A l’espiell.
Fi de xàfec d’estiu.
Arc de Sant Martí.
Admiració. Soledat. Buidor interna. El passat, passat. Pau. Tranquil·litat.
Arc iris. Símbol d’esperança i renovació.
Una característica del haiku és que et crida, és ell que et crida. I aquest haiku de Salvador Espriu em va cridar.
“Cavall, la sella
et va nefrar. No paren
de castigar-te.”
Els cavalls són els grans oblidats, aquells éssers que viuen esclavitzats i el maltractament dels quals es veu com una cosa normal (lleure, feina, arrossegament, competició, espectacle, etcètera).
Maltractament, en general, s’entén com “comportament violent que causa un mal físic o moral”, i més concretament el significat de maltractament institucional, segons el diccionari termcat.cat és el “maltractament resultant d’una llei, un procediment, una actuació o una omissió greu o retirada procedent dels poders públics, o bé de l’actuació individual d’un profesional d’aquests poders, que vulneri els drets d’una persona o un grup, o en perjudiqui la salut, la seguretat, l’estat emocional o el benestar físic.”
El cavall és conscient que és un animal de presa. Els animals de presa se senten segurs tenint un lloc per poder fugir, se senten castigats. Per aquest motiu, mantenir un cavall en una quadra és totalment contrari a la seva naturalesa, ja que se sent desprotegit i espantat durant el temps que està tancat.
El somni del cavall de poder fugir i el significat de “maltractament institucional” m’han dut al següent poema, també d’en Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret “,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
i a l’anàlisi que en fa Jaume Marfany en el seu blog marfany.blogspot.com
“El poema Assaig de càntic en el temple ens presenta les tensions existents entre el jo líric i la seva terra. Forma part de la poesia ètico-civil d’Espriu, d’elevat to moral. A través del recurs de l’adjectiu el poeta va desgranant els seus dubtes i lluites internes que desemboquen finalment en un cant d’amor, un desesperat cant d’amor a la seva terra, a la qual promet restar fidel fins a la mort.”
Anàlisi dels adjectius. El poeta divideix els adjectius en dues sèries.
Aquesta segona sèrie d’adjectius, en Jaume Marfany l’analitza més detalladament:
“Cansat. El jo líric es troba en un estat de desmoralització. Se sent sol i decebut en veure que els seus esforços no condueixen a res positiu. Comença a pensar que tot el seu treball serà, en el fons, inútil. Cal tenir en compte l’època clau, l’any 1954, en ple franquiame, en què Salvador Espriu compon el seu poema Assaig de càntic en el temple.“
Covarda. La terra –un dels objectes principals en la poesia d’Espriu– que en els seu univers simbòlic pot ser tant la Sinera de la seva infantesa com, per extensió, la seva pàtria, Catalunya. Aquesta terra, personificada en els seus habitants, sent por. L’amenaça de la repressió dictatorial, l’amenaça del genocidi cultural i lingüístic s’abat al seu damunt i –els homes– esdevenen covards, resten immobils, en un estat de somnolència col·lectiva, sense capacitat de reaccionar. La seva terra, tenallada per la por, no pot reaccionar contra aquells que l’han privada de tot.
Vella. Els orígens de la seva pàtria es perden en els límits del temps. És una pàtria antiga, plena d’història. És, a la vegada, una pàtria que durant molts segles ha servit, s’ha mantingut en una lluita constant per sobreviure. Els segles li han anat caient al damunt consunint-la lentament i, la pesant llosa del franquisme, l’ha fet envellir de cop.
Salvatge. Una terra a la qual la guerra i la repressió ha fet tornar esquerpa, ruda, inestable. Els seus habitants semblen haver desaparegut del món civilitzat, del món culte. La llengua i la cultura, que són el suport de les societats civilitzades, els han estat arrabassades per una força brutal. Han esdevingut un poble incivilitzat.
Antiga. L’adjectiu antiga cal observar-lo tenint en compte la relació que manté amb el nom al qual qualifica, saviesa. El poble del poeta ha observat –sempre–en el passat un capteniment assenyat i ha sabut aplicar-lo a tots els seus problemes. Ha disposat del seny i ha sabut emprar-lo. El sintagma pot adquirir a més, en el món místic d’Espriu, una relació filosòficoreligiosa en el sentit d’aquell que coneix la veritat darrera, el destí del món –el seu món– i de l’home.
