Haikus

La força del silenci

Arxiu de la categoria: Poema

L’arbre de la vida

Publicat el 3 de novembre de 2022 per lluisroig-haikus

El xiprer és un arbre amb significats mil.lenaris i ple de simbologia.

Xiprer enlaire,

perfil majestuós.

Lligam cel-terra.

 

Des de molt antic el xiprer s’associava a la mort. Apuntant al Cel, fet que ajudava a les ànimes dels morts a elevar-se en aquesta dirección.

També el xiprer es pot trobar a l’entrada del cementiri i dins el seu recinte, donant la benvinguda  als morts que hi seran enterrats i que passen a una altra vida després de la mort.

El xiprer, plantat a l’entrada d’una casa, simbolitza acollida i hospitalitat. El xiprer també és tingut per símbol d’espiritualitat.

En alguns llocs del món el xiprer es considerat sagrat per nombrosos pobles, per la seva llargada, verdor persistent i poder viure bastants segles (perfil majestuós). Per la fusió de natura i vida se’l coneix com l’arbre de la vida.

La poetessa Joana Raspall li va dedicar aquest poema:

Per fer més alt el xiprer

l’ocell hi enlaira el seu cant.

Si l’arbre no arriba al cel

hi arribarà ell cantant.

El xiprer representa la unió del cel amb la terra: el tronc s’enlaira en direcció cap al cel i arrela en direcció cap al centre de la terra (Lligam cel-terra).

 

 

 

 

Remor de l’aigua

Publicat el 29 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

El haiku invita i obre les portes a la teva participació. És inacabat.

 

Remor de l’aigua.

Amb bona companyia.

El temps no passa.

Ambigüitat. El subjecte (absent en el poema) por ser una persona sola, referint-se tant al mateix poeta com a una altra persona; o poden ser també  vàries persones. La “bona companyia” pot referir-se a la companyia de la remor de l’aigua, o por referir-se també a la companyia de vàries persones, si es dóna el cas.

El tercer vers (el temps no passa) diu que no hi ha cap pressa en marxar del lloc; és resultat dels dos primers versos (remor de l’aigua i bona companyia). El tercer vers té un caire de sorpresa.

L’acció esdevé a la tardor. Comunió amb la naturalesa. Calma, quietud, pau.

Ara, tu lector, continua…

El haiku de la granota

Publicat el 26 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

El haiku de la granota, és un haiku de Matsuo Bashô (1644-1694). Bashô va ser el poeta més famós del período Edo del Japó. És considerat com un dels grans mestres del haiku. Cultivà i consolidà el haiku amb un estil senzill i amb un component espiritual. La seva poesía va aconseguir renom espiritual.

 

La bassa vella.

S’hi llança la granota.

El so de l’aigua.

 

Sam Abrams comentant aquest haiku de Bashô, interpreta que pel haijin la bassa vella és la tradició que considera estancada. Ell creía que calia remoure aquestes aigües, i ho feia amb un animal tan poc elegant com la granota.

 

J.N, Santaeulàlia, en el seu llibre Fusions: comentaris de poesia catalana del segle XX, diu del mateix haiku :

“De què ens parlen els tres versos de Bashô? En primer lloc, de fusió. La granota dins l’aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris. D’una banda, la bassa, la vella bassa (l’adjectiu és molt important) s’associa amb el repòs, la quietud, l’antigor i, fins i tot, l’eternitat, allò que no s’altera amb el temps; la granota, en canvi, és el petit ésser, el moviment, l’instant fugaç i canviant. […] La granota, ben mirat, és també Matsuo Bashô.”

 

J.N. Santaeulàlia, en el pròleg del llibre de recull de haikus escrit amb la col·laboració de Jordi Pagès Marea Baixa (Haikús de primavera i d’estiu), reflexiona concretament sobre aquest poema de Bashò. Transcric literalment alguns dels fragments del pròleg:

“Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals?

Un dels moments culminants de la poesía japonesa són aquests tres versos de Bashô.

Ens diu alguna cosa aquest haiku? En principi uns versos com aquests no encaixen gaire amb la nostra concepció del que ha de ser la poesia. La nostra tradició poética mes aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes  dins un discurs ordenat i rigorós […]

El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. […] En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar al màxim la capacitat suggestiva dels mots recorrent a l’ambigüetat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui estrictament essencial […]

Bashô, en canvi, només recull la nua sensació i, eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, la deixa en un pur misteri […].

