant, eternitzat per sobre del temps en uns versos intemporals. La mirada espiritual de la naturalesa.

El haiku que passa a centrar-se preferentment en la descripció de paisatges o de motius naturals, esdevé una mena de petit univers encriptat, de microcosmos, que serveix per reflexionar sobre la naturalesa humana i el seu encaix al món.

La forma de poesia col·lectiva de qué Matsuo Bashô fou el mestre indiscutible a la seva época, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla. Apareix, entre d’altres, el tema de la trobada amb unes prostitutes que li permet al·ludir a la vida de les dones d’aquesta professió.

Sam Abrams, en el pròleg de la seva antología del haiku, Llum a les golfes, diu: “S’han escrit haikus en català des de totes les tendències estètiques possibles: classicisme, realisme, simbolisme, expressionisme, avantguardisme, conceptualisme, minimalisme, postmodernisme… S’han provat tots els formats, com ara el haiku senzill, els haikus encadenats, els cicles o suites de haikus, la renga, els haibun, el poema líric sostingut a partir d’estrofes de haikus, el poema en prosa formada per haikus, els haikus cal·ligrama… Existeixen haikus en tots els tons possibles: líric, sentimental, melancòlic dramàtic, tràgic, còmic, irònic, satíric, crític…”.  

Voldria, però, reflexionar sobre el haiku com a “camí espiritual”,  partint del pròleg del llibre, en castellà, Haiku-dô – El haiku como camino espiritual,  de l’autor Vicente Haya,  arrelat a Barcelona i expert en poesia japonesa.

Donat  que el haiku té un  caràcter especular, tot esforç per desvetllar un haiku té com a resultat captar allò que sent el cor: la dimensió mística, la contemplació, trascendència… Més que d’un desxiframent, es tracta d’un acte de buidat i d’exposició al haiku com davant d’un mirall. La descripció pura, exacta, sense intromissions de jo, d’allò que succeeix fora del poeta. L’atenció plena al món que l’envolta. Una instantània de la realitat. Un instant atemporal: particular i universal a la vegada.

És per això que tant l’escriptura com l’estudi o la lectura del haiku pot convertir-se  en camí espiritual. Escriure haiku és un magnífic entrenament d’accés al misteri. És l’habilitat per captar la relació entre dos elements. Darrera d’una meticulosa indagació del haiku de difícil comprensió, es posa de manifest que el haiku japonés sempre fou una Via espiritual (Dô), una forma d’entrenament del jo, un procés de despertar sensorial, d’atenció, de naturalitat, d’autenticitat, de paciència, de despreniment, d’abolició de vanitat, i fins i tot del jo. El poeta desapareix de haiku, a fi que els seus versos captin l’essència dinámica de la realitat.

El haiku no és un joc literari: ha de commoure. El haiku és allò que el poeta fa sentir a d’altres a partir d’una experiència pròpia. Aquests altres són els qui valoren el haiku.

El haiku conté una emoció profunda que sorgeix de la percepció de la naturalesa. La pràctica del haiku ensenya a contemplar. És molt més que mirar intensament. Contemplar és estar, al cent per cent, ubicat física, mental, sentimentalment, en l’espai en què estem, en el temps que experimentem, davant les coses que es veuen i  davant les coses que no es veuen. Davant les que se’ns mostren i les que ens són amagades. El mirar no serveix; el mirar és estar al marge. Es tracta d’una commoció espiritual, en la que el jo no ha d’aparèixer en el poema, a fi que els versos captin l’essència dinámica de la realitat.

Si el haiku ens repta, hem sucumbit, i el sucumbir forma part del nostre entrenament espiritual. Sentir la necessitat d’afinar els nostres sentits és una manera extraordinària d’entrar a la realitat, com diu la poetessa Joana Raspall:

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

LA PEDRA INSÒLITA

L’editorial Meteora va publicar el 2009 un preciós llibre, La pedra insòlita, que és una selecció de fotografíes d’Anna Vila. En elles les pedres de la Sandra, la seva filla, brillen en diversos escenaris naturals aprofitant les hores més favorables del dia, sobretot l’alba i el capvespre. Les imatges van acompanyades d’uns haikus escrits per Feliu Formosa, que dialogant amb les pedres al mateix temps dialoga amb la Sandra per considerar què pretenia expressar ella en cada una de les seves creacions. El resultat, cinquanta quadres fantàstics.

En un poble de la costa catalana i de cara al mar, a l’estiu de 2007 la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral i amb un grau indeterminat de deficiència mental, pinta. No hi sent i per tant no parla. Per comunicar-se fa servir el llenguatge gestual que normalment utilitzen les persones sordes.

La Sandra comença a pintar pedres imitant les dels nens que monten la paradeta a la plaça. Al mateix temps la seva mare, Anna Vila, fa fotografíes amb diferents fons, però buscant la máxima harmonia per a les pedres que pinta la Sandra.

