Haikus

 

Dits trencats, xops, escruixits,

espellats per la marca de rovell dels anells,

i cares glaçades d’ulls esbatanats.

 

D’un mar que reverbera

els gemecs dels qui s’hi ofeguen,

dels qui perceben,

pocs instants,

després de restar sota l’aigua,

fets sediment

dels més pregon estupor,

que,

pocs instants després de restar sota l’aigua,

viuran per sempre

amb ulls esbatanats.

 

A quin peix no li agrada

la tendror d’emigrants

ofegats mentre somriuen?

 

Quina aigua s’entristeix,

s’evapora

i no plou a semalades?

 

Quina, per consideració,

s’enretira perquè no veiem

una pluja tenyida

del color dels jerseis d’aquelles àvies

que van dir als néts

que tornarien més feliços

i més bells?

 

Si l’aigua estanyada s’espesseix,

per un casual,

vet ací la primera imatge que ve a la ment:

sang arterial.

 

Talal Bu Khadar, poeta sirià

(del llibre: “Jo soc vosaltres – Sis poetes de Síria)