Haikus

El paper de la cigala a la cultura asiàtica és fascinant. El significat associat amb l’insecte va des de simplement indicar l’inici de l’estiu fins a temes més complexes, com el renaixement i la immortalitat. El símbol d’una cigala denota el desig d’immortalitat. Vistes com un símbol de resurrecció, associació que es deu al seu fascinant cicle de vida. Els insectes només de néixer cauen de les branques per enterrar-se a terra,  on s’alimenten de les arrels dels arbres de disset anys abans de sortir del sòl. Aleshores pugen dalt dels arbres i la seva pell exterior s’obre per a permetre que apareixin els insectes adults.

Aquest procés fou vist com una analogia dels esperits dels morts que s’aixequen en un camí vers l’existència eterna en un regne trascendent.

A partir d’aquest fascinament, he versionat dos haikus, el primer de Sogni i el segon de Bashô.

Una parella.

Una sense cantar.

Pi i cigales.

Sorpresa al tercer vers. Relació entre versos: es van interaccionant l’un amb altre. Mètrica del haiku clàssic japonès: 5-7-5. L’una del segon vers té el mateix significat que l’una del primer vers? Al segon vers (una sense cantar) hi ha una explicació: podria ser que el so que emeten les cigales és produït només pels mascles, perquè les femelles són mudes; els mascles criden estrepitosament per atraure les femelles.

La cigala, amb el seu so, representa l’estació de final de la primavera, i el pi, l’ubicació. Instant i percepció d’eternitat, atemporal: verb en infinitiu (cantar). Haiku descriptiu: el subjecte és una bestiola (cigala), i també haiku auditiu (cantar).

La clau d’aquest haiku d’enigmàtica bellesa està en la forma negativa del verb. No-acció, no-succés. El haiku “del què no” succeeix accentua l’interès d’allò que sí ha succeït o d’allò que simplement provoca o centra l’atenció. També introdueix al haiku allò que “ja esperàvem” que succeiria. La realitat és el que succeeix i les infinites possibilitats d’allò que no ha esdevingut.

La forma negativa del verb i el silenci tàcit són conceptes similars. Entenc per silenci tàcit aquell que fa referència a qui sap allò que pot callar, però també sap allò que pot dir. En aquest hi ha un valor indiciós. El seu indiciari no és altra cosa que aquella que no és significada i només és aprehensible conjecturalment. El silenci ens revela el ser de les coses. La riquesa de lo tàcit engloba tant l’univers d’allò que es  com d’allò que no es diu i la relació conjectural entre ambdós.

Les cigales tenen un significat profund i una rica història cultural al Japó, en simbolitzar la reencarnació i els cicles de la naturalesa.  El seu cicle de vida les obliga a centrar-se en la reproducció i motiva el seu persistent cant estrident. Juntament amb la flor de cirerer, aquestes criatures, que passen uns pocs dies a la superfície vivint les seves vides molt de pressa abans d’allunyar-se ràpidament, representen aquest concepte japonés per excel·lència: Muja, la naturalesa passatgera de totes les coses. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.<

Les cigales representen la resurecció, immortalitat, vida després de la mort, eterna juventud, felicitat, nostàlgia, allunyament de desitjos carnals i vicis. Per a molts representa espiritualment el canvi personal, la renovació, el renaixement i la transformació. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.

Senzillesa, naturalitat que captiva al poeta i al lector, també.

El segon haiku és sobre una versió d’un de Bashô (1644-1694) que he versionat:

De dalt de l’arbre,

cau sense més ni  més.

Pell de cigala.

Desgloç dels tres versos, d’acord amb les característiques dels haikú clàssic: al primer vers, referència espacial (dalt de l’arbre); al segon vers, l’eix del poema, la cigala que al Japó sempre fou el símbol d’allò efímer (cau sense més ni més), i al tercer vers, el protagonista del haiku (pell de cigala), i a més té el caràcter de sorpresa. La mètrica també és la del haiku clàssic: 5-7-5.

La categoria del haiku és filosòfica, és fruit  d’una valoració, no de la impressió d’un instant. El poeta ens fa contemplar allò que ell contempla. Té evidents ressonàncies budistes. El poeta fa una valoració de les coses. Valoració que encaixa amb la naturalesa del món; univers on lo més trascendental succeeix perquè sí (sense més ni més).

Comentaris sobre haikus del poeta japonès Matsuo Bashoo (1644-1694), considerat el pare del haiku i un dels poetes del Japó de més prestigi del seu temps. Un poeta que va viure la poesia que va escriure, i que va escriure la poesia que va viure. Per Bashoo religió, filosofia i poesia  eren la mateixa cosa. Un haiku ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat (allò que és atemporal, que existeix fora del temps)

Els haikus que comento estan trets de la petita antologia i traducció de J. Pagès i J. N. Santaeulàlia Marea baixa. Haikus de primavera.

Au, au, desperta’t,

seràs la meva amiga,

papallona adormida.

