El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Supervivientes, una obra de Juan Bueno,
a.k.a. yonibigut

Davant per davant del Pati Llimona, un local força acollidor emet emissions pirates pel televisor. La veu de l’aparell és inexistent i el cant coral dels parroquians sura en l’ambient.

Assegudes en una taula, una alemanya de pares neozelandesos, una italiana de mare alemanya, una marsellesa d’arrells occitanes, una eslovaca puntejada de txeca, una sevillana de Triana, una peruana d’idees incaiques i faccions europees, i un servidor que, Manhattan en mà, escolta i tempteja tan variada saviesa inquieta atreta per les excel·lències dels carrers estrets i vitals de la Barcelona neo-gòtica, de la renovellada ciutat comtal.

– Avui fan una festa electrònica a l’Hotel Omm i un amic m’hi ha convidat. Puc portar-hi tants amics com vulgui. Podríem anar-hi, no?

La proposta queda en l’aire quan s’acaben els nachos con todo, però el Manhattan s’allarga, mentre parlem de les curses de braus – manteniment d’una raça i un ecosistema en front de la brutalitat del ritual -, de les tradicions de Nadal – el caganer i el tió, dues sorpreses per aquelles persones que els acaben de conèixer, com ho és per a mi la celebració del Nen Jesús al país dels teutons, o d’un Pare Noël menys panxut a la Lima d’ultramar, o, un xic menys, els Reis que senyoregen la Giralda en aquelles terres del sud on els Reis i el Cap d’Any prenen especial volada -. Parlem també de quan vam fer les amèriques i del què aixo ens va suposar i, com no?, d’un indret on una de les noves amigues va haver de treballar: I és que, a les vores de Barcelona, en un hostal amagat, s’ensenya a jugar a pòquer per Internet, però amb classes presencials. Un negoci impossible, un producte que ens porta a la convicció que el cinema mai podrà superar la realitat i, de fet, parlem de Ciutat Vella i d’aquell Raval que va conèixer macarrons i prostitutes, exclosos i pàries i un Jean Genet supurant bilis en tots els portals. I saltant de tema en tema, les hores s’escolen i ens anem amistançant.

– Holaaaa! Quan de temps! – les salutacions de la sevillana de Triana i de l’alemano-neozelandesa que viu a Sevilla van dedicades a una colombiana esbelta i barcelonitzada des de fa un bon grapat d’anys.

Totes les cartes damunt la taula, ànimes experimentades que la vida ha ajuntat: tres és coneixen d’un pis del Raval, una d’elles es va connectar amb una altra a través d’un pis de l’Eixample, dues es van conèixer a Berlín i les altres dues, fent pilates i compartint algunes horetes de ioga a la setmana i algunes passejades per les nocturnitats urbanes d’aquest pedaç de món tan especial.

L’Omm torna a surar en forma de paraules. Abans, però, decidim de fer el got en alguna altra banda. De l’infern del silenci al llimb d’un bar musical en el mateix barri on, ja fa cent anys, es passejaven els modernistes i el surrealisme més tronat. Ciutat connectada al món, aplec de curiosos amb ganes de viure al rovell de l’ou, teranyina maquillada d’aires moderns. I és que, el Manchester, conserva encara un  xic de l’esperit de la Ciutat Vella dels vuitanta, però netejada pel pas dels anys.

Aquí hi ha bona gent, aquí hi ha bona ambient, i bona música, i còmodes sofàs, i racons i raconets que permeten seguir teixint llaços d’efímera, però potser també de perdurable amistat.

Asseguts tot fent el got, un funBorinot balandreja agafat al màstil del seu got i barboteja alguns mots intentant captar l’atenció d’alguna de les belleses que s’asseuen al meu voltant. Se l’espolsen amb dura delicadesa i seguim xerreant de tot. De cop, l’atenció se’m clava a Padova i a Venècia, en Heidegger i l’Escola de Frankfurt, en filòsofs maleïts i la sociologia com a compartició i modelística massa estabuladora enfront del dinamisme social. Ho empolsinem amb un xic d’activisme, amb un molt de respecte a qui s’estima la natura i a la natura mateixai, tot, ho amanim amb el món que roda per senders que ara ens són difícils de captar. Reconeixem que som en un període de canvis, reconeixem que l’explicació científica i quantitativa del món ja no és suficient, arribem al port comú que, entre el dinamisme del pensament filosòfic i la fredor de les dades sociològiques, hi pot haver una eixida que ens porti a un món millor. Acabem parlant de Catalunya, no com una inamovible roca de sentiments ancestrals, sinó com un aplec a l’estil d’en Pau Casals. Catalunya com a punt de trobada, com a identitat compartida, com a riquesa que el món necessita i que, sense ser únic d’aquestes terres, aquí ha trobat un lloc on arrelar.

De cop, el local es torna a fer present, el local i la resta de xiquetes, la resta de companyes i tot el bon ambient. Tornem a les converses compartides. Hi tornem quan falta poc per les dues. Hi tornem per sortir corrents com la Ventafocs abans que el metro es converteixi en carabassa i ens deixi perduts a mercè dels nostres peus.

Al matí, en llevar-me, me n’adono que no hem anat a l’Omm, però sentint-me de nou filòsof de les nits de Ciutat Vella, la sang ha tornat a circular i m’he vist de nou com aquell jovincell que, als anys vuitanta, volava per Escudillers, el Tarcus i els ambients portuaris d’una ciutat que ja no hi és.