El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Durant les passades festes de Nadal, una de les cadenes de televisió va tenir la bona pensada d’omplir les tardes amb productes televisius que portaven a la petita pantalla alguns clàssics de la literatura universal. En el primer d’aquests telefilms, ja hi vaig trobar un detall que no recordava haber llegit en el clàssic d’en Jules Verne que reproduïa i aixó em va animar a recuperar la lectura de la volta al món per acabar descobrint que el film anglo-saxó que m’ensenyaven per televisió capgirava tot el substrat irònic del clàssic del citat autor francès. Saps quin va ser el detall que em va emprendre a la lectura de l’obra d’en Verne? De fet, no és de la Volta al món que et volia parlar, però bé….

Doncs, el detall en qüestió fou que, en la pel·lícula, el Senyor Fogg es comprometia a cloure el seu viatge a les nou en punt de la nit, mentres que, lògicament, en el llibre, aquest compromís es prèn a tres quarts de nou del vespre. Quina ironia més fina la d’utilitzar els quarts! Una mesura de temps que, a part d’agermanar l’horari anglès i el català, dona una visió més sublim de la puntualitat britànica que vol destacar l’autor francès en aquesta feta.

Tot i així, l’agraïment als programadors de la citada cadena és màxim, per què em van permetre recuperar les aventures d’en Phileas Fogg i el seu fidel Passepartout (Passa per tot, potser?) arreu del món. I de fet, del seu pas per la Índia amb ulls occidentals, en va sorgir la recomanació literària que m’ha portat a escriure aquesta nova entrada. Ja saps quina és?

T’en donaré una pista: Si tens fills, nebots o néts -que ara no m’en recordo- segur que t’han taladrat el cervell mi-i-una vegades per posar aquesta o una altra de les pel·liculotes de dibuixos animats d’en Walt Disney.

Encara no?

T’en donaré una altra: Bagheera i Baloo son els grans valedors d’en Mowgli davant del Consell de la Jungla.

Certament! El llibre de la jungla de Rudyard Kipling!

En aquest cas, il·lustrat per Christian Broutin, traduït per Josep Sampere i Martí i comentat per Pierre Pellerin. Es tracta de l’edició publicada per Cruïlla l’any 1996 i que es pot trobar a la Xarxa de Biblioteques Populars.

Pels puristes de la literatura és un sacrilegi, per què es tracta d’una traducció catalana d’un original francès que, lògicament, és una traducció de l’anglès. Però, l’interès d’aquesta versió rau en els comentaris sobre les bèsties, els paisatges i la realitat de l’època Kypling, que apareixen als set contes que composen aquest llibre.

Sí, sí. Set contes. Sorprès?

La veritat és que innundat pel llibre de la selva de Disney i les versions d’aquest film passades a llibre m’en vaig endur una sorpresa quan ho vaig veure. I vaig quedar gratament impressionat per un llibre on, a més a més de permetre’ns conèixer una mica més de la fauna i la flora del món, també ens permet aprendre de les relacions de les persones entre sí i d’aquestes amb la natura.

Passatjes com aquest permeten a Kipling de demostrar l’allunyament de la natura per part de les societats que, fins i tot, viuen de la jungla. De fet, Buldeo és el gran caçador del poblat, el mateix que una mica més endavant s’espanta quan descobreix Mowgli i els seus germans llops dirigint el ramat de búfals que aixafen Shere Khan.

Per cert, curiosa coincidència la del nom del tigre amb la de l’emir pro-rús de l’Afganistan, Sheere-Ali Khan. En el mateix llibre hi ha un bonic comentari sobre la política colonial en aquella part del món. La invasió de l’Afganistan per les tropes angleses i la destitució de Sheere-Ali Khan (t’he dit que era pro-rús, oi?) per Abd ur-Rahman, un emir proanglès. Eren els anys 70 del segle XIX i els afganesos ja tenien fama de guerrers ferrenys entre dos imperis.

Unes anotacions finals: Baloo, "l’òs bru endormiscat", no és un dropo ballarí, sinó el mestre dels cadells dels llops en les lleis de la jungla; Kaa no és una horrible bèstia que es vulgui menjar Mowgli, sinó un ésser solitari que l’ajuda a fugir dels caòtics bandar log que s’han endut al xicot a la ciutat enrunada on resideixen; la seva capacitat hipnòtica no té res a veure amb espirals als ulls, sinó amb la sinuositat de la dança del seu cos i dels dibuixos de la seva pell; i els elefants no són un exèrcit en moviment, sinó uns dançadors excepcionals sota la llum de la lluna. No t’ho creus? Doncs, llegeix, llegeix. Llegeix el llibret d’en Kipling. N’estic segur que t’agradarà.

Això sí, jo m’ho passo pipa cada cop que miro la pel·lícula de Disney, és clar.