El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns, els pares van fer cinquanta anys de casats. I jo em pensava que ja ningú arribava als cinquanta anys de matrimoni. Però sí: hi han arribat ells, i hi arribat el meu padrí i la meva tieta. Ambdós es van casar el mateix dia, a la mateixa hora, a Lurdes de Tona, allà, sota el turó del castell enrunat, l’església closa i una tunda que encara no s’havia descobert.

En vuit anys de matrimoni, els meus pares van tenir tres fills. I jo, el menut, ahir vaig arribar a la venerable edat de quaranta-dos anys. És a dir, que sóc tot un senyor tocat i posat, tot i que no ho sembli. En d’altres temps, si tingués duros, fumaria puros, vestiria americana i qui sap si un bon capell. I, si no en tingués, fumaria paper, vestiria com pogués i portaria una gorra o res. Ara no.

Ara que els aparellaments -que de matrimonis, n’hi ha ben pocs i, si n’hi ha, és per algun benefici en taxes, impostos i el demès-, són eterns als dos anys i escaig, la distinció ja no es demostra, tot i que segueix essent perenne: els rics segueixen sent rics i la resta som ben rucs, des del seu punt de vista.

Però potser si tots fóssim un xic més rucs i no tan rics, ens estimaríem més i no estiraríem les pessetes, ja que, mudant diners per petons, el que allargaríem serien els amors i les estimes i no aquesta economia on un flabiol qualsevol ens estimba rostos avall, cap a un món ben desigual.