Kobayashi Issa (1763-1827), el tercer gran mestre, després de Bashô i Buson, no és desceple directe d’aquests dos homes; de fet se’l considera inferior a ells en tècnica, però, al mateix temps, és potser el haijin més estimat pel públic degut a la seva tràgica vida, la seva empatia vers tots els éssers vius i la manera com va reflectir aquests aspectes de la seva existància a través del haiku.
En els seus versos predomina un sentit de simpatia i empatia que el poeta sent vers totes les coses, que moltes vegades es confon amb un sentiment de llàstima i de tendresa condescendent.
L’absència del jo probablement és el que provoca que els seus poemes siguin apreciats com simples postals d’animals realitzades per un agent que mai s’involucra, quan realment Issa composava per a si mateix.
Issa troba un paral·lelisme entre el món dels animals i el món dels humans, veient-los com un joc de reflex i contrarreflex de la societat en la que visqué el poeta. Molts dels haijin traslladen els seus sentiments als animals per suggerir en el lector un estat d’ànim. Issa dóna un pas més: ell no només sent empatia o simpatia pels animals, sinó que ell es veu en ells. Issa sent simpatia per si mateix. En molts dels seus poemes sembla donar ànims als animals enfront a alguna adversitat, quan el que fa realment és donar-se ànims a si mateix.
Issa també utilitza els animals per criticar o fer reflexions agudes i iròniques sobre la societat humana.
(Lenin E. Gutiérrez Cervantes)
Poeta sense mestres ni deixebles, portà una vida de pobresa i infortunis.
Posseeig un amor cap a les coses petites digne de sant Francès d’Asís. Només que no predicà als ocellets sinó que aquests li van predicar a ell. Tendència al sentimentalisme, i el seu amor pel contrast i al sarcasme. La seva humanitat el fa ser el menys japonès dels poetes del haiku. Dirigeig el seu interès cap a la soledat còsmica de les coses.
(Antonio Cabezas: Jaikus inmortales)
Buson i Issa complementen, juntament amb Bashô, la tríada dels grans mestres que fixen i enriqueixen el haikai com a poema autònom, projectant-lo vers el futur com observació de les coses i expressió del que és fugaç i del que és intemporal.
Issa destaca pel seu llenguatge col·loquial, ple d’humor i d’inflexions dialectals, i pel seu amor vers les criatures més insignificants i vers les persones més humils.
(José Maria Bermejo: Instantes – Nueva antología del haiku japonés)
La seva obra transpira una ternura i un humanisme que ens dominen; perquè Issa estima el món i a les seves petites criatures, i al cantar-los canta també la seva pròpia vida, la seva eufòria i la seva desgràcia. El món de la naturalesa que ell coneix li parla del què ell mateix és.
El seu haiku fou la seva vida, la seva evasió d’una existència segellada per la tristesa.
Tal vegada per la fusió del haiku amb la seva vida ha esdevingut al més alt grau d’originalitat poètica. La vida el tractà durament, i desarrollà en ell un caràcter rebel.
La infelicitat d’Issa fou deguda també a la seva inquietud filosòfica i religiosa. La vida l’havia format en rebel·lia: amb els convencionalismes de l’època, en el Budisme convencional, en el món del haiku tracta d’escapar de la normativa del seu temps,… El haiku d’Issa té l’espontneitat de l’home que viu i pateix intensament, i busca en la vida de la naturalesa el consol de la seva malenconia.
Els seus millors poemes són els més espontanis. Sempre és directe en la seva poesia. Per a ell la vida és més importannt que l’art, i és en la vida diària on cal trobar la bellesa. La creació poètica brota així espontània i natural.
La naturalitat ens parla de la seva delicadesa de l’ànima i dels seu fi sentit del llenguatgei del ritme.
Issa se sent mogut pel fat(1). Li condueixen l’alegria i les penes de la vida. No alaba ni condemna la vida ni veu al món dirigit per una finalitat desconeguda. Es redimeix per la seva tendresa i compasió, que li dóna un cert caràcter diví. . La simpatia d’Issa pels petits animals de la naturalesa és per ell un desfogar-se necessari. En ells veu reflectides les seves petites lluites i penes. Per això alguns dels seus versos sobre bixos i animalets estan carregats de connotacions autobiogràfiques.
El petit món dels animals és un petit reflexe del món en què vivim. La simpatia d’Issa pels animals és com una necessitat instintiva, com l’amor fratern de Francesc d’Asís per tot allò que es mou. És notable el respecte –meitat ironia, meitat tendresa— amb què menciona els animals. No desprecia els animals més minúsculs i repugnants (per exemple, les pusses). Els animals són una miniature del retaule humà. A l’arrel de l’amor als animals hi ha l’animisme japonès, tan gravat en la mentalitat oriental com seqüela del budisme.
Issa té una figura solitària i original. La seva soledat no l’amarga. Sap trobar consolació en si mateix, en la seva presència davant els animals, en el tendre món dels nens…
El seu haiku tendeix a ser objectiu, més que místic. El seu delit en el contrast i la ironia.
- Fat: Divinitat o forma desconeguda i ineludible, que, segons els pagans, fixava per endavant la successió i desenllaç dels esdeveniments.
(Fernando Rodríguez-Izquierdo: El haiku japonés)
Per acabar, transcric uns exemples de haikus del mateix Issa, traduïts per Jordi Pagés i J. N. Santaeulàlia trets de la seva antologia Marea baixa – Haikus de primavera i d’estiu.
Dins la gàbia, l’ocell
mira la papallona,
amb quina enveja!
Pluges de maig.
La nena ensenya dansa
al seu gatet.
Canta un cucut.
Mosques i altres insectes,
escolteu bé.