Àrid. La terra, el poble, la pàtria, ha esdevingut erma, seca, estèril. La vida de la cultura, de la llengua, els valors humans, el codi ètic i civil, no pot néixer ni desenvolupar-se en un terreny inhòspit que li nega tot allò que li és indispensable per créixer.
Covard-Salvatge. El jo líric ja comença a manifestar el que més tard serà una adhesió incondicional a la seva terra. El poeta es veu forçat a viure en un món que no li agrada, però que és el seu i manifesta aquesta adhesió establint un lligam indissoluble entre ell i la seva pàtria.
Aquest lligam etern el poeta l’expressa aplicant-se idèntics adjectius amb què, en el vers 2, havia qualificat al seu poble. D’aquesta manera fa palesa l’estreta i forta relació entre el poeta i la terra. Un sentiment, una relació afectiva que fa dels dos un de sol. La terra amara l’home i l’home s’uneix a ella, pertany a ella en cos i ànima. Ell és la terra mateixa.
Desesperat. No hi ha esperança. Estimar aquesta terra i voler compartir amb ella el seu destí li causa un gran dolor. Un dolor que no és físic, sinó espiritual. Un dolor que pertany al món de la ment i dels sentiments. És un dolor que esdevé cada vegada més insuportable perquè és un dolor sense esperança.
Pobra. El seu poble és digne de compassió. La seva terra no té esma per aixecar-se del pou en què ha caigut. És una pàtria vençuda i humiliada a la qual han pres la seva llibertat.
Bruta. L’autor vol donar al qualificatiu bruta el sentit semàntic d’irracional. Tot allò que el seu poble està sofrint i, també, la mateixa incapacitat de reaccionar no poden ser justificades per la raó. Tota actuació racional ha desaparegut del seu poble.
Trista. Ni el goig ni l’alegria tenen cabuda en un poble vençut, en un poble esclau. L’estat d’ànim del poble/poeta el menen inexorablement al dolor psíquic.
Dissortada. El darrer adjectiu d’aquesta sèrie demana, de nou, compassió per al seu poble. La malaurança en forma de guerra, repressió, prohibicions i càstigs s’ha abatut sobre el poble/poeta. El destí ha colpejat durament la seva pàtria i el condueix a experimentar un sentiment perpetu d’aflicció i dolor.
Itsjok Katzenelson, autor del llibre de poemes El cant del poble jueu assassinat, neix el 1886 a Karelitz, Bielorrúsia. Des de molt jove escriu i publica poesies, poemes en prosa i breus obres dramàtiques, tant en ídish com en hebreu. Escriptor i traductor. Exerceix apassionadament la docència i es reintegra al reanomenat grup literari jueu d’aquesta ciutat. Viu a Lodz amb la seva dona i els seus tres fills al començar la guerra, i serà reclòs amb ells al gueto de Varsòvia entre 1941 i 1943. Durant les persecucions que marcaven la vida diària al gueto, perd la seva dona i dos fills en una de les redades.
Itsjok Katzenelson, el 14 d’agost de 1942, al tornar amb el seu fill del taller on treballaven, trobaren l’habitació buida. La seva dona i els seus fills petits havien sigut deportats a un camp d’extermini
Escriu nit i dia i els seus poemes circulen en centenars de còpies que criden a la lucidesa i a la resistència contra el gran objectiu d’exterminar i no deixar ni rastre. Conscient d’això i impulsat per la deseperació, Katzenelson, presoner a un camp d’internament a Vittel (França), al que havia aconseguit fugir amb el seu fill gran gràcies a l’ajut del moviment clandestí jueu, composa una elegia que canta l’horror: El cant del poble jueu assassinat.
Katzenelson mitjançant Myriam Novitch, també detinguda, aconsegueix treure el diari a través d’una dona francesa, empleada del camp. Amaga el manuscrit dins tres ampolles segellades i les enterra sota les arrels recargolades d’un pi. En difon les senyes entre els seus companys
El seu rastre es perd. A l’abril de 1944, Katzenelson i el seu fill són deportats a Auschwitz, on moren a les cambres de gas.
