El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Desconec si és afany de coneixement o ciència, però cada cop que veig Collserola des del pis, el cap em porta al Montseny que veig des de casa.

Quan me n’adono, cerco les llumenetes del cel i alguna, d’excepcional brillantor, esquinça la sobreil·luminada nit urbana i em transporta a aquelles nits que, estirat davant d’una barraca pirinenca o al costat d’un foc de camp, albirava la munió d’estels del cel i m’extasiava resseguint el senderó celest que, m’enganyaven els adults, “és la Via làctia”.

De fet, no m’enganyaven, no. L’és i no l’és al mateix temps. L’és com totes les llumetes que veiem ben ajaguts damunt del nostre roc celest. I no l’és perqué l’era. L’era i no podem saber gaire del cert si encara hi és.

Quin és el secret d’aquest misteri misteriós? Doncs la velocitat en què la llum arriba als meus ulls: anys llum en diuen els savis i ho reblen dient que un any llum és la mesura del temps que triga la llum en arribar en aquests paratges. I jo hi afegeixo: en arribar als meus ulls.

Per això, quan jo miro el Tibidabo des de la meva habitaciò, no veig el Tibidabo que hi ja ara, sinó el cimalt de Collserola tal com era fa, potser, alguns attosegons.

A mi, ós inexpert i mandrós, saber que tot el que perceben els meus ulls és passat, em genera alguns dubtes:

Soc sol al món, ja que tot el què veig és passat?
Quan beso la filla o faig l’amor, transcendeixo l’espai temps i marido el meu present amb el passat que veig?
I el futur?
On és el futur si tot el què ens envolta és passat?

I per no restar orb de respostes, m’agrada assegurar que

el futur és en el bes a la filla,
el futur és en l’acte de fer l’amor,
el futur és el pensament del qui desitja,
del qui desitja i estima amb el cor.