Haikus

La força del silenci

El cant del poble jueu assassinat

Publicat el 8 de juny de 2023 per lluisroig-haikus

Itsjok Katzenelson, autor del llibre de poemes El cant del poble jueu assassinat,  neix  el 1886 a Karelitz, Bielorrúsia. Des de molt jove escriu i publica poesies, poemes en prosa i breus obres dramàtiques, tant en ídish com en hebreu. Escriptor i traductor. Exerceix apassionadament la docència i es reintegra al reanomenat grup literari jueu d’aquesta ciutat. Viu a Lodz amb la seva dona i els seus tres fills al començar la guerra, i serà reclòs amb ells al gueto de Varsòvia entre 1941 i 1943. Durant les persecucions que marcaven la vida diària al gueto, perd la seva dona i  dos fills en una de les redades.

Itsjok Katzenelson, el 14 d’agost de 1942, al tornar amb el seu fill del taller on treballaven, trobaren l’habitació buida. La seva dona i els seus fills petits havien sigut deportats a un camp d’extermini

Escriu nit i dia i els seus poemes circulen en centenars de còpies que criden a la lucidesa i a la resistència contra el gran objectiu d’exterminar i no deixar ni rastre. Conscient d’això i impulsat per la deseperació, Katzenelson, presoner a un camp d’internament a Vittel (França), al que havia aconseguit fugir amb el seu fill gran gràcies a l’ajut del moviment clandestí jueu, composa una elegia que canta l’horror: El cant del poble jueu assassinat.

Katzenelson mitjançant  Myriam Novitch, també detinguda, aconsegueix treure el diari a través d’una dona francesa, empleada del camp. Amaga el manuscrit dins tres ampolles segellades i les enterra sota les arrels recargolades d’un pi. En difon les senyes entre els seus companys

El seu rastre es perd. A l’abril de 1944, Katzenelson i el seu fill són deportats a Auschwitz, on moren a les cambres de gas.

El 12 de septiembre de 1944 Vittel és alliberat, i una interna, Miriam Novich,  desenterra el manuscrit El cant del poble jueu assassinat  i aquest surt a la llum.

A qui va dedicat sobretot aquest cant és als morts; és dir que els vius, nosaltres que ho escoltem al llegir-ho, som els tercers que permetem que aquestes paraules arribin fins als morts i mantinguin (és una forma de conversar) el vincle simbòlic que el genocidi tendeix essencialment a destruir: “On están els meus morts? Busco els meus morts […] ¡Veniu tots, de Treblinka, de Sobibor, d’Auschwitz; […] de tot arreu, veniu […] Veniu, feu un cercle, cremats, ressecs, triturats…!”

Després de la guerra, en un dels llibres de memòria evocant el record  d’una comunitat jueva desapareguda es diu: “Cada vegada que agafem el llibre, tindrem la impressió d’estar junts al costat de la tomba [de la víctima], perquè fins i tot d’això els privaren els assassins”. La impressió i la cruesa d’aquests poemes em criden a traduir-los del castellà (original en ídish) al català i a escriure unes tankes.

 

L’horror m’habita.

Escolto plors de lluny.

Estic ben sol.

Ja no sou més aquí,

 poble incinerat.

 

Deixeu-vos veure.

Veniu, formeu un cercle

i cantaré:

turments, dolors, penes

tots immensos i certs.

 

Els carros plens

de clams silenciosos

i plens de vida.

Carregats de dolor

conduïts a la mort.

 

Cavalls caminen

capcots i abatuts.

Saben on van?

Roden molt tristament,

no poden pirafar.

 

On conduïu?

Vagons, on vau estar?

I els jueus?

Ahir sortieu plens,

avui buits de tornada.

 

Muts testimonis,

portaveu a la mort

el poble jueu.

Just us carreguen

i ordenen: aneu!

 

Suor de mort,

estretor, mancats d’aire.

Asfixiats,

drets sense poder caure

els caps se’ls  balanceja.

 

Tot un comboi

obert de bat a bat.

Taula servida.

Amb les boques obertes

llestos per devorar.

 

Taüts enormes.

Conteu vagons, presents

en foreu únics.

Escolto en silenci

i en silenci ploro.

 

Buida, Varsòvia.

Els carrers estan morts,

desolats, erms.

Edificis oberts,

ningú entra ni surt.

 

Conec l’inici,

però no el final:

l’últim camí.

Roca apallissada

de la que el plor raja.

 

Gana i polls,

nens devorats pel fred.

Orfes de pares,

arrabassats a mort

llançats a uns grans carros.

 

Com femta i

bosses d’escombraries,

tots massacrats.

El món no ho veié

ni res semblant la terra.

 

Ni cap paraula

en els llavis i ulls.

Ulls que temien,

mirades que delaten

paraules invisibles.

 

Pàl·lides, mudes,

callades, abatudes.

Ens observaven

les pedres del carrer:

jueus, aniquilats.

Camins tancats

amb clau fronteres totes.

Fum, sang i foc

per angoixes empesos,

avançada la mort.

 

Mateix espant,

mateix infern d’anada

i mateix risc.

Els camins de tornada

amb mirada amarga.

 

Hitler, Himmler,…

jueus assassinats

per set de sang.

La mort els acompanya

com la pròpia ombra.

 

Tots escolteu-me!

Ni què, quan, com ni on…

no pregunteu.

No vull tornar, mai més,

repetir allò  vist.

 

El cor, del pit

arrencat. Al seu lloc,

una pedra.

 

Els ulls humits

treu del cap i col.loca

trossos d’argila.

Taps a orelles

i no escoltar res.

 

Com ésser sord.

vull veure a tots.

Sou testimoni

del meu poble jueu.

No hi sou. Cantaré!

 

No tenir por

a la repressió.

Sí tenir por

al silenci d’un poble

mut i cap cot.

 

Destí dels jueus:

poble assassinat.

Pocs, desolats,

em tenen ja per mort.

Tant de bo n’estigués!