Totxanes, totxos i maons

Bob Dylan i Rafa Xambó: he aprofitat els trajectes d’anada i tornada a Tolosa de Llenguadoc (*) per escoltar dos discos molt importants. El primer és "Modern Times", del mestre Dylan. Una petita meravella que, al meu parer, corona amb "summa cum laude" la trilogia formada per "Time Out of Mind" (1997) i "Love and Theft" (2001), dos discos que ja ho eren, i força, de notables. En la nova entrega totes les cançons les trobo esplèndides tot i que, si he de triar, la meva predilecta ara com ara és "Spirit on the Water", la segona del disc. Sembla mentida com amb una base melòdica de només cinc notes que el piano i la guitarra van repetint al llarg de tot el tema es pot construir una cançó tan i tan rodona. És savi, el mestre…  (n’hi ha més)

L’altre disc que vull destacar -i que sens dubte formarà part de la meva llista de discos catalans importants de 2006 que penjaré el 31 de desembre- és "Cançons de la memòria trista", de Rafa Xambó. Com que el company blocaire de "La caseta del plater" ja n’ha parlat -i molt encertadament- em limito a remetre-us a la seva crònica i a recomanar-vos ferventment el disc.

(*) Com no podia ser altrament he aprofitat la meva estada a Tolosa per carregar discos i altres materials de la seva glòria nacional: el cantant Claude Nougaro, un perfecte desconegut a casa nostra tret dels quatre "locus" de sempre: el Xevi Planas, el García Soler, el Pujadó, l’Espinàs… Prometo que en parlaré d’aquí a uns dies.

Anton Cañellas: amb la seva recent desaparició ja només queda Jordi Pujol dels sis oradors que varen intervenir en el ja històric cicle de conferències "Les terceres vies a Europa" que l’abril i el maig de 1975 -en vida encara del dictador- es va celebrar als col·legis d’Advocats i d’Arquitectes de Barcelona. Amb els ja esmentats Cañellas i Pujol els altres oradors varen ser Solé Barberà, Pallach, Raventós i Trias Fargas. Òndia, com passa el temps…

La senyora Garrigosa: sense voler establir paral·lelismes fúnebres amb el paràgraf anterior -en els temps que corren parlar del PSC ja comença a ser un exercici per a nostàlgics- m’ha cridat l’atenció la notícia que avui publica La Vanguardia a propòsit de la sol·licitud de baixa que la senyora Diana Garrigosa, esposa del president  Maragall, va cursar a la Federació de Barcelona del PSC el mateix dia que es va fer públic que el candidat del partit a la presidència de la Generalitat seria el senyor Montilla. Són ben curioses, les nostres "primeres dames": estic convençut que, en una situació similar la senyora Marta Ferrusola hauria fet exactament el mateix.

La vergonya de Correus: m’ho varen comentar a principis d’agost i no vaig acabar de creure-m’ho. Ara, però, tinc motius per confirmar-ho: des de fa un parell de mesos s’acumulen a Correus més d’un milió d’efectes postals pendents de repartir per manca de personal a causa de les vacances. Alguna cosa hi ha de veritat perquè l’A. té pendents de rebre encara dues comunicacions -una de Trànsit i una altra de la Seguretat Social- que varen ser enviades els primers deu dies de juliol. Ara que hi penso, em sembla que Correus entra dintre de les atribucions del nou ministre Clos. Perill!

La portada d’El Periódico: el doctor R. m’envia un correu indignadíssim per la portada d’El Periódico del dia 30. Una portada llefiscosa i llepa marca de la casa, a fi de comptes. El company blocaire Saül Gordillo ja hi ha dit la seva i jo em limito a enllaçar-hi tot expressant el meu suport al que diu. De fet, jo ja fa molt temps que no compro aquest diari que temps enrere era El Pasqualódico però que cada dia que passa és més indissimuladament El Montillódico. Estic segur, però, que encara no ho hem vist tot perquè una cosa sí que se’ls ha de reconèixer: en cada moment tenen molt clar quin és el sol que més escalfa.

Xavier Sala i la "Generació Plastilina": tot repassant papers antics que havien quedat pendents de llegir (privilegi de les vacances que, ai las, ja s’acaben) em trobo amb aquest article de Xavier Sala i Martín -un dels cervells d’aquest país més ben moblats tot i que no els faci peça als "progres" i als cosmopolites- que complementa i explica molt millor el que jo vaig voler dir en aquestes totxanes el desembre de fa dos anys aquí i aquí i, molt més recentment, aquí quan vaig fer algunes consideracions sobre el que denomino la "Generació Plastilina".

I per avui ja n’hi ha prou, d’aquest color.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!