El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quines vistes més boniques les que es veuen des d’aquí dalt: El Balandrau i la Pica i, fins i tot, l’Aneto i el Canigó llunyà.

Un senyor de vestit negre i barretina al cap, em saluda amb parsimònia i un somriure que s’esborra i omple tot l’espai. En tancar-se els llavis, l’home ha esdevingut una pastoreta de cabells rinxolats.

– Amor! Amor!

Tot el verd trontolla, els rocs s’esberlen i, tot s’esmicola com la trencadissa d’un mirall.

– Amor! Que ja són les 8. Que no vols baixar a Mercat?

Obro els ulls i no reconec l’estança on sóc. Els tanco i els torno a
obrir, tot seguit. El seu rostre se’m fa conegut i l’abraço. Tanco els
ulls.

Obro els ulls i veig l’habitació de casa. Sóc a Taradell i la
migdiada s’ha allargat un xic massa. Mig adormit, faig la rentada dels
gats. Em mig vesteixo com puc i…

Arribem a Mercat a quarts de nou i, tot xino-xano i amb parsimònia,
ens acostem a la plaça dels Porcs on la txalaparta de l’Iñaki i el Ion ens
atrau. Faig un cafetonet, mentre m’ubico al món dels vius. A la tele, el
Vic i el Barça patinen i es fan gols. Davant, la xicota. Parlem i ens
despertem. De fons, la musiqueta dels fusionistes euskalduns.

Acabat el cafè, ens deixem conduir pels sons que sonen a Vic.
D’escenari a grup de carrer, de grup de carrer a escenari. Ara una colla
de timbalers ens fa remenar els malucs; ara és un grup de marrecs
tocant el rock més dur.

A la plaça Major, un tast valencià, rock alegre i desenfadat de la
gent de la Bajoqueta, hereus
un xic estripats d’aquells que van Obrint Pas per la vida. Bona música i
molta trempera, amb lletres un xic picants. Seguim la nostra ruta i el
Dixie ens fa aturar. Mirem algun raconet on puguem para a sopar, però és
a la Catedral on Zejel ens
permet descansar. Enllaçats, recordo Mauritània i els sons que em van
encisar.

Una coral ben alegre canta al Temple Romà, i un xic enllà la Cucafera
està plena a reventar. L’Art de Coch ens dóna sípia i uns popets
casolans. Quan ens n’adonem ja han passat les hores i La Carrau ja ha tocat, però a
la Plaça més bonica, de la ciutat dels sants, són els de La Garriga els
que ens fan ballar. Amb regust a sevillana, la rumba ens fan dansar,
aquells que aplegats han parit La Troba més espectacular.

La Troba Kung-fú ens
esgota. Ens esgota de tant ballar, però encara ens queden forces per
seguir dansant un agarrat. Tremendamente es diuen, els que toquen al Passeig i amb una versió d’en Calamaro,
convertit en vigatà, acabem una nit de joia al Mercat més ben trobat.