Totxanes, totxos i maons

Baixo per la Rambla de Catalunya amb la moto. A la cantonada amb València m’aturo per deixar passar un xicot abillat amb una samarreta de la selecció catalana. Aquella de color negre amb les quatre barres a un costat amb el fons groc com si les haguessin estampat a cops de brotxa.

Durant l’estona que el semàfor em té aturat em vénen al cap uns quants models més de samarreta de la selecció catalana de futbol i arribo a la trista conclusió que no es pot dir que hàgim tingut gaire encert estètic (*) a l’hora de definir la uniformitat dels nostres esportistes.  (n’hi ha més)

Enfilo cap a Gran Via i a l’alçada del passeig de Gràcia veig un grup de turistes abillats amb samarretes del Barça. Dos d’ells amb la segona equipació d’aquesta temporada: la de la samarreta quatribarrada. Precisament la que jo vaig exhibir tot cofoi el mes passat per Gènova desatenent -adolescent perpetu, al capdavall- el savi consell de mon pare que em deia que, a la vida, el millor que es pot fer és procurar passar al més desapercebut possible.

Mentre, Llúria amunt, vaig acostant-me a casa m’adono que tot plegat no deixa de ser una metàfora de la situació que el país està vivint d’un temps ençà: tenim l’absolut convenciment que amb la independència estarem millor i cada dia que passa la nostra impaciència creix i creix.

Això ens porta de vegades a accentuar els gestos i a adoptar actituds en les quals reforcem amb obvietats allò que hauria de ser normal. I ho fem, crec, per dos motius: per mantenir ben tens el múscul de l’autoconvenciment i per sentir, en veure com els altres secunden també aquesta gestualitat, que no estem sols i que cada dia som més colla.

Ho he dit i escrit en altres ocasions, però avui ho solemnitzo: tinc unes ganes enoooormes que arribi la independència perquè així tots plegats deixarem de banda aquest neguit de ser independentistes i tornarem a ser normals. Amb la normalitat d’un país que avança amb la plena responsabilitat de les seves pròpies decisions.

Certament, podem considerar-nos afortunats: el nostre neguit té data de caducitat i cura instantània.

I per tots els indicis que tenim podem dir que el gran dia ja s’acosta. És gairebé a tocar.

——————————————————————————————

PD: A propòsit d’això de les samarretes, ja sé que ara com ara hi ha coses molt més peremptòries per decidir, però jo demanaria que així que es pugui hi hagi algú que vagi pensant en com han d’anar equipats els nostres esportistes quan tindrem estat propi.

No hauria de ser una feina gaire difícil: el llistó, fins ara, és baix… 

——————————————————————————————-

(*)   (Afegit a les 7:18 del matí)

L’A., que és una dona ponderada i gens procliu als maximalismes, em fa veure que precisament la samarreta negra que he triat per il·lustrar l’apunt no es pot considerar lletja. I que, en tot cas, millora moltíssim la mitjana estètica en relació a models anteriors.

Crec que una vegada més té raó.