El 12 de septiembre de 1944 Vittel és alliberat, i una interna, Miriam Novich, desenterra el manuscrit El cant del poble jueu assassinat i aquest surt a la llum.
A qui va dedicat sobretot aquest cant és als morts; és dir que els vius, nosaltres que ho escoltem al llegir-ho, som els tercers que permetem que aquestes paraules arribin fins als morts i mantinguin (és una forma de conversar) el vincle simbòlic que el genocidi tendeix essencialment a destruir: “On están els meus morts? Busco els meus morts […] ¡Veniu tots, de Treblinka, de Sobibor, d’Auschwitz; […] de tot arreu, veniu […] Veniu, feu un cercle, cremats, ressecs, triturats…!”
Després de la guerra, en un dels llibres de memòria evocant el record d’una comunitat jueva desapareguda es diu: “Cada vegada que agafem el llibre, tindrem la impressió d’estar junts al costat de la tomba [de la víctima], perquè fins i tot d’això els privaren els assassins”. La impressió i la cruesa d’aquests poemes em criden a traduir-los del castellà (original en ídish) al català i a escriure unes tankes.
L’horror m’habita.
Escolto plors de lluny.
Estic ben sol.
Ja no sou més aquí,
poble incinerat.
Deixeu-vos veure.
Veniu, formeu un cercle
i cantaré:
turments, dolors, penes
tots immensos i certs.
Els carros plens
de clams silenciosos
i plens de vida.
Carregats de dolor
conduïts a la mort.
Cavalls caminen
capcots i abatuts.
Saben on van?
Roden molt tristament,
no poden pirafar.
On conduïu?
Vagons, on vau estar?
I els jueus?
Ahir sortieu plens,
avui buits de tornada.
Muts testimonis,
portaveu a la mort
el poble jueu.
Just us carreguen
i ordenen: aneu!
Suor de mort,
estretor, mancats d’aire.
Asfixiats,
drets sense poder caure
els caps se’ls balanceja.
Tot un comboi
obert de bat a bat.
Taula servida.
Amb les boques obertes
llestos per devorar.
Taüts enormes.
Conteu vagons, presents
en foreu únics.
Escolto en silenci
i en silenci ploro.
Buida, Varsòvia.
Els carrers estan morts,
desolats, erms.
Edificis oberts,
ningú entra ni surt.
Conec l’inici,
però no el final:
l’últim camí.
Roca apallissada
de la que el plor raja.
Gana i polls,
nens devorats pel fred.
Orfes de pares,
arrabassats a mort
llançats a uns grans carros.
Com femta i
bosses d’escombraries,
tots massacrats.
El món no ho veié
ni res semblant la terra.
Ni cap paraula
en els llavis i ulls.
Ulls que temien,
mirades que delaten
paraules invisibles.
Pàl·lides, mudes,
callades, abatudes.
Ens observaven
les pedres del carrer:
jueus, aniquilats.
Camins tancats
amb clau fronteres totes.
Fum, sang i foc
per angoixes empesos,
avançada la mort.
Mateix espant,
mateix infern d’anada
i mateix risc.
Els camins de tornada
amb mirada amarga.
Hitler, Himmler,…
jueus assassinats
per set de sang.
La mort els acompanya
com la pròpia ombra.
Tots escolteu-me!
Ni què, quan, com ni on…
no pregunteu.
No vull tornar, mai més,
repetir allò vist.
El cor, del pit
arrencat. Al seu lloc,
una pedra.
Els ulls humits
treu del cap i col.loca
trossos d’argila.
Taps a orelles
i no escoltar res.
Com ésser sord.
vull veure a tots.
Sou testimoni
del meu poble jueu.
No hi sou. Cantaré!
No tenir por
a la repressió.
Sí tenir por
al silenci d’un poble
mut i cap cot.
Destí dels jueus:
poble assassinat.
Pocs, desolats,
em tenen ja per mort.
Tant de bo n’estigués!
ALS ESTATGES DE LA MORT (Nelly Sachs)
La lectura dels poemes del llibre Als estatges de la mort, de la poeta Nelly Sachs, m’ha sigut font d’inspiració per crear unes tankes de caràcter social.