Una extrema confiança en el poder dels mots: aquesta és la gran, i arriscadíssima, lliçó del haiku.

En tot cas, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. […] Molt sovint, encara que només parli d’una granota, el haiku és ple de ressonàncies metafísiques i religioses. Al capdevall, un haiku, segons Bashô, ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat.

Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva que irradia, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet […]

El haiku, tant si es parla d’una granota com d’un cirerer florit, sembla brollar d’un estat d’esperit –buidament interior i identificació global amb el món– que és l’equivalent poètic al satori, o il·luminació budista.

Aquesta energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. El haiku és l’espurna que sogeix al fregar dos cossos: la bassa vella i la granota. Què en resulta? La síntesi final: El so de l’aigua!”

 

Fernando Rodríguez-Izquierdo, en el seu llibre El haiku japonés fa el següent comentari sobre aquest haiku de Matsuo Bashô, del que en tradueixo alguns fragments de l’original castellà

“El 1686 Bashô composà un haiku d’importàcia crucial, que és potser la poesía més coneguda i recitada de tota la literatura japonesa. És, al mateix temps, l’exemple més clar d’il·luminació en el haiku

 

Furuike / ya                      Bassa vella / :

kawazu / tobikomu          granota  / salta

mizu / no / oto                 aigua / (= posessiu) / so

 

Si hem de creure la tradició sobre les circumstàncies de composició d’aquest haiku, els dos últims versos els composà Bashô inconscientment, com una frase de conversa, i el primer, després d’una madura reflexió sobre les propostes d’alguns dels seus deixebles per un possible començament del haiku. […]

Bashô no va dir que aquest vers fos el millor dels seus, però sí que era el més característic. És per això que ha sigut considerat com l’essència del haiku. […]

El vers és en si mateix il·luminació perquè és intuició momentània en comunicació amb la naturalesa, veient en aquesta la llei de Buda. Entre els seus elements conté un moment de tranquil·litat (la bassa vella) i l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústícament trenca aquesta tranqul·litat (s’hi llança la granota, el so de l’aigua). L’estació és sens dubte la primavera, ja que a l’esmentar la granota en treu de dubtes. Podem observar un agredolç contrast en aquest sentit de l’estació, ja que l’estampa primaveral del salt de la granota irromp en un ambient de caire de tardor (la bassa vella).

Per Bashô, els dos principis fundamentals de la seva escola poètica són canvi i permanència. […] Canvi i permanència haurien d’estar presents en el seu haiku, no només en el sentit de tradició i renovació, sinó també com expressió del punt tangent entre el que és etern i el que és momentani, el que és constant i el que és fugaç.

En aquest haiku […] les aigües de la vella bassa són el component etern, immòbil. El salt de la granota ens dóna el component momentani. La intersecció d’ambdues òrbites és el so de l’aigua.

En un nivel més profund d’interpretació, el component etern és la percepció de la veritat. Segons el budisme de Zen la veritat s’assolia per una guspira d’il·luminació momentània. Qualsevol percepció sobtada pot conduir a aquest estat.”

 

Silenci

Publicat el 18 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Silenci. La força del silenci.

A les branques nues,

envaïdes pel silenci,

la neu s’hi instal·la.

El haiku interpel·la, interioritza i penetra (a vegades inclús amb una certa ironia) en la realitat, en el misteri que es troba al davant  i en el fet del mateix silenci.

(En el haiku, el jo, el poeta, és gairebé absent. El poeta es limita a obrir els ulls, a comunicar amb senzillesa i expresar amb el mínim de paraules allò que li truca a la porta, el crida.)

 

—————-

ISLÀNDIA

Islàndia, 2009. Estiu. Tot un altre món. Un món desconegut: humà, físic, geològic… Terra volcánica. Pudor de sofre. Cràters. Sòl que vull. Volcans en erupció. Foc, fum i gèiser. Estiu, sense nits. Rius i saltants d’aigua, llacs. Geleres i icebergs. Frarets. Creences en els trols.

Aigua, foc i neu,

 negre i blanc, verd i blau.

Pau i serenor.

Isla sacsejada pels terratrèmols. Aplastada per les glaceres. Deformada per les erupcions volcàniques. Reconstituïda per la candent lava.

El fum l’envolta,

la realitat l’atrau.

Èxtasi, poesia.

 

Difuminades

palpen el terra calent.

Somriuen, no s’ho creuen.

 

Activitat geotérmica. La neu es fon. El vapor aconsegueix esculpir de forma estranya. Blanc, blau i gris. Cercles, corbes i ratlles.

Forjades pel vent

escultures de natura.

Forms sinuoses.

 

Isla canviant i dinámica. Sempre de nou, és i será sempre igual.

Isla que convida a la solitud. País de contrastos. Les moltes contradiccions formen un tot coherent. Una isla, un món.

Contrastos. Ingratitud del sòl. Infecunditat de la terra.

El paisatge és

tan agrest com el silenci:

hi ha solitud.

 

Bellesa sublim del paisatge. Muntanyes, mar i cel sempre constants. Terra encara salvatge, però no del tot hostil.

Vapor i gel. Plaer sensual en un entorn agreste. Cossos càlids envoltats de dentats i freds camps de lava.

Gèiser. Volcà acuós. Nou surtidor. El vent s’endú el vapor del broll anterior.

Es respira sofre.

Xemeneies que fumegen,

escalfor als peus.

Parets de columnes de basalt embellides per cascades.

Patja del silenci, així és coneguda (al menys entre els visitants a l’isla: sorra volcánica i enfront una glacera. Silenci. Arribada en silenci. Asseguts a la sorra, en silenci. Grups de persones seuen a la sorra, en silenci. Alguns se’n van, en silenci. Tots atents escolten el cric-cric del gel que es va fonent.

Despullat de tot,

ben lluny de tota remor,

silenci penetra.

 

Món meravellós de llum i cristalls.

Del cruixir del gel

i del murmuri del vent

s’omple el silenci.

El silenci interior continua.

Àrdues condicions de vida. Antigues llegendes, contes i poesia han proporcionat i creat una forma particular de vida. Una tradició i una cultura, forjant la seva propia identitat.

Total el silenci.

En la immensa glacera,

un trol s’hi amaga?

 

En l’amagatall

els trols marquen el destí.

A la nit venjança.

 

Estiu. No hi ha nit. Els núvols tenyits de rosa a la posta de sol. Llum rogenca a la posta del sol que convida a la meditació. A estar amb si mateix.

Horitzó rogenc,

sol eixent i ponent es creuen.

Uns ocells que juguen.

 

Quan les hores moren

 i el Sol morent s’apaga,

neixen les estrelles.

Els ocells no dormen, fan compañía.

Companys del silenci:

el degoteig de la neu

i el cant dels ocells.

 

Islàndia és una isla solitària. Una sola carretera principal envolta l’isla. No és fácil penetrar al centre de la mateixa.

A l’estiu, sobretot al nord, son pocs els visitants a l’isla. Sovint ens creuem els mateixos i anem als mateixos llocs. L’autocar dels francesos…

Sender solitari.

Al creuar-se amb algú,

instant preciós.

 

Solitud i paisatge agrest duen a interioritzar i a parlar amb déu

Que n’és de sublim!

El buit duu al silenci.

So,l bocabadat.

 

A la intempèrie:

silenci, no hi ha res.

Ell parla amb déu.

 

Corrents del riu. Les neus cobreixen les muntayes i les glaceres. Són reserves d’aigua i d’energia.

Final del camp de lava. Els rierols flueixen a l’exterior formant els saltants d’aigua. Abans de confondres amb el riu. Cascada de lava.

L’arc acolorit

damunt del riu, senyala

la inmensa cascada.

 

I la colònia de frarets davant la costa del nord!

Miren l’espectacle.

Els frarets vestits de gala.

Tots els efs s’amaguen.

 

Al penya-segat,

pallassos de l’oceà.

¡Tots a l’espectacle!

 

El proper viatge a Islàndia será per contemplar l’aurora polar, l’aurora boreal. El gran espectacle de la naturalesa. Explosions i flames solars. Colors del verd al morad. Increïles colors que rellisquen a través del cel àrtic. Formes, estructures i colors molt diversos. Disfrutar del mar, envoltat de meravellosos paisatges, sota un mantell d’estrelles.

Tanco aquest haibun amb uns paraules de la Marta Pessarrodona:

“Acabar un poema

encara que només en faci

 un a l’any

em fa molt feliç.”

Novembre 2009