Haikus

Els danys i efectes que van causar, l’any 2011, uns terratrèmols i un tsunami a la central nuclear de Fukushima I a Tôhoku (Japó), considerat aquest accident com el segon més gran succeït en una central nuclear darrera del de Chernobyl, Aquests desastres, com temes principals a la literatura japonesa, ha servit també com a tema d’expressió pels autors que els han viscut.

Davant aquest fet reflexiono sobre una qüestió relacionada amb el haiku. Si el haiku clàssic japonès sol tractar la naturalesa, ¿són els desastres (com serien també les guerres, per exemple) un bon tema per abordar aquesta classe de poesia?

El tema se suposa  tant vàlid com qualsevol altre, tenint en compte que desperten una profunda emoció dins del haijin, i negar-ho seria privar de la categoria del haiku a milers d’ells que en quant a qualitat i forma són plenament considerats com haiku, els japonesos han fet ús d’aquest mitjà d’expressió pes comunicar la seva pena, el seu dolor, la seva esperança o tot tipus de sentiments que han aflorat i han aprofitat  el haiku com a mitjà terapèutic, disminuint la seva eficàcia els nivells d’estrès i els índex de d’expressió.

Aquestes reflexions són de Manuel García Valdez, autor del llibre Haikus del  desastre de Tôhoku: traducción y comentario.  A partir d’aquí, he creat els següents haikus que han sigut inspirats en imatges de l’actual guerra  d’Ucraïna. Imatges d’imatges.

So estrident.

Mutis de l’oprimit,

en temps de guerra.

Plors del pare.

Abraçat al cos mort.

Fill, embolcallat.

A la mà, sang.

Braç surt d’un blanc llençol.

Maletí, vora.

Llençols sangnant.

Amb angoixa busquen

familiars.

Pare i fills.

L’estimada en braços.

Embolcallada.

Cohets pel cel.

Nens, dones i grans marxen.

Tancs pels carrers.

L’antologia poètica Torneu-nos el paradís. Poesia catalana de  guerra (1936-1939), a cura de Maria Campillo, ha sigut font d’inspiració per escriure alguns haikus.

Selecció de poesia escrita durant els anys de la Guerra Civil, d’autors molt diferents: des de escriptors reconeguts fins soldats del front. El soldat-poeta, que escriu des de la trinxera , és l’autèntic poeta de la guerra perquè és qui experimenta, d’una forma més directa, la intensificació dels sentiments aparellada a la lluita. Dolor i pèrdua, inherents als mals de la guerra, parlen del combat per la llibertat, de la vida i de la mort a la trinxera, de les incidències de la reraguarda, de la por de les bombes.

Vides trencades.

Mort de malalts i nats.

Odi encès.

Odi encès.

Rius que es tornen rojos.

Sòl ensagnat.

Por va fonent-se.

Dessota el crit d’odi.

A la trinxera.

Manta creuada.

Motxilla, plat i cullera.

Pres el fusell.

Mocador blanc.

Bandera d’esperança.

Armes adeu.

Olor de  morts.

Pols i foc. Vent molt fred.

Cendra encesa.

Pel cap al tard.

Damunt, sense rancor,

voltors planant.

Soldat callat.

Sol. Nit freda i rasa.

Glaç de rosada.

Sang i més sang.

Morts i més morts, en combat.

Plors i més plors.

Com serpent: èxode.

Olor de fulla d’heura,

al tronc s’arrapa.

Braços immòbils.

Un gest sense adeu.

Un crit de sang.

Olor de sang.

Crits i plors impregnats.

Embolcalls blans.