El primer vers és un crit d’alçar el vol, d’ànims, de mirar endavant, d’il·lusions… (desperta’t) i abandonar l’anar fent la viu-viu per la vida (papallona adormida). 

Perfumat de pruneres,

tot d’una surt el sol.

Caminet de muntanya.

Silenci, solitud, tranquil·litat, pau interior.

Núvols de flors

i una campana: ¿Ueno?

¿Asakusa?

Dos símbols del Japó, dos barris de Tokio.  Ueno, amb un parc d’espectaculars cirerers (núvols de flors) que floreixen a la primavera. Asakusa, amb un temple (campana) budista.

Un vell estany.

Una granota hi salta:

el so de l’aigua.

Contrast entre l’estació primaveral (una granota salta) i l’ambient de tardor (un vell estany). Vell per crear un ambient estancat i ple de fullaraca on creixen les granotes.

Aquest haiku és intuició en comunicació amb la naturalesa. Conté un ambient estancat, percepció d’eternitat (un vell estany), per una banda,  i, per una altra, l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústicament trenca aquell estancament (una  granota hi salta). En un mateix haiku conviuen l’eternitat (el vell estany), i l’instant i la fugacitat (una granota salta). La intersecció d’ambdós elements produeix el soroll de l’aigua esquitxant (el so de l’aigua).

Olor d’orquídia.

S’hi perfuma les ales

la papallona.

Simbologia de l’orquídia: harmonia i perfecció espiritual: transmetre sensació de purificació energètica (lliberar energies baixes producte d’enveges, rencors, sofriments,..); desenvolupar sentiment de pau i gratuïtat; aportar a l’entorn alegria, energia i optimisme,  pau… També representa la bellesa, l’elegància, l’amor, la fortalesa.

El poeta (la papallona) s’empapa (s’hi perfuma les ales) de les qualitats de l’orquídia.

Oh, meravella!

Sobre les fulles verdes,

la llum del sol.

Crit d’admiració (Oh, meravella!): el sol és font de vida.

Pops dins les nanses.

Somnis efímers

de la lluna d’estiu.

Fantasia. Les nanses per dimensions i forma no poden captar els pops.

Jardí i muntanya

ja es van ficant a dintre:

sala d’estiu.

A l’estiu, amb les portes i finestres  de l’habitatge obertes, la naturalesa i la sala formen un mateix paisatge. S’esborren els límits entre all`o construït per l’home i la naturalesa. Comunió amb la naturalesa.

Calma d’estiu:

dins la roca penetra

el cant de la cigala.

En aquest haiku, en el moment d’eternitat, de silenci, de calma (calma d’estiu)  l’espurna instatània d’il·luminació, de comprensió de la verdadera naturalesa d’un mateix  irromp (dins la roca penetra) en el poeta. Espurna representada, pels sons en onades de calor, del cant de la cigala.

El sol ardent,

ja el va ficant al mar

el riu Mogami.

Paisatge meravellós pel curs del riu Mogami (Japó). El sol ardent ran d’horitzó. L’arribada del riu a la desenvocadura del mar coincideix amb la posta de sol, enfront, com si el riu li obrís camí. Paisatge més meravellós encara! Admiració. Felicitat.

,

Taniguchi Buson (1716-1783) No és místic com Basho però el guanya en finor de sensibilitat. Buson era pintor a més de poeta. Això vol dir que els sentiments més delicats i els més profunds significats de les coses s’han de retratar com si fossin aconteixements de cada dia.

Inspirant-me en haikus de Buson en creo de nous i faig senzills comentaris. La mètrica és  del haiku clàssic: 5/7/5. Aprendre seguint els Mestres.

Mar sense fi,

vaivé de les onades.

Vol de gavines.

Mar sense fi pot referir-se tant a la llunyania de l’horitzó com a la constància i el mai parar de les onades (vaivé de les onades).

Estació de l’any: Primavera-estiu (vol de gavines). Haiku sense cap verb: instant amb projecció universal. Metrlca: 5/7/5.

Gotes de rou

sobre els pèls de l’eruga.

Curta la nit.

Rou: Rosada, en mallorquí.

Curta la nit: Nit curta, nit d’estiu, però nit freda. Gotes de rosada als pèls de l’eruga. Metrica: 5/7/5.

Sol de ponent,

paisatge fascinant.

Tons de tardor.

El poeta fascinat davant el paisatge de diversitat de colors i tons de les fulles, fruit dels raigs de sol a l’hora baixa (sol de ponent) de la tardor.

El subjecte és el poeta o un altre o altres persones. Sigui qui sigui, absent en el haiku. Verb no personal (fascinant), però que demana un espectador.

A la campana,

quieta i dormida.

La papallona.

Estació: primavera (la papallona). Tercer vers: sorpresa. Temps de verb no personal (quieta, dormida). Caracter Universal

Crida al silenci (campana), a la pau interior (quieta, dormida).

.

