El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Baixo al Clot. Avanço pels carrers d’una Barcelona farcida de nocturnitat.

Al bar del local, els darrers castellers fan el got abans de baixar a la pista d’assaig. Algunes salutacions, algunes mirades. Tot sembla igual que quan vaig deixar el lloc en els darrers assajos de l’any passat.

Baixo a la pista. Deixo el jec als penjadors i, un cop al rovell de l’ou, aixeco els braços en el primer pilar de dimarts de la nova temporada.

Feta la primera feina, recupero la tradició de l’enfaixada. El
company al cap de la faixa i jo, com un Nureyev de pa sucat mab oli,
dono voltes per acabar  ben fermat  allà on més falta fa aquest fòtil
tant nostrat, com multicultural.

Un assaig de castells és un retrobament. Un retrobament amb coneguts,
saludats i, fins i tot, amb gent amb qui creues mirades fugisseres,
però no et dius res. Les ànimes tenen tantes maneres d’expressar-se!

Les proves es van succeint, l’all-i-oli humà que conforma els castells
demana de proves i mé proves, d’asajos i més assajos, d’anar lligant els elements que facin trempar l’estructura i li donin espectacular solidesa.

El nou cap de
colla és un d’aquells savis saberuts que, d’aquestes coses, en saben un munt. De fet, no és nou en l’art de la castellística i, sense l’esforç de qui no en sap, s’apropa a tothom amb bonhomia i s’allunya i s’enrosca en el
castell que s’està provant, quan és el moment de fer-ho.

La castellística ja té aquesta dinàmica. La dinàmica de la
socialització i l’introspecció, del treball grupal i la conversa plana,
de la concentració i la disbauxa. Si, com diuen, el caràcter català es
compon de seny i rauxa, els castells, si més no en l’experiència del
primer assaig, es basteixen en aquest joc de paraules i silencis, de
mirades i connivències, de saber-se formant part d’un projecte
col·lectiu on l’objectiu, no per ser efímer, és menys important.

S’acaba l’assaig, s’acaba una nova jornada. Les darreres paraules, les últimes mirades… silencis farcits d’intencions.

Tornant de nou a casa, repasso la vesprada i em recordo d’agulla en aquell pilar o de
lateral en aquell quatre. Em veig amb les mans alçades, controlant la força, coneixent
les forces que hi posa l’altre i regulant les pròpies. En resum,
aprenet a ser, de bell nou, un gra de sorra en una platja immensa. Una platja que,
enguany, comencem a dibuixar amb vistes a la mar immensa dels
objectius que, a peu de pinya i lluny de tècnica, se’m fan misteriosos i llunyans. De bell nou, una promesa: Hi serem tant com la vida ens ho permeti.