Jam Session de vivències i opinions
Deixa un comentariQuan encara cueja i fuetega la més gran de les manifestacions mai congregades a la ciutat de Barcelona, a mi se’m puja la mosca al nas i em sembla tornar a viure el tacticisme de les diverses opcions polítiques per imposar la seva manera de veure el món. Ara bé, aquest apunt no va d’això. La setmana està essent prou carregada com per dedicar-me al bell art de la política.
I és que aquesta setmana han coincidit: una trobada de cosins materns, un partit de la USAP, l’aniversari de la dona que t’ha portat al món, mentre tu serves per la que ha de néixer, la mudança a una vivenda urbana que mira el nord enllà més espriuià, i els dubtes i incerteses propis dels prepares novells. Amb una macedònia com aquesta, un perd el pas constant de la lletra i arriba al divendres sense l’escrit compromès.
Llavors, s’asseu un moment, despenja el telèfon, felicita a sa mare i es posa a escriure de nord, automàticament, com diuen que s’escriuen els primers esborranys dels grans textos universals.
Diuen que la literatura és filla de l’experiència. Si fos així, jo iniciaria els meus relats amb una mossets remenuda i eixerida que dirigeix les nostres passes pels camins boscans que neixen a les vores de casa del seu pare. Som un grupet de quitxalla, més un prepare i una premare, la criatura de la qual, para l’orella en sentir com parlen dels “homes antics” i lo bones que són les mores.
Seguiria amb el neguit d’una firma que no s’acaba de concretar, però alleugit en viure en viu i en directe la victòria de la USAP sobre el Tolosa a Montjuïc, just després de repassar els canvis viscuts en gairebé 60 anys pel barri del Poble-Sec: un taller que ha marxat, un local tradicional regentat per sud-americans, les botes dels falangistes ressonant en la memòria, però no pels carrers de Santa Madrona, …
I després, el dilluns, la signatura d’un contracte de lloguer: En una taula, nosaltres en un costat i els amos del pis – un empresari jubilat i la seva muller, ambdós afectats per lesions tenístiques – a l’altra i, com a mitjancera, una eixerida mossa que ens servirà d’enllaç en cas de disputes que, a la vista de les fesomies, semblen ja inexistents.
Dolces mirades en la foscor d’un balcó. A sota, els cotxes; davant, el Tibidabo i la seva llum. A les mans, dos durum kebabs i una ampolla d’aigua. El nou niu per l’Eva ja té els primers mobles i la setmana vinent ens tocarà anotar algunes cosetes que no acabem de trobar. En qualsevol cas, la pau del dilluns al vespre, seri un tancament que m’animaria a seguir amb el relat sincer d’una setmana.
Una setmana que segueix amb l’Eva de protagonista en un dia atziac i farcit de males estones. L’Eva batega dins la mare que la cova i jo recordo una conversa d’infantesa que començava així:
– Jo tinc un ou!
– Me’l deixes veure?
Fins que en naixia el pollet i els dos marrecs ens adormíem.
Saber que les contraccions seran cops de cap de l’Eva per a fer-se lloc per sortir, m’ha portat a enginyar una metàfora: “Ets més tossut que un nadó en néixer!”
I després venen les caixes i els trasllats i… demà seguim, tot portant els darrers mobles per la mossa i ja ens tocarà reconstruir el nou niu, el nou cau on creixerà la dolça Eva, el fruit que madura al meu costat.