El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Arribo al castell 18 minuts després de sortir de Taradell. El cor batega amb força i al nord, el Pirineu, s’amaga rere una boira espessa. El Matagalls treu un xic de fumaroles. I el sol, a ponent, va dient adéu-siau a la lluna que, encara sarraïna, se’l mira des de la distància.

Estirat al castell, dono voltes al pacífic i estimat món que visc hores d’ara. I pensant-hi vaig a Gràcia. De Gràcia a Terrassa, de Terrassa a… Però deixem… Deixem que siguin els records els que vesteixin la nua fulla que ressegueix la meva ploma amb literària voluntat.

Les papil·les gustatives encara serven el record de les cloïsses i el vi blanc, sec , terrer, servit pel Joan Noi del Mercat de la Llibertat. Entre copa i cloïssa fresca, una mirada, un somriure, una paraula, un somni.. sentit de llibertat!

La llibertat que ens agafa, fent encara la migdiada al so del trikipoteo que els de La Torna fan al peus del pis on el cor m’ha portat. Un cor que s’omple de joia i que s’enyora en entrar a un local farcit de memòries i grats records.

Al local retrobo rostres. Rostres i complicitats. Complicitats d’una bonica història que visc des de fa ja tretze anys. Mentres poso una engruna en un assaig important, pel cap m’hi passa aquell dia en que vaig entrar al local.

I, de nou sento la gralla. I de nou em fa vibrar. I tremolo com una fulla en retornar-me al Raval. Un Raval farcit de gent, de gent amatent al tres de deu amb folre i manilles que els locals han anunciat. I al cap m’hi ve aquell dia en què la neu ens va veure grans. Recordo les espatlles cobertes i la força dels braços creuats.

Potser les il·lusions s’estronquen, tot just quan l’èxit és a l’abast. Un èxit que fa afició, quan Barcelona basteix un espectacular i acrobàtic quatre de vuit amb el pilar. Un pilar que es remena i que se sap defensar. Quin gaudi d’adrenalina en veure’l tant treballat! L’acompanyem d’un tres de vuit, el segon de l’any. L’actuació es tanca amb una torre de vuit folrada que, pel joc de peus a les espatlles, sembla que s’ha de treballar. La torre es carrega amb suficiència, però es trenca en baixar. Finalment, el pilar de set se’ns torna a estroncar. Però la cosa promet i el xou ha de continuar.

L’actuació és força bona, i els records acumulats, em fan la diada més dolça i molt fàcil d’empassar.

Un punt d’aire fresquet em fa obrir els ulls i veure el seu rostre il·luminat. El sol cau darrera els cims del ponent de la Plana. M’aixeco i corro turó avall. I en la cursa saborejo botifarra i cervesa, cervesa i conversa universal.

I és que tota actuació castellera en un bar s’ha d’acabar. Car els castells estrenyen llaços i avui són els de l’amistat. L’amistat compartida i que és filla de l’emigrant. L’emigrant que és d’enlloc i d’arreu alhora, el que es busca la pàtria que més i millor el defineix. I és que…

emigrants som de la tendresa,
la tendresa dels nostres records.
Els records de la infantesa,
de la infantesa del nostre cor.

Enyorant sempre la saba
que, de menuts, ens crià,
vagaregem a les palpentes
per trobar-nos germans.

Germans en enyorances eternes
d’un planter universal,
car la memòria no té terra
només cors emparentats.