Nelly Sachs (Berlin, 1891 – Estocolm, 1970), de familia jueva, va fugir del règim nazi just abans de ser enviada a un camp de treball. I fou a l’exili suec on va escriure la major part de la seva obra lírica i dramática, que li va valdre el premi Nobel de literatura el 1966 perquè interpreta el destí jueu amb una força conmovedora.
L’obra Als estatges de la mort concebut, des de 1943 i publicat el 1947, constitueix una de les crides més impressionants i pertorbadores que s’han escrit mai perquè els estralls de la Xoà no siguin oblidats. I aconsegueix que els estatges de la mort continuïn presents dins nostre entre tots, maldem perquè no tornin a existir.
Rossinyol.
Cant, manifestació
d’un cor trencat.
Davant la mort, silent,
llàgrimes i sanglots.
La gerra raja
a la nit d’agonia.
L’alè panteixa.
Contingut de la gerra,
del comiat la mesura.
Jeuen a terra
com metre desplegat.
L’enllà amiden.
Immensa solitud,
en silenci arreu.
Branca tallada,
xemeneies fumegen.
Orfes de mare.
Han perdut la tendra mare,
s’adrecen les mirades.
Vida viscuda,
pedra recordatori
d’allò mortal.
Camins entrecreuats,
vida i mort ressonen.
L’alè atreu
cap al fons del seu somni.
Nat prematur.
Fins parlar a l’orella,
fins reflectir-nos als ulls.
JULIEN VOCANCE (Lió, 1878 – Annonai, 1954), pseudònim de Joseph Seguin, poeta i col·leccionista d’art, fascinat pel Japó. El seu llibre Cent visions de guerre (1016) és un conjunt de haikus escrits al front, al fang de la trinxera on el poeta perdé l’ull esquerra.
Considerant el haiku occidental, amb totes les conseqüències, com un gènere diferent de “l’original japonès”, he escrit variacions sobre kaikus de Vocance i seguint la mètrica del haiku japonès clàssic (5/7/5). Millor dit, és senryu, forma japonesa similar al haiku: expressa sentiments.
La poesia és converteix en un discurs sobre l’existència.
La mort, sens dubte,
a immensos solcs oberts.
Les llavors, homes.
Inquietud
a tota la carn. Per
on pot entrar,
en qualsevol instant,
la propera metralla.
Creus de fusta
del terra aixecant-se
aquí-allà.
La mort al cor.
L’horror als ulls.
Fiblada de trinxera.
Sentir tot l’ésser
esfondre’s amb gana,
amb fred i por.
Pels ulls velats
han passat records terribles:
dona, menuts
Imatges visuals que descriuen el sinistre panorama que l’ull contempla des de la trinxera.
Arran de terra
l’ull veu lleus turons
i poca herva.
Bell resplendor!
Les mans a les parpelles
per protegir-se.
Per a sarcòfags,
ni mans, ni peus, ni cara.
Blancs embolcalls.
Dels canons, ratxes.
Horitzó clarejant.
Vista efímera.
Vagant a palpes
pel regne de les ombres.
La nit eterna.
Sensacions auditives arriben a ser inquietants i brutals, tal com el poeta les experimentà.
Ossos de cos,
cavall mal enterrat.
El peu fa… xof!
Gossos, de lluny
udolar a la mort.
Passar de llarg.
Ahir, brunzit.
Avui, a la gorra.
Demà, al cap?
Ara de nit,
en altre temps tan dolça,
esquerdada
per bruscos resplendors.
Ombres de mort assetgen.
Núvols de fum.
Tot el terra tremola.
On la propera?
Rumors de vídues.
Brunzit com d’un eixam.
Cossos envaïts.
Mostra la vulnerabilitat dels cossos, sotmesos a dures condicions físiques, a la malaltia, a les ferides, a paràsits.
Tres mesos negres.
A trinxeres cadàvers.
La peladera.
En sa franel.la,
picotejades d’ungles.
Bitxets i cuques.
Experiències a les trinxeres.
A bocinets.
Als peus del combatent,
carn escampada
Fins a la pell
no entraran les bales.
Llana i cuir.
Llegí la carta
del nen. Mirà el nom.
Per ell no era.
Àcides serps
llençades a la nit.
Als ceps perdudes.
A punt d’albada, `
avidament empassa
la sopa freda.
