Haikus

Dits trencats, xops, escruixits,

espellats per la marca de rovell dels anells,

i cares glaçades d’ulls esbatanats.

D’un mar que reverbera

els gemecs dels qui s’hi ofeguen,

dels qui perceben,

pocs instants,

després de restar sota l’aigua,

fets sediment

dels més pregon estupor,

que,

pocs instants després de restar sota l’aigua,

viuran per sempre

amb ulls esbatanats.

A quin peix no li agrada

la tendror d’emigrants

ofegats mentre somriuen?

Quina aigua s’entristeix,

s’evapora

i no plou a semalades?

Quina, per consideració,

s’enretira perquè no veiem

una pluja tenyida

del color dels jerseis d’aquelles àvies

que van dir als néts

que tornarien més feliços

i més bells?

Si l’aigua estanyada s’espesseix,

per un casual,

vet ací la primera imatge que ve a la ment:

sang arterial.

Talal Bu Khadar, poeta sirià

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)

Si fos ocell,

no baixaria a  terra,

beuria l’aigua

de les nuvolades.

Si fos cavall,

no aturaria el galop,

em menjaria el vent

quan tingués fam.

Si fos arbre

no pararia de ccréixer

fins a no veure

el que tinc davall.

Si fos riu,

inundaria les dues ribes

fins que la meva llera

entengués

el sentit de la set.

Si fos persona,

mataria els anhels.

Raed Wahesh, poeta sirià

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria”)

Vine de bon matí.

De nit les gavines xisclen,

potser t’espantarien.

No sé si són esgarrips d’alegria o de dol,

aquests sanglots entretallats;

és com si emprenguessin

una nova migració amb cada ombre.

Potser riuen,

no ho sé;

porse és només un simple costum

abans d’anar-se’n a dormir,

no n’estic segur.

Abans em pensava

que tan sols ho feien a l’hivern,

però anava errat,

també xisclen a l’estiu,

al pic de la calor.

A  l’hivern o a l’estiu,

sempre xisclen.

Potse és la nit,

potser el clima o el fred

no tenen res a veure

amb la por.

Potser la nit de cada dia,

sense compassió,

provoca els esgarrips de les gavines,

d’alegria o de dol.

I de matí,

tota gavina és tan sols un ocell,

un de tants

que els estranys

alimenten i s’hi fotografien a prop.

Viure de bon matí.

Aleshores,

res no fa por.

Allà,

les gavines, moltes gavines

es desperten.

Durem pa sec,

les alimentarem,

i això és més fàcil

que parlar de qualsevol cosa.

Talal Bu Khadar, poeta de Síria

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)