marginàlies

Avui fa 122 anys que es morí Jacint Verdaguer (“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra / mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, /  no esbrancaran l’altívol Pirineu”).

I altres 98 anys que morí Antoni Gaudí dies després que l’atropellàs un tramvia. Conten les cròniques que, en un principi, va ser confós amb un captaire i, moribund, el posaren amb els miserables. I, per això, per commemorar el traspàs de Gaudí, des del 2013 se celebra en Dia Mundial del Modernisme.

Dos dels més grans homenots que ha parit terra catalana.

I també en fa 442, d’anys, que es morí el considerat més gran poeta portuguès: Luís Vaz de Camões, autor de “Els Lusíades”, el poema èpic portuguès publicat el 1572. Són 10 cants -majoritàriament octaves decasíl·labes-, 1102 estrofes i 8816 versos que detallen el viatge de Vasco de Gama a l’Índia (1497-1498). A banda de ser considerat el gran cant nacional portuguès, “Els Lusíades” inclouen coneixements profunds de botànica, geografia i astronomia.

Precisament perquè estam sotmesos al dictat de la possessió i de la destrucció, atendre com es mereix la genialitat de Verdaguer, Gaudí i Camões no ens farà més lliures, però és possible que ens nodreixin el suficient per rebel·lar contra aquesta fuita absurda i global cap al desastre.