Previ a mort,
fusell ensangonat.
Entorn, cadàvers.
Caiguts, a terra,
pel cansament. Postures
com cadàvers.
El xiprer és un arbre amb significats mil.lenaris i ple de simbologia.
Xiprer enlaire,
perfil majestuós.
Lligam cel-terra.
Des de molt antic el xiprer s’associava a la mort. Apuntant al Cel, fet que ajudava a les ànimes dels morts a elevar-se en aquesta dirección.
També el xiprer es pot trobar a l’entrada del cementiri i dins el seu recinte, donant la benvinguda als morts que hi seran enterrats i que passen a una altra vida després de la mort.
El xiprer, plantat a l’entrada d’una casa, simbolitza acollida i hospitalitat. El xiprer també és tingut per símbol d’espiritualitat.
En alguns llocs del món el xiprer es considerat sagrat per nombrosos pobles, per la seva llargada, verdor persistent i poder viure bastants segles (perfil majestuós). Per la fusió de natura i vida se’l coneix com l’arbre de la vida.
La poetessa Joana Raspall li va dedicar aquest poema:
Per fer més alt el xiprer
l’ocell hi enlaira el seu cant.
Si l’arbre no arriba al cel
hi arribarà ell cantant.
El xiprer representa la unió del cel amb la terra: el tronc s’enlaira en direcció cap al cel i arrela en direcció cap al centre de la terra (Lligam cel-terra).
El haiku invita i obre les portes a la teva participació. És inacabat.
Remor de l’aigua.
Amb bona companyia.
El temps no passa.
Ambigüitat. El subjecte (absent en el poema) por ser una persona sola, referint-se tant al mateix poeta com a una altra persona; o poden ser també vàries persones. La “bona companyia” pot referir-se a la companyia de la remor de l’aigua, o por referir-se també a la companyia de vàries persones, si es dóna el cas.
El tercer vers (el temps no passa) diu que no hi ha cap pressa en marxar del lloc; és resultat dels dos primers versos (remor de l’aigua i bona companyia). El tercer vers té un caire de sorpresa.
L’acció esdevé a la tardor. Comunió amb la naturalesa. Calma, quietud, pau.
Ara, tu lector, continua…
El haiku de la granota, és un haiku de Matsuo Bashô (1644-1694). Bashô va ser el poeta més famós del período Edo del Japó. És considerat com un dels grans mestres del haiku. Cultivà i consolidà el haiku amb un estil senzill i amb un component espiritual. La seva poesía va aconseguir renom espiritual.
La bassa vella.
S’hi llança la granota.
El so de l’aigua.
Sam Abrams comentant aquest haiku de Bashô, interpreta que pel haijin la bassa vella és la tradició que considera estancada. Ell creía que calia remoure aquestes aigües, i ho feia amb un animal tan poc elegant com la granota.
J.N, Santaeulàlia, en el seu llibre Fusions: comentaris de poesia catalana del segle XX, diu del mateix haiku :
“De què ens parlen els tres versos de Bashô? En primer lloc, de fusió. La granota dins l’aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris. D’una banda, la bassa, la vella bassa (l’adjectiu és molt important) s’associa amb el repòs, la quietud, l’antigor i, fins i tot, l’eternitat, allò que no s’altera amb el temps; la granota, en canvi, és el petit ésser, el moviment, l’instant fugaç i canviant. […] La granota, ben mirat, és també Matsuo Bashô.”
J.N. Santaeulàlia, en el pròleg del llibre de recull de haikus escrit amb la col·laboració de Jordi Pagès Marea Baixa (Haikús de primavera i d’estiu), reflexiona concretament sobre aquest poema de Bashò. Transcric literalment alguns dels fragments del pròleg:
“Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals?
Un dels moments culminants de la poesía japonesa són aquests tres versos de Bashô.
Ens diu alguna cosa aquest haiku? En principi uns versos com aquests no encaixen gaire amb la nostra concepció del que ha de ser la poesia. La nostra tradició poética mes aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes dins un discurs ordenat i rigorós […]
El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. […] En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar al màxim la capacitat suggestiva dels mots recorrent a l’ambigüetat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui estrictament essencial […]
Bashô, en canvi, només recull la nua sensació i, eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, la deixa en un pur misteri […].
