Del Taj Mahal a Jesús de Natzaret, què honorem per Setmana Santa?
Deixa un comentari“Dos homes es troben pel carrer i un, tot confident, li diu a l’altre:
– Ja és ben estrany, ja, que, a la meva edat, encara estimi tant.
– Carai. Si que n’és d’estrany, si.
– Si, però no li diguis a la meva dona, eh?”
Ben lluny, o ben a prop, d’aquest acudit hi ha el relat que s’amaga darrera del Taj Mahal, el mausoleu de l’amor o, com deia Rebindranath Tagore:
una llàgrima de marbre retinguda a la galta del temps
El Taj Mahal fou manat construir per l’emperador Xahab-ud-din Muhammad Xa Jahan I a llaor d’Arjumand Banu Begum, morta al 1631 després de parir al 14è fill en 14 anys del prohom suara esmentat.
Davant la pèrdua, el Shah no va escatimar ni diners ni esforços per a oferir-li aquest sentit homenatge. I, per fer-ho, va escollir el millor emplaçament de la ciutat, va contractar els artistes amb més renom del seu temps i va utilitzar els materials més exquisits i sublims: marbre blanc per a l’estructura i les parets interiors, i pedres precioses i semi precioses per a la decoració.
Els 20.000 manobres de Shah Jahan van trigar 23 anys en acabar-lo amb totes les penúries i treballs que un emperador boig els podia donar.
No és doncs debades que, en aquesta setmana en què, als països de tradició cristiana, commemorem la passió, la mort i la resurrecció de Jesús de Natzaret, tregui la pols al Taj Mahal i, del subsegüent maridatge, en neixi una qüestió:
Què es commemora amb aquests esclats de bogeria col·lectiva: la pèrdua de la persona estimada o la nostra pròpia brutalitat, causant de la mateixa?
Que vols provocar, el dubte? Ha, ha, ha!!..
Carles