Tots els petits poemes de tres versos coneguts com haikus, en realitat ho són? És una pregunta que sovint em faig a mi mateix. D’aquí el perquè d’aquestes reflexions.

HAIKU

El haiku aparentment és un tercet més, però té una sèrie de característiques que el defineix com a forma poètica:

1) 17 síl·labes, gairebé sempre repartides així: 5/7/5

2) Absència de rima

3) Evitar metàfores

4) Descripció el més simple possible, bella, concisa. No és una reflexió ni una abstracció

5) Absència, en tant que sigui possible, de formes verbals

6) La interpretació adquireix un valor general, no individual. Evitar el jo

7) Equilibri entre l’escena real i l’efecte que la seva contemplació produeix tant al poeta com al lector

8) Incorpora el kigo. Aquesta és una paraula realtiva a alguna circumstància temporal estacional, ja que aquests tercets són referits a una escena, a un moment concret del temps present. El haiku parteix d’una observació del medi natural, això fa que necessiti una ubicació espai-temporal.

9) El kire és l’efecte especial, base del haiku, consistent en la descripció de l’encreuament de dues sensacions en la percepció del poeta. Aquestes dues impressions se superposen i donen com a resultat el poema.

10) Ahimi, s’anomena així el sabor o encant especial que tenen els haikus. És el seu component més important i sense ell no hi ha haiku. Un haijin és  qui compon haikus. Onji és la síl·laba.

Doncs, què és en realitat un haiku? El haiku no respon només a criteris literaris. És difícil considerar-ho únicament des de la forma mètrica. Bashô, el va definir així: “Haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc, en aquest moment”. És obvi que el poeta veu més enllà del que sembla; interpreta la realitat.

El haiku, com una forma poètica japonesa composta de tres versos de 5/7/5 síl·labes, procedeix d’una altra forma mès primitiva, encara viva a la literatura japonesa: la tanka. El tercer vers del haiku solia acabar amb un substantiu, com el tercer vers de la tanka.

Tanka és un poema de dues estrofes seguides i sense interrupció (5/7/5/7/7). La primera de les tres estrofes és l’autèntic haiku, separat dels dos últims versos (hokku originàriament). Les pautes també poden ser 5-7-5/7-7 o 5-7/5-7-7 síl·labes.

Possibles variants, si es vol fer rimar,  :

1. ABCCB i ABC BC són les formes més utilizades  i són melòdiques.
2. ABAAB i ABABA

El haiku és de relat descriptiu. Flash que il·lumina un instant, quasi sempre un paisatge. El protagonista és la naturalesa contemplada des de diferents estacions de l’any. Pensaments encadenats amb percepcions de diversa índole: nostàlgia, humor i inclús religiosos, procedents aquests de la sabiduria zen.

Tema naturalesa. Sentit de la naturalesa condensat en una de les quatres estacions (nexe entre l’instant captat i el fluxe natural de la vida cósmica).

Realitza la doble funció d’expressar lo particular i deixa entreveure lo universal.

El nom de haiku és originari del segle XIX. Anteriorment s’anomenava hokku o haikai. L’origen de haiku és del segle VII de la nostra era. Anteriorment s’anomenava waka.

Fou el millor instrument expressiu en poder dels genis que saberen cantar-los, i fou també ocasió de rutina i mediocritat per la gran massa de pretensiosos poetes.

SENRYU

Poden confondre’s el haiku i el senryu. El que diferencia l’un de l’altre és la temàtica. El senryu, com el haiku, és de 5/7/5 síl·labes, però es centra en l’existència humana, bo i dolent, tractada fins i tot amb humor caústic. S’ha utilitzat al Japó per satiritzar amb agudesa determinades posicions polítiques, socials, etc. Molts haikus que llegim són en realitat senryus, sobretot els que tracten sobre un mateix respecte a la societat o a altra persona.

Es distingeixen pel motiu que els inspira. El haiku ho fa generalment amb elements de la natura, introduint una o més paraules que evoquin alguna de les estacions. El senryu es centra més en l’existència humana i els seus sentiments. Per tant, molts mal anomenats haikus són en realitat senryus per la seva temàtica.

El senryu no va néixer líric. Utilitzat de forma graciosa i irònica, humor negre, per burlar-se dels governants, més tard s’extengué el seu tema, basant-se en temes de les persones, els seus sentiments, els seus desitjos, emocions, sensacions, abstracte, metafòric, etc.

FOTO-HAIKU

Com el seu nom indica, el foto-haiku es tracta d’un haiku escrit sobre una fotografia. És semblant a l’haiga a l’estil modern.

L’haiga es refereix a un estil de pintura japonesa que incorpora l’estètica del haiku. El haiku sol ser pintat pel poeta de haiku, i sovint s’acompanya d’un poema haiku. L’haiga es basa en observacions simples, però sovint profundes, del món quotidià.

El foto-haiku es pot considerar de dues formes:

1. El haiku que s’escriu sobre la visió d’una fotografia.
2. La fotografia que es fa per recolzar el haiku