El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte, 15 i diumenge, 16: motivació
En el dinar previ al partit de la USAP, ens hi apleguem uns quants “històrics” i jo faig taula amb un parell de companys amb qui feia força temps que no fèiem una xerrada. Les noves que em donen em parlen d’una colla motivada, d’unes pinyes silencioses i pencaires, d’uns troncs esvelts i d’una canalla ferrenya.

Diumenge, del Poblenou, del cor de la meva Barcelona, aquelles paraules se’m tradueixen en tres castells de vuit pisos, un dels quals, el misteriós cinc de vuit que, a mi, se m’havia incrustat en la memòria com a castell impossible de viure en barceloní.

Eus aquí, la motivació: retrobar cares amigues que et parlen d’esperit de colla.

De dimecres 19 a dissabte, 22: entrenament
La setmana de la Mercè és d’una intensitat aclaparadora. Si dilluns, signem el lloguer d’un nou niu; i dimarts, la llevadora ens diu que, fent bondat, l’Eva madurarà a consciència; dimecres inicio l’entrenament per l’actuació de la Mercè. L’inicio en solitari. L’inicio entre cases, l’inicio desmuntant mobles alts com un pilar de sis, traginant-los amunt i avall, portant el cos tan al límit com fent d’agulla d’un tres de nou folrat.

Desmuntar mobles, caixes avall, carregar el cotxe, caixes amunt…. i tornem a començar. En algun moment d’aquestes tardes, m’he vist un xic com un Karate Kid d’estar per casa, preparant-se per la gran final del campionat aquell dels pinxos malcarats.

diumenge 23: l’actuació
Arribo al palau de la Virreina que només hi ha quatre camises vermelles i un tou de turistes fotografiant el seguici popular. Feia dos anys que no m’hi passava i ja tenia ganes de vestir de vermell. Oi més, sortint del nou pis de la plaça Lesseps.

Xerrades, salutacions, alguna felicitació per l’embaràs, captació d’opinions sobre l’estat de la colla i aquells que, amb la seva feinada silenciosa, estan fent possible el somni.

Remotivat altra vegada, fem el nou recorregut cap a una plaça farcida de gent. Parant l’orella, hom sent que, majoritàriament, parlen en estranger. La festa comença amb els pilars caminant i els típics aplaudiments abans d’hora – caldrà estar a l’aguait, a l’hora de fer grans castells, ja que els aplaudiments sonaran força abans de coronar la construcció pretesa -. A plaça, la tasca se’m fa menys feixuga de l’esperat. Serà l’entrenament? Serà la motivació? Serà la il•lusió per tornar a ser a plaça?

Jo crec que és una mica tot i, més enllà dels castells, el sentir-te recordat i estimat per força membres de la colla.

Això sí, descarregar un 5d8, veure de nou un 3d9 en dansa, descarregar un inèdit 7d8 i una torre folrada, sumat a la carregada d’un pilar de sis que, personalment, no va aguantar pel neguit, potser inconscient, de portar-lo a plaça hi van ajudar.

No vaig veure el pilar al balcó, car tenia celebracions a casa, però vaig portar la camisa amb el mateix orgull de les temporades atziagues. Ser a les madures, quan n’has passat de verdes, agrada i molt!

Disculpeu-me bons castellers
per no ésser dilluns a plaça.
La mudança no havia acabat
i, per ella és, fou la jornada.
Car la nena ja es belluga
i val més tenir el bon niu
farcidet de la bona palla
que escalfi el nou plançó
de la nostra bella nissaga.