Una extrema confiança en el poder dels mots: aquesta és la gran, i arriscadíssima, lliçó del haiku.
En tot cas, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. […] Molt sovint, encara que només parli d’una granota, el haiku és ple de ressonàncies metafísiques i religioses. Al capdevall, un haiku, segons Bashô, ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat.
Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva que irradia, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet […]
El haiku, tant si es parla d’una granota com d’un cirerer florit, sembla brollar d’un estat d’esperit –buidament interior i identificació global amb el món– que és l’equivalent poètic al satori, o il·luminació budista.
Aquesta energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. El haiku és l’espurna que sogeix al fregar dos cossos: la bassa vella i la granota. Què en resulta? La síntesi final: El so de l’aigua!”
Fernando Rodríguez-Izquierdo, en el seu llibre El haiku japonés fa el següent comentari sobre aquest haiku de Matsuo Bashô, del que en tradueixo alguns fragments de l’original castellà
“El 1686 Bashô composà un haiku d’importàcia crucial, que és potser la poesía més coneguda i recitada de tota la literatura japonesa. És, al mateix temps, l’exemple més clar d’il·luminació en el haiku
Furuike / ya Bassa vella / :
kawazu / tobikomu granota / salta
mizu / no / oto aigua / (= posessiu) / so
Si hem de creure la tradició sobre les circumstàncies de composició d’aquest haiku, els dos últims versos els composà Bashô inconscientment, com una frase de conversa, i el primer, després d’una madura reflexió sobre les propostes d’alguns dels seus deixebles per un possible començament del haiku. […]
Bashô no va dir que aquest vers fos el millor dels seus, però sí que era el més característic. És per això que ha sigut considerat com l’essència del haiku. […]
El vers és en si mateix il·luminació perquè és intuició momentània en comunicació amb la naturalesa, veient en aquesta la llei de Buda. Entre els seus elements conté un moment de tranquil·litat (la bassa vella) i l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústícament trenca aquesta tranqul·litat (s’hi llança la granota, el so de l’aigua). L’estació és sens dubte la primavera, ja que a l’esmentar la granota en treu de dubtes. Podem observar un agredolç contrast en aquest sentit de l’estació, ja que l’estampa primaveral del salt de la granota irromp en un ambient de caire de tardor (la bassa vella).
Per Bashô, els dos principis fundamentals de la seva escola poètica són canvi i permanència. […] Canvi i permanència haurien d’estar presents en el seu haiku, no només en el sentit de tradició i renovació, sinó també com expressió del punt tangent entre el que és etern i el que és momentani, el que és constant i el que és fugaç.
En aquest haiku […] les aigües de la vella bassa són el component etern, immòbil. El salt de la granota ens dóna el component momentani. La intersecció d’ambdues òrbites és el so de l’aigua.
En un nivel més profund d’interpretació, el component etern és la percepció de la veritat. Segons el budisme de Zen la veritat s’assolia per una guspira d’il·luminació momentània. Qualsevol percepció sobtada pot conduir a aquest estat.”
Silenci. La força del silenci.
A les branques nues,
envaïdes pel silenci,
la neu s’hi instal·la.
El haiku interpel·la, interioritza i penetra (a vegades inclús amb una certa ironia) en la realitat, en el misteri que es troba al davant i en el fet del mateix silenci.
(En el haiku, el jo, el poeta, és gairebé absent. El poeta es limita a obrir els ulls, a comunicar amb senzillesa i expresar amb el mínim de paraules allò que li truca a la porta, el crida.)
—————-
ISLÀNDIA
Islàndia, 2009. Estiu. Tot un altre món. Un món desconegut: humà, físic, geològic… Terra volcánica. Pudor de sofre. Cràters. Sòl que vull. Volcans en erupció. Foc, fum i gèiser. Estiu, sense nits. Rius i saltants d’aigua, llacs. Geleres i icebergs. Frarets. Creences en els trols.
Aigua, foc i neu,
negre i blanc, verd i blau.
Pau i serenor.
Isla sacsejada pels terratrèmols. Aplastada per les glaceres. Deformada per les erupcions volcàniques. Reconstituïda per la candent lava.
El fum l’envolta,
la realitat l’atrau.
