El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Arribo a casa després de donar un cop de mà en el tancament de la vint-i-novena edició de la Rupit-Taradell. Els ulls dels organitzadors reflecteixen el cansament d’un dia dur, però agraït. Sobretot pels comentaris d’uns participants tan cansats per l’esforç com impressionants pel paisatge que veuen i el servei que reben en aquesta clàssica no competitiva del calendari de marxes osonenques.

Mentres ajudo a endreçar les restes de la “batalla”, el cap torna a prendre la fluïdesa que ha perdut durant uns instants a Terrassa.
De nou, una Terrassa agre-dolça. Agre per uns intents de quatre de nou folrats que no han acabat d’anar tant bé com als assajos i que han acabat amb alguns contusionats i un lesionat que, sense tenir-ne noticies hores d’ara, espero que es recuperi de l’ensulsiada. I dolça perquè el 4 de 8 amb el pilar ha avançat un xic en relació al que vam fer al Clot i perquè després de la caiguda del quatre hem estat capaços de tornar a folrar-nos per fer una torre que, més enllà d’altres causes, possiblement ha acabat caient perquè a Terrassa les coses sembla que no poden acabar mai bé.

Segur que cadascú té les seves explicacions, les seves vivències, les seves idees, les seves raons… però més enllà del que cadascú pensi, jo estic content perquè, com dic més amunt, no hem acabat l’actuació amb no-sé-quants intents de castell de nou i un quatre de set amb agulla. Content i agraït. Agraït amb la primera cap de colla que ha portat una colla castellera a fer castells de nou – el quatre carregat l’any passat -, i que ha deixat sang, suor i llàgrimes per conduir el vaixell dels eixelebrats a la primera de les sales on reposen les colles pilaneres. Eps! El mèrit segur que no és tot seu, també ho és del gegant que ha parat el pilar de cinc de Terrassa i d’una colla de castellers anònims que han decidit esmerçar hores de les seves vides a assajar i assajar i comentar i comentar la manera d’alçar aquestes estructures.

Ni jo sóc Einstein ni ella és Marie Curie, però possiblement se li pugui aplicar allò que el pare de tots els relativismes digué de la més gran científica de tots els temps:

“Posseïa una força i una sinceritat, una duresa contra si mateixa, una objectivitat i una integritat de judici difícils de trobar en una sola persona. En tot moment se sentia al servei de la societat –de la colla, en el nostre cas? – , i la seva gran modèstia no la feia pagada de si mateixa… Si havia descobert el camí, el seguia sense compromisos i amb fermesa extrema”.

Massa potser? Intenteu dirigir un heterogeni i dispers aglomerat com som els castellers de Barcelona i veure-ho com la mateixa Curie tindria problemes per fer-ho!

No crec que en Joan Margarit pensés en castells quan va escriure el bellíssim poemari “Càlcul d’estructures”, però, el títol i la milímètrica lletra que hi aboca, té molt a veure amb aquesta mena d’art, tradició i esport arquitectònic que són els castells.

Enguany, des de la mesurada distància d’un casteller de camisa vermella i residència allunyada, es clou una etapa. Una etapa molt fructífera, un període que deixa tots els trumfos a les mans de la colla. El proper any en fem quaranta, fem quaranta anys amb una gamma de vuit ampliada, amb un registre de castells impensable per aquells que ens pariren públicament al Vendrell i amb bones perspectives per tornar a folrar castells de nou.

Es tanca temporada i s’obren il·lusions. Les il·lusions sorgides d’una explosiva mescla de velles camises gastades i una nova fornada ferma i esponerosa de castellers… de castellers de Barcelona!

Si em permeteu, m’avanço als esdeveniments i ja felicito a la colla: Felicitats Barcelona! Els castells ens esperen!