El Cau de l'Ós Bru de Taradell

em pregunta arrufant el nas un emprenedor cosmopolita d’aquells que diuen que s’han fet a ells mateixos i sense l’ajuda de ningú.

Jo, emprenedor provincià com sóc, li dic que el dia de l’emprenedor em va anar de perles.

Ell em respon que no s’ho creu, que sóc molt jove, un “pardillo” és la paraula que utilitza. Diu que allà només hi havia gestors d’empreses i institucions públiques que parlen molt i no fan res de veritat pels emprenedors, i universitats que tenen un llenguatge que no és el dels emprenedors i que són lluny del món aquest i que… Bé, que va acabar dient-me que havia marxat avorrit i emprenyat com una mona perquè no havia trobat res. I que això, ja s’ho esperava.

Jo li dic que no deu ser tan emprenedor com diu o que li falta cintura per navegar pel mar de les oportunitats, potser si que farcit de taurons com insinua, però és que els taurons tampoc són tant dolents i tenen cosetes que podem aprofitar els més menuts.

Em diu del nom del porc en amunt. Que si sóc un hipòcrita, qui si sóc un venut, que si d’emprenedor no en tinc res, que a ell mai l’ha ajudat ningú i ni falta que li fa que, … Fins i tot, em treu els números de la seva petita empresa tecnològica per mostrar-me fins on ha arribat en tot aquest temps. Està a punt de soltar-me allò del “no sabes con quién estás hablando”, però suposo que el detura alguna cosa de la meva manera de ser o potser és la seva experiència que, finalment, el reté.

Li dic, en un rotllo “diálogo para besugos” que la pesca, ell ho hauria de saber, s’ha de preparar amb antel·lació. Pocs peixos pots pescar a mans nues i amb evidents problemes de flotació. Li dic que jo buscava diners, no pas coneixements i que, amb aquest objectiu em vaig construir una barca a mida i una canya especial per a tal fi. Abans d’anar-hi, afegeixo, havia estat donant voltes i més voltes al meu projecte, al meu somni, a la meva il·lusió. Ho havia fet per escrit, una mània que m’ajuda a fixar les idees i a recordar-les. La memòria dels humans és tant i tant dèbil …

Amb un esboç clar del que volia, li dic, vaig entrar al web de les jornades, havia repassat el programa, havia certificat que el què m’interessava eren les relacions i els contactes i no pas els continguts de les ponències, tot i que, la de finançament m’havia fet la gara gara, … però havia pensat que potser fóra millor abordar els ponents pels passadissos o a la sortida de la sessió.

Li dic que m’havia apuntat en una cosa que es diu BCN Techworking, tot i que no sé ben bé que és ni sí va amb el meu projecte que de Tech no en té res de res; que havia seleccionat de parlar amb un VIP d’una empresa que es mou per allà on jo em vull moure; que havia mirat qui tenia stands i m’havia apuntat en una cosa que feia una caixa d’aquestes que acaba d’aterrar a Barcelona i que potser té la mà lleugera per donar diners; i no m’havia atrevit a deixar un missatge en una mena de borsa de contactes, pensant que, si en les hores que tinc de visita, tinc oportunitat, m’hi aproparé.

Ell no s’està de mostrar-me la incredulitat davant una feina feta en una web que, segons ell, està feta amb tecnologia del segle XVI! Diu que és un estri infumable i totalment carrincló i passat de moda, com totes les que fa l’empresa organitzadora (ell té una empresa d’informàtica, vès que no els vulgui vendre alguna cosa).

Potser sí, l’hi dic jo, no ho sé, no sóc del sector ni vull entrar-hi. Però a mi, llec en la matèria, no m’ha anat pas malament del tot per preparar-me les hores de la visita i construir-me els estris de navegació i pesca durant les jornades.

Em mostra la seva incredulitat novament i torna a enrocar-se en el seu mantell de tecnòleg avançat i de cosmopolita en llengua castellana. És impacient, com tot bon emprenedor, però potser està massa pagat d’ell mateix i li grinyolen les habilitats alienes.