Dins el silenci

com a l’atzar, sorgeixen

els colors càlids. (p. 38)

Ara somies

colors tòrrids. La pedra

 ja te’ls espera. (p. 44)

Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment al llarg de la vida de la Sandra algú hagués insinuat que mare i filla arribarien a dur a terme un projecte comú, la idea del llibre hauria esdevingut incomprensible. Doncs, la paraula imposible no  existeix i allò que ho sembla algunes vegades es fa realitat.

Sorgeix la posibilitat de fer-ne un llibre i que en Feliu Formosa escrigui uns textos: haikus. En  Feliu constata que la Sandra, aparentment, no tria els colors a l’atzar, sinó que reflexiona un moment abans d’afegir un color a la pedra. És com si realment calculés l’efecte final que vol aconseguir. Efectivament és així.

Veig com t’hi penses.

fins que et llances i pintes.

 Saps que ens captives? (p. 36)

Feliu Formosa recorre al haiku japonés (49 haikus i una tanka) per expressar amb poques paraules allò que li suggereixen les pedres de la Sandra. El poeta vol que el poema sigui alhora clar i suggerent, descriptiu i simple, i ple d’admiració per la feina de la Sandra.

Una olor d’algues

que ve del fons marí

sembla inspirar-te. (p. 64)

Haiku

La poetessa i assagista Chandal Maillard va escriure: “No creo que haya verdad alguna más allá de lo que ocu⁰rre en el instante: esta coincidencia en el gesto a lo que puede denominarse suceso. […] No hay verdad más alta que la conciencia del instante. […] El verso cuando es auténtico detiene la acción para crear el instante.”

L’instant és el tema del haiku.  Allò que és efímer en el haiku ens dóna un besllum d’eternitat. El poeta es limita a obrir els ulls a tot allò que passa en aquest moment davant seu.

El haiku et posa en contacte amb el món, et porta a ell, t’ìntrodueix en ell. No explica la realitat; la mostra.

El haiku, més que per a la recitació o la lectura és un tipus de poesia per a ser contemplada en el silenci. Està concebut per comunicar. Ha de commoure o canviar quelcom d’un mateix. Quan alguna cosa succeeix a fora del poeta, ho expressa de manera breu i senzilla (17 síl·labes) i ho dóna  a llegir als altres. Els altres són un regal pel poeta, perquè el haiku no és allò que el poeta ha sentit, sinó allò que fa sentir a d’altres a partir de la seva experiència.

Com a exercici espiritual, el haiku ens interpel·la al fons de nosaltres mateixos. És una poesia lligada a la naturalesa en la que l’esperit queda en suspens un instant a causa d’un element de l’entorn, o per una sensació o pensament instantani.

Vicente Haya diferencia el “haiku sagrat” (motivat per l’astorament i l’esbalaïment, sentint-lo o no sentint-lo) del “haiku descriptiu” (motivat per la curiositat, una sorpresa, quelcom anecdòtic, etcètera.

En el silenci cal estar atent i obert, a fi de que el que succeeix a l’exterior entri dins meu, però sense cap expectativa. No com un col·leccionista de haikus, sinó com un mode de vida.

Haiga

Per acompanyar  al haiku, alguns poetes realitzen una pintura, generalment no massa perfecte, que segueix la línia de senzillesa que caracteritza al mateix, i, en moltes ocasions, sense que hi hagi una relació directa amb el poema. Aquest conjunt s’anomena haiga.

De la mateixa manera que el haiku yuxtaposa internament les seves imatges, el haiga també conté una juxtaposició entre el haiku i l’obra d’art.

Tanka

En la història de la literatura japonesa, la tanka precedeix al haiku, i està formada per dues estrofes, de tres versos la primera i de dos, la segona.

És un petit poema de cinc versos de 5/7/5/7/7 síl·labes cadascun d’ells, amb una petita pausa entre el tercer i el quart vers (5-7-5/7-7). A aquesta pausa se n’hi afegí una segona després del primer vers (5/7-5/7-7), però no tan intensa com la ja existent, creant així un altra classe de ritma.

Mondoo

Què s’entén per mondoo? Fernando Rodríguez-Izquierdo escriu: “L’avantpassat més llunyà del haiku i del que es té coneixement és el breu poema anomenat katauta. […]El katauta era una forma poètica la base de la qual era la pregunta i la resposta. […] Un parell de katautes en la forma de pregunta i resposta és una unitat anomenada mondoo, una forma poètica superior.” És un diàleg entre dos personatges: el primer, una pregunta; el segon, una resposta.

Haibun

Haibun és una paraula japonesa. Alguns dels antics haijin (els poetes del haiku) anotaven en un quadern les seves impressions i descripcions de viatge, les seves activitats, esborranys o qualsevol motiu que sigués d’interès en paràgrafs concisos, sobretot en la seva relació amb la naturalesa i l’entorn humà, cloent els seus apunts amb un haiku al començament de l’escrit o intercalant un o més poemes entre paràgrafs. El text en prosa podria se tal sense contenir cap haiku, sempre que estigués impregnat del seu esperit.