La fi d’una frontera

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

3 pensaments a “La fi d’una frontera

  1. Ferran

    Existeixen les fronteres de tot tipus, físiques, naturals, d’organització i fins i tot les digitals. I negar-ho és negar l’evidència.

    Existeixen les fronteres i les penalitzacions. I les regulacions de conducta de cada espècie animal, amb prohibicions i sancions que intentent evitar majors penalitats i la seva supervivència.

    Inclús existeix els dret dels pobles a no ser esclafats per altres  i els drets humans entre els quals està els de lliure autodeterminació del pobles i a ser respectats. 

    Respon
  2. maria m.

    Com m’ha agradat tornar a escoltar en Laboa, amb aqueix dolç deix de la llengua “èscuar”, contemplant aquests paissatges, encisadors.

    En quan a les fronteres, seria llarg de parlar… Jo al llegir l’escrit, he pensat de seguida en les limitacions físiques, que realment es converteixen en privacions, davant de diferents activitats. De totes maneres si la ment perd la por es fa oberta i lliure, i també vençarà fronteres reals en el vertader sentit de la paraula.  No tots em de vencer les mateixes pors, ni per tant les mateixes fronteres. Tots i cadascun, per sort, sóm diferents.

    En el cas de les fronteres imposades, són fruit, també, de mens que no han vençut la por.

    Que quan arribis al final, siguis més fort, més obert, i, més lliure. 

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*