Jo he seguit dient-li que, a les nou del matí, ja era a les portes de Palau. Una xicota molt agradable m’havia acreditat, havia donat un cop d’ull als diaris del kiosk, però no n’havia agafat cap. Un conegut que hi va anar l’any passat es podia haver empaperat una habitació amb tota la premsa que va agafar! I havia baixat al pis de baix.

Després, he seguit dient-li, havia fet una primera volada pels estands i n’havia descartat algun que, m’havia semblat en un primer cop d’ull, que no em seria d’utilitat pel meu objectiu. Feta la tria, ja m’havia arremangat les mànigues i tret els dubtes per demanar informacions directes a la gent que hi havia. En alguns llocs no he acabat de trobar el què volia, però en d’altres m’han donat pistes per apropar-me a llocs on aconseguir els diners buscats. De fet, he après que el diner no el donen gratis i que, com diuen, a comarques: “qui no arrisca no pisca”, és a dir, que em donaran diners si els hi torno amb escreix a mesura que tingui els clients que em comprin. Els ha agradat que jo hi posi el poc que tinc i que, a casa, també ho facin.

Ell ha tornat a la càrrega amb paraules grandiloqüents i moviments de braços propis d’un d’aquells molins manxegs del Quixot.

Jo he seguit amb la meva i li he dit que, cansat per la volteta i la xerrera, m’havia assegut en un sofà blanc, ample, còmode com pocs. Aixecant els ulls, m’havia topat amb una pantalla gegant plena de gomets virtuals. Es veu que es podien enviar missatges de mòbil i, potser, hi havia respostes. N’hi havia deixat un: “No vull diners. Si ets inversor, truca’m”.

“Qué tonteria”, ha exclamat el meu emprenedor des de la seva talaia d’ivori senyorial.

Si, potser sí, però mira… pel cost del missatge no hi perdia res, tu! Després m’he aixecat, per anar a la cita amb el VIP que havia lligat per la web de la jornada. No se sap mai on pots trobar els “companys de viatge” de demà.

– “¿Y has sacado algo de esos gestoruchos?” – m’ha dit des del seu narcicisme un xic snob.

– Doncs una targeta, un somriure i un tou d’informació sobre el sector… Ah! Si! I un contacte amb un de la seva empresa que porta el tema de les compres. Diu que el vagi a veure, que és molt maco i potser em dóna un cop de mà.

– “No vas a sacar nada. Te lo digo yo que los conozco a la legua.”

– Jo ho provaré. Sóc nou en la cosa i m’agrada que em prenguin el pèl. Tinc la pell fina encara i no se sap mai. A més, quan he sortit he mirat el mòbil i tenia una resposta al meu gomet virtual!

– “No jodas.”

– “Jodo, jodo.” Per la tarda tenia una cita al Face to Face, aquella mena de borsa de contactes que et comentava al principi. L’interlocutor diu que és “inversor i no dóna diners”.

– “Anda. Así que lo de las pantallas no era un camelo para sacar pasta.”

– Doncs sembla que no. He mirat el rellotge i he vist que tenia temps per anar a fer unes compres que tenia pendents i un mos per dinar. Però això sí, a l’hora convinguda sóc com un clau a la cita concertada.

– “Ya me lo veo: El otro no se ha presentado.”

– Sí, sí. Si que ha vingut, sí. I en acabar la xerrera amb l’individu en qüestió, m’he trobat a les portes de Palau amb un tou de targetes, un parell de referències, un producte financer d’una entitat bancària per analitzar i un nou soci amb qui ens hem de veure la setmana vinent. Ell diu que té diners, però que no els dóna a canvi de res i que vol mirar-se amb més detall la meva idea. Potser ens farem socis i tot: “Ell posa els diners i jo… la feina”. Li he donat les quatre notes que havia fet per preparar-me la jornada. Se les mirarà i hem quedat per veure’ns la setmana vinent. No ho sé, crec que ens entendre’m. M’ha semblat que connectàvem.

– “Vaya. ¿Y eso dices que lo has hecho en el día este? Casi que el año que viene me lo mire con más calma y controle lo que me interesa. Por cierto, esa idea tuya… de que va.”

“Para aumentar la eficacia personal y aprovechar el tiempo hay que aprender a gestionar la propia energia” (Luís Huete durant la plenaria del dia de l’emprenedor de Barcelona – 28 de maig de 2008).