Èxtasi, poesia.
Difuminades
palpen el terra calent.
Somriuen, no s’ho creuen.
Activitat geotérmica. La neu es fon. El vapor aconsegueix esculpir de forma estranya. Blanc, blau i gris. Cercles, corbes i ratlles.
Forjades pel vent
escultures de natura.
Forms sinuoses.
Isla canviant i dinámica. Sempre de nou, és i será sempre igual.
Isla que convida a la solitud. País de contrastos. Les moltes contradiccions formen un tot coherent. Una isla, un món.
Contrastos. Ingratitud del sòl. Infecunditat de la terra.
El paisatge és
tan agrest com el silenci:
hi ha solitud.
Bellesa sublim del paisatge. Muntanyes, mar i cel sempre constants. Terra encara salvatge, però no del tot hostil.
Vapor i gel. Plaer sensual en un entorn agreste. Cossos càlids envoltats de dentats i freds camps de lava.
Gèiser. Volcà acuós. Nou surtidor. El vent s’endú el vapor del broll anterior.
Es respira sofre.
Xemeneies que fumegen,
escalfor als peus.
Parets de columnes de basalt embellides per cascades.
Patja del silenci, així és coneguda (al menys entre els visitants a l’isla: sorra volcánica i enfront una glacera. Silenci. Arribada en silenci. Asseguts a la sorra, en silenci. Grups de persones seuen a la sorra, en silenci. Alguns se’n van, en silenci. Tots atents escolten el cric-cric del gel que es va fonent.
Despullat de tot,
ben lluny de tota remor,
silenci penetra.
Món meravellós de llum i cristalls.
Del cruixir del gel
i del murmuri del vent
s’omple el silenci.
El silenci interior continua.
Àrdues condicions de vida. Antigues llegendes, contes i poesia han proporcionat i creat una forma particular de vida. Una tradició i una cultura, forjant la seva propia identitat.
Total el silenci.
En la immensa glacera,
un trol s’hi amaga?
En l’amagatall
els trols marquen el destí.
A la nit venjança.
Estiu. No hi ha nit. Els núvols tenyits de rosa a la posta de sol. Llum rogenca a la posta del sol que convida a la meditació. A estar amb si mateix.
Horitzó rogenc,
sol eixent i ponent es creuen.
Uns ocells que juguen.
Quan les hores moren
i el Sol morent s’apaga,
neixen les estrelles.
Els ocells no dormen, fan compañía.
Companys del silenci:
el degoteig de la neu
i el cant dels ocells.
Islàndia és una isla solitària. Una sola carretera principal envolta l’isla. No és fácil penetrar al centre de la mateixa.
A l’estiu, sobretot al nord, son pocs els visitants a l’isla. Sovint ens creuem els mateixos i anem als mateixos llocs. L’autocar dels francesos…
Sender solitari.
Al creuar-se amb algú,
instant preciós.
Solitud i paisatge agrest duen a interioritzar i a parlar amb déu
Que n’és de sublim!
El buit duu al silenci.
So,l bocabadat.
A la intempèrie:
silenci, no hi ha res.
Ell parla amb déu.
Corrents del riu. Les neus cobreixen les muntayes i les glaceres. Són reserves d’aigua i d’energia.
Final del camp de lava. Els rierols flueixen a l’exterior formant els saltants d’aigua. Abans de confondres amb el riu. Cascada de lava.
L’arc acolorit
damunt del riu, senyala
la inmensa cascada.
I la colònia de frarets davant la costa del nord!
Miren l’espectacle.
Els frarets vestits de gala.
Tots els efs s’amaguen.
Al penya-segat,
pallassos de l’oceà.
¡Tots a l’espectacle!
El proper viatge a Islàndia será per contemplar l’aurora polar, l’aurora boreal. El gran espectacle de la naturalesa. Explosions i flames solars. Colors del verd al morad. Increïles colors que rellisquen a través del cel àrtic. Formes, estructures i colors molt diversos. Disfrutar del mar, envoltat de meravellosos paisatges, sota un mantell d’estrelles.
Tanco aquest haibun amb uns paraules de la Marta Pessarrodona:
“Acabar un poema
encara que només en faci
un a l’any
em fa molt feliç.”
Novembre 2009
