El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Assegut davant la flamant pantalla del Business Center de El Jardín no em puc creure que la visita a l’Equador s’acabi. Falten tantes coses per fer! Falten tants racons per descobrir! Falta tanta gent amb qui creuar-se! Són tantes les possibilitats que té aquest país!

Un xic moix per la partença, em deixo porta pels records…
Pels records d’aquell primer dia en una ciutat que m’havien dit que era tant i tant perillosa, una ciutat que em mirava amb més por que curiositat. Recordo el primer passeig per l’Avinguda Amazones en obres. Mirant a banda i banda, trobant un delinqüent en el rostre de cada veí de carrer. Quina gràcia que em fa ara aquella por.

Avui, aquest matí, he aterrat a la plaça gran de Quito i he donat un tomb amb calma abans de prendre un taxi i anar allà on el sol és més sol que en cap altre indret: El Panecillo s’eleva just en el centre d’aquesta ciutat de ciutats que és Quito. Des dels peus de la Verge que hi van instal·lar, hom veu el centre de Quito com una maqueta a escala reduïda dels llocs més interessants de la ciutat. Allà mateix es mantenen les restes del temple que els inques hi van construir per honorar al sol.

Alguns, el taxista mateix, creu la llegenda que diu que el Panecillo conserva el tresor inca, un tresor que d’altres situen als Illinizas i altres a… Tot el país és un tresor, un tresor suar, inca, espanyol, quítxua, salasaca, otavalo, cañarí, …

Quan hom marxa de l’Equador ho fa amb un bagatge increïble, un sarró plé d’experiències, d’experiències meravelloses i d’amistats de camí. Amics d’aquells que apareixen asseguts al seient d’un bus de línia o governant un taxi o a l’habitació del costat de l’hostal on les passes tant portat a dormir.

L’avi de Tena, el negre albí de Pununo i els dos joves quitxuas orgullosos de l’escola fiscal on van estudiar en aquesta comunitat costanera, costanera amb el verd immens de la selva, la cooperant alemanya i la seva família, el taxista d’Ambato aterrit per perdre’s pels camins de la selva, l’amo de l’Antisana i els seus problemes matrimonials i econòmics, els problemes d’un país de gent amb empenta, de gent que ha de fer, que ha de ser dinàmica per guanyar-se la vida, per tirar endavant. Voluntat de servei? Esperit emprenedor? No ho sé.

Recordo amb enyorança el taxista que em va baixar a Mindo, un paradís de bosc humit camí de la costa. Ell em va parlar de que fan els veïns que van emigrar a Espanya amb els seus diners, els problemes d’un país que pot i vol, però com deia la “santita”: “Ecuador no va a morir porr los terremotos o los volcanes, morirá por los malos gobiernos”. Saviesa popular en un país on la gent és sàvia, intel·ligent i bona. Eps! Com arreu, hi ha de tot, però jo he tingut la sort de trobar-me amb la part positiva del país, suposo.

Com el guarda del Centro de Educación Ambiental de Mindo, un veritable paradís pel senderista que vulgui mirar i admirar un paisatge únic i virginal, farcit d’ocells, papallones i exuberant vegetació.

Mindo m’ha sorprès: Un poble remenut enclotat entre muntanyes que viu en un microclima capaç d’atraure ocells d’arreu. Diuen que és el lloc del món on més bestiar amb ales diferent es pot veure del món. El lloc cal descobrir-lo amb el repòs de les cames en moviment i l’ull fixat als arbres i les flors. A les capçades, ocells grans; a les flors, colibrís i papallones. Per la nit, cuques de llum i micos autòctons.

Que ràpida que ha passat aquesta estada! Que diferent el ràpid passeig del primer dia amb la reposada i llarga caminada d’avui. Del centre històric als carrers de la Mariscal, de la Mariscal a la Carolina rodejant el monstre hoteler de la gent que té diners. I ara, aquí, assegut en un dels centres que han servit de pivot en les meves estades a Quito: El Mall El Jardín.

Estic un xic trist per haver de tornar a casa. M’agradaria estar més en un país amb tantes possibilitats. I és que queda tant per fer… I és que hi ha tant per dir… I és que és tant ric aquest nou tros de món. Com deixava escrit en algun lloc. Un bocinet del meu cor resta entre aquestes muntanyes i aquestes selves de l’Equador; un molt d’aquest país puja cap a Taradell amb mi.

Ara, gairebé ja toca pensar amb l’arribada, amb la Festa Major, amb la gent que vaig deixar a Catalunya, amb… Com m’agradaria ajudar a donar a conéixer aquest indret? Segur